Arxiu de la categoria ‘Organització’

Cooperativitzes o co-treballes?

dimecres, 29/10/2014

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

- Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

dimecres, 8/10/2014

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

Facilitadors de feina

dimecres, 27/08/2014

Tornar de vacances és dur. Oi més quan hom ha de programar un panell ingent d’activitats formatives en el mínim temps possible.

S’agraeix doncs la facilitat en les comunicacions i la flexibilitat en les disponibilitats de la trentena llarga de proveïdors de formació en dansa.

Per aquest motiu, vaig agrair d’allò més la sorpresa que em vaig trobar dilluns en arribar a la feina.

Un dels proveïdors més dinàmics, creatius i ben valorats, em va fer arribar el seu calendari viu a través d’una de les aplicacions de Google i em va dir:

Tu mateix. Tria entre els espais disponibles.

Aquest gest, l’accés al calendari professional del formador en qüestió, suposa una millora substancial en les comunicacions. Ara, ja no cal demanar-li disponibilitat en cap dels quatre trimestres en què, desde Barcelona Activa, programem activitats formatives. A més a més, un cop consolidades les activitats, puc comprovar que les ha agendat correctament, disminuint d’aquesta manera possibles incidències.

Si tots els proveïdors fessin el mateix, les gestions de programació disminuirien d’aital manera que podríem esmerçar el temps en tasques tan importants com el seguiment i avaluació de les activitats formatives, la millora dels canals de comunicació amb els usuaris o la millora i la coordinació entre les activitats formatives que oferim a empreses i persones emprenedores de la ciutat.

No cal dir que, aquest mateix sistema, i la transparència que l’acompanya, és hàbil i útil per a d’altres col•lectius i amb d’altres finalitats. Quina és la teva?

Me’n vaig de vacances emprenedores amb un cas de renovació i una invitació

dimecres, 24/07/2013

 Aquest és, si no em fibla el cuc, el darrer #desdelnúvol abans de vacances.

Si tot va bé, reprendrem pinzellades sobre emprenedoria i empresa al setembre.

Seran, com sempre, sobre emprenedoria i empresa vistes amb ulls alternatius i diferents, defugint modes i visions integristes i exclusives, i amb voluntat de mostrar l’essència de l’emprenedoria i les alternatives que inclou el concepte. Sobretot ara que és tan necessari buscar-se la vida com a alternativa a un sistema cada cop més excloent.

Per això, aquest apunt inclou un agraïment i una invitació:

L’agraïment, breu i superficial, va per una renovació empresarial que sona tan bé com la txaranga d’en Tocasons. Una renovació empresarial que, com totes, es produeix gràcies a persones emprenedores que, amb la seva força, compromís i empenta, han entomat una empresa tocada de mort i l’han reflotada, tot assegurant-ne una imprescindible continuïtat. Una continuïtat que se la juga el proper 25 d’agost a Taradell.

Les emprenedores aquí felicitades i objecte d’agraïment són les que composen la Junta d’una associació que, com moltes, havia derivat en la tan coneguda fórmula del lideratge individual, del catch-all entreprenuer que ho fa tot i arriba on pot arribar, però no sap com comunicar-ho i acaba entortolligat. 

És un cas massa comú en el món de l’empresa. Una situació que sovint deriva en una crisi de creixement que cal superar amb compromís, pluralitat, divisió de tasques i bon rotllo entre els hereus, sovint manobres, de l’empresa que s’hi troba.

En aquest cas, l’empresa, efímera i espectacular com un estilitzat pilar de vuit, és la Festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell. Una jornada de bon teatre de carrer que compte amb el sabe fer d’un bon grapat de veïns de la vila que el va parir.

I aquí ve la invitació que us fa un secundari de la Festa: el proper 25 d’agost, acabeu vacances a Taradell. Us ho recomano. Acabeu-les i gaudiu d’un espectacle que, fonts ben informades aseguren, serà bonic, integrador i espectacular.

Ens veiem el 25 d’agost a Taradell.

 

Bon agost a tothom.  Ens retrobem al setembre… si el cuc ho permet.

El futur de les empreses o les empreses del futur

dimecres, 17/07/2013

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

Vivim en un cubell d’escombraries: aprofitem-ho!

dimecres, 6/03/2013

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?

Correm, correm, que el món s’acaba!!!

dimecres, 27/02/2013

En aquesta hivernal on som establerts des de fa unes setmanes, no hi pot faltar una altra reflexió més pròpia de qui toca de peus a terra que no pas de qui es mira el món #desdelnúvol: em refereixo a la velocitat que han près les comunicacions i, a través d’elles, tots nosaltres.

Avui en dia, la informació és una arma que, per a ser poderosa, ja no pot guardar-se com s’ha fet sempre. Avui, la informació, per a esdevenir poderosa, ha de difondre’s i multiplicar-se en una munió de detalls i dades. Comunicar-se és poder, ésser un punt neuràlgic capaç de destriar, dirigir, ordenar i distribuir dades és un fonament bàsic per a obtenir reputació i, per tant, ésser tingut en compte i sobreviure en el món d’ara.

Qui no entén, per posar un exemple de malatissa actualitat, que el telèfon ha deixat de ser un aparell per parlar per a convertir-se en una centraleta de captació i distribució de dades, dificilment sobreviurà a la realitat urbanitzada actual.

Una realitat construïda damunt bosses immenses d’inhumanitat, però que, fins i tot els seguidors de la lentitud, els de l’slow movement, aprofiten per a comunicar els seus espais de relaxant descans.

Per tant, si vols ser emprenedor, si vols bellugar-te amb èxit en aquest miratge occidental, has de ser més ràpid que el pensament, has de deixar de preguntar-te sobre allò que necessites, però que pot entrebancar-te, i has d’ésser més veloç que qualsevol dels altres participants en aquesta, com em va dir un dia un bon amic, carrera de rates.

De canvis, resistències i cabòries

dimecres, 20/02/2013

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

Un nou contacte amb el coworking

dimecres, 10/10/2012

Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.

 Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.

Sóc a la seu del Gràcia Work Center, la llar d’en @gregorioalonso i la @crismartine, i un dels espais de treball col·laboratiu més antics de Barcelona.

[youtube zN97zooor04 nolink]

La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.

No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.

I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.