Arxiu de la categoria ‘Organització’

Vivim en un cubell d’escombraries: aprofitem-ho!

dimecres, 6/03/2013

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?

Correm, correm, que el món s’acaba!!!

dimecres, 27/02/2013

En aquesta hivernal on som establerts des de fa unes setmanes, no hi pot faltar una altra reflexió més pròpia de qui toca de peus a terra que no pas de qui es mira el món #desdelnúvol: em refereixo a la velocitat que han près les comunicacions i, a través d’elles, tots nosaltres.

Avui en dia, la informació és una arma que, per a ser poderosa, ja no pot guardar-se com s’ha fet sempre. Avui, la informació, per a esdevenir poderosa, ha de difondre’s i multiplicar-se en una munió de detalls i dades. Comunicar-se és poder, ésser un punt neuràlgic capaç de destriar, dirigir, ordenar i distribuir dades és un fonament bàsic per a obtenir reputació i, per tant, ésser tingut en compte i sobreviure en el món d’ara.

Qui no entén, per posar un exemple de malatissa actualitat, que el telèfon ha deixat de ser un aparell per parlar per a convertir-se en una centraleta de captació i distribució de dades, dificilment sobreviurà a la realitat urbanitzada actual.

Una realitat construïda damunt bosses immenses d’inhumanitat, però que, fins i tot els seguidors de la lentitud, els de l’slow movement, aprofiten per a comunicar els seus espais de relaxant descans.

Per tant, si vols ser emprenedor, si vols bellugar-te amb èxit en aquest miratge occidental, has de ser més ràpid que el pensament, has de deixar de preguntar-te sobre allò que necessites, però que pot entrebancar-te, i has d’ésser més veloç que qualsevol dels altres participants en aquesta, com em va dir un dia un bon amic, carrera de rates.

De canvis, resistències i cabòries

dimecres, 20/02/2013

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

Un nou contacte amb el coworking

dimecres, 10/10/2012

Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.

 Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.

Sóc a la seu del Gràcia Work Center, la llar d’en @gregorioalonso i la @crismartine, i un dels espais de treball col·laboratiu més antics de Barcelona.


La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.

No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.

I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.

Necessites #talent ?

dimecres, 5/10/2011

Aquest cop, i després de voltar des del núvol arreu del món, torno a casa. I hi torno per parlar d’un programa que està acabant de coure en els forns de Creixement empresarial de Barcelona Activa, l’agència de promoció econòmica de l’Ajuntament de Barcelona.

L’equip d’estratègia empresarial de la casa s’està patejant totes les universitats i escoles de negocis que tenen alumnes brillants i talentosos, per tal de fer una mena de Masia al servei de les empreses que tinguin algun projecte al calaix per manca de ments que se’l treballin.

Si vols tenir un Messi, un Iniesta o un Xavi portant aquell projecte que pot rellançar l’estratègia de la teva empresa, pots donar un cop d’ull a la pàgina del Programa i demanar un perfil.

Ara tenen una convocatòria oberta i la veritat és que, en temps de crisi, la simbiosi entre talent i empresa que proposen és una bona manera d’anar tirant i fent muscle per si tornen els clients. Perquè ja ho deien els nostres avis:

“Més val talent que pa de forment”

I després de les persones …

dimecres, 27/04/2011

… les màquines. Bé. No ben bé. Millor dit, els programes o, per a dir-ho en idiomàtica digital, el software.

En Pau està de moda. En pocs dies n’hem llegit entrevistes, reportatges i noticies a molts mitjans de l’entorn emprenedor, però també de tirada més general. En Pau és un dels cràpules – i segur que l’adjectiu no els fa nosa, car són joves i amants de la llibertat – que és darrera d’eyeOS, un escriptori virtual que va fent fortuna i ha anat assolint fites que li donen credibilitat.

eyeOS va descobrir que feien cloud computing quan el seu producte estava en marxa i hi havia una comunitat d’anònims col·laboradors, donant-los-hi un cop de mà. I és que abans que aparegués el nom, ja existia la cosa. Com també existia un acrònim per a referir-se a aquest model de servei que ens permet treballar des de qualsevol ordinador del món sense perdre la informació que, en el model antic, sempre havíem de transportar amb un CD, un DVD o un llapis de memòria, residus del passat. L’acrònim era SaaS (oftware as a Service) i sembla que va ser encunyat al ventre d’IBM, un dels gegants que, com una au fènix, sembla que, de crisi en crisi, encara jugui en la màxima divisió de la tecnologia mundial.

La setmana passada, parlàvem d’intra-emprenedors i, aquest cop, ens quedem dins d’una empresa, però canviem les persones per les màquines i parlem dels programes que ens permeten gestionar el nostre negoci i treballar amb qui ens vingui de gust.

Quantes vegades has enviat un document a algú i t’ha dit que no el podia obrir? Doncs amb el cloud computing (informàtica des del núvol) això és difícil que succeeixi, ja que compartireu exactament el mateix programa, però allotjat en servidors als quals accedeixes a través d’Internet. Però no només el podrà obrir, sinó que el podreu treballar conjuntament, al mateix temps. Veient tu els canvis que l’altre faci i a l’inrevés.

Normalment, en parlar d’aquests temes, tothom pensa en grans corporacions i inversions inabastables, però per a les empreses menudes i els treballadors que rutllen al seu aire, la informàtica des del núvol li pot ser de gran utilitat. Per què pagar per un programa que, ràpidament, queda obsolet, si es pot llogar el programari i es va actualitzant contínuament?

A més a més, hi ha opcions de baix cost, com la versió bàsica de l’escriptori d’eyeOS, la del Zoho o el  Google docs. Tres serveis que, tot hi demanar registre, es poden utilitzar a molt baix cost.

Emprens o t’avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

dimecres, 20/04/2011

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.