Arxiu de la categoria ‘Estratègia’

Modes, modos i formació

dimecres, 13/02/2013

Repassant els darrers apunts #desdelnúvol, m’he adonat de la tendència cada cop més consolidada de baixar del núvol per a beure de la font de l’experiència professional. El millor del cas és que no em desagrada aquest gir no meditat.

Avui doncs, consolidaré la tendència tot fent referència a la munió de propostes que, en coordinar programes de formació per a persones emprenedores i empreses, m’arriben en els camps del màrqueting, el coaching i el coolhunting.

Aquestes tres disciplines, amb nom anglès i d’origen nord-americà, disposen d’un gran grup de formadors que cerquen diferenciar-se de la salvatge competència mitjançant el naming de l’oferta presentada, tot i que el contingut sigui el mateix; el format de l’activitat presentada, que si un Taller, que si un Laboratori, que si…; o la suposada experiència de l’expert que l’imparteix, massa vegades tan dubtosa com la proposta que formulen.

Més enllà de l’encaix de la formació en la filosofia programàtica de la casa on desenvolupo la meva tasca de formador, aquest gavadal d’ofertes em genera un dubte que vull pensar que és raonable de formular en sectors tan vistosos i ben posicionants com aquests: ¿com pot ser que hi hagi tants formadors de màrqueting, coaching i coolhunting amb propostes més o menys fresques i joves, i tan pocs en camps troncals de l’emprenedoria i l’empresa com els de legislació, fiscalitat i finances?

Se’m dirà que no hi ha camp per correr en aquestes temàtiques troncals, peró l”experiència em diu que això és fals i que el què hi ha darrera d’aquesta gegantina oferta és un món que es vol de la Informació i el Coneixement, però que cada cop comunica menys.

Em mooc al passat…

dimecres, 6/02/2013

… però amb millors companys de viatge …
… potser.

Llegint ahir el diari, em vaig trobar amb dues informacions relacionades amb el món de la formació i/o educació que comencen a despuntar d’un temps ençà. Potser, tal i com assenyalen els més experimentats en les xarxes, es tracta d’una moda sense un model de negoci clar. Potser, com indiquen els més novells del núvol, és una revolució que obrirà les universitats al gran públic.

En qualsevol cas, els suggerents titulars de les dues informacions. A saber,  “Les universitats catalanes posen un peu en la nova educació ‘online’” i “La revolució arriba a les universitats”, emmarquen força bé la cosa i em permeten tenir una regressió al 1999.

Aquell any deixava el món de la dinamització comercial i m’endinsava al planeta Barcelona Activa i, dins d’aquest planeta, al primer viver virtual d’empreses d’Europa: un espai de referència on, i ara rematem la cosa, existia l’Escola Virtual d’Emprenedors, una experiència pionera de formació que, si sortim del sistema universitari que sembla ser la clau de volta del MOOC que ve d’Amèrica, compartia característiques amb aquest nou sistema de cursos massius oberts online.

En aquell moment, ens vam trobar, entre d’altres, amb un handicap que possiblement ja s’hagi resolt hores d’ara, tot i que la visió des del núvol em fa pensar que no és així. I és que m’ensumo que els MOOCs aquests són un xic com els óssos del Pirineu, és a dir, que els estem introduint sense haver solucionat les mancances en la cadena tròfica dels mateixos. I és que ens estem plantejant de fer formació superior a la xarxa quan encara no hem solucionat l’accés a les eines digitals dels possibles alumnes d’aquesta formació. Ni l’accés ni les capacitats formatives dels usuaris potencials que, si hem de fer cas al Senyor Friedman, poden venir de qualsevol racó del planeta i de qualsevol nivell socioeconòmic.

Els MOOC universitaris poden estar molt bé, però no seria millor de començar a  millorar l’accés bàsic al coneixement? Deixar-se de reformes educatives i potenciar la capacitació digital i l’esperit crític?

Sinó ho fem així, ens podem trobar amb unes minoritàries classes altes molt formades i globals i un lumpen massiu i mesell allunyat dels més bàsics coneixements i de la més incipient capacitat crítica.

Avui no parlarem ni de temps ni d’exit

dimecres, 30/01/2013

Fa un parell o tres de caps de setmana, en un reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional, un dels convidats assegurava que, avui en dia, l’èxit no rau en fer les coses bé, cercant la perfecció, sinó en la velocitat que es tingui en l’execució d’una cadena binària i consecutiva d’errades i solucions.

Una cadena, deia el convidat, on les causes de les errades o les incidències no importen, el que és important es aplicar una solució tan ràpid com sigui possible, solució que possiblement generi una nova errada que requereixi una nova solució.

Coincidint amb aquella emissió, que em va prendre baixant dels núvol que s’entortolliguen amb els cims del Montseny, estava fent una lectura on s’explicava com el mercat de futurs financers, el que la gent corrent coneixem com la Borsa, funciona amb els mateixos principis: ordres de vendes i compres que, en aquest cas, són executades directament per sistemes informàtics sense que els brokers no tinguin altra funció que parar alguna de les ordres per tal d’executar-la.

Aquest apunt des del núvol d’avui potser és un xic estrany i pot semblar allunyat del rerefons emprenedor d’aquest bloc, però si et deixes portar pel dia a dia i no t’obres oasis de reflexió estratègica, de cerca de la brúixola per al teu projecte, ràpidament esdevindràs un trist sistema informàtic que anirà processant errades i solucions a una velocitat que et semblarà impossible de gestionar.

Ara, si atenem al col·laborador del reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional que comentàvem al principi, potser aquest serà el camí a l’èxit en els temps actuals.

+ responsables que ningú: Una associació de menuts amb responsabilitat social corporativa

dimecres, 9/01/2013

Dilluns vaig tornar a la feina després d’un mes i escaig de baixa de paternitat. Una baixa no gaire comuna per aquestes terres, però que demostra que encara hi ha un xic d’humanitat dins del competitiu món de les empreses i les administracions públiques de la pell de brau.

Per recuperar un xic el to i prendre la mesura de les noves obligacions que han coincidit amb el canvi personal, tenia programades algunes trobades amb proveïdors de formació empresarial i, aquest apunt beu directament d’una de les informacions rebudes i que m’han semblat prou interessants per a fer-ne esment: l’associació +responsables.

L’Associació +Responsables és una iniciativa d’ Ingenieria Social, una empresa de l’economia social que s’ha fixat el modest objectiu de canviar el món de bo i de veres, tot portant la Responsabilitat Social Corporativa a qualsevol empresa.

No sé ben bé per què, però m’ensumo que algunes de les seves iniciatives, tindran un espai en aquesta visió de la realitat emprenedora #desdelnúvol @ARAemprenem.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

@Poblenou : ultra-localisme comercial !!!

dimecres, 12/12/2012

Parafrasejant Francesc Pujols, m’animo a iniciar aquest apunt tot dient que “el barri del Poblenou, l’antic, el de tota la vida, l’hereu del Manchester català, sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.

I no ho dic des de la gratuïtat del desconeixement, sinó empès per les alternatives que es generen al moll de l’ós d’un barri encotillat pel 22@, aquell projecte d’universalitat tecnològica que l’ha convertit en seu d’un munt de multinacionals, universitats i agències públiques del sector de les telecomunicacions.

A redós d’aquest nou món farcit d’edificis singulars i de disseny excels, alguns creatius han ocupat antigues naus i hi han fet els seus tallers; i d’altres – molt més modestos, però potser més interessants encara-, han seguit l’estela de la Llibreria Etcètera, la de tota la vida, la que té els llibres dels autors més nostrats, estan fent del barri un centre de negocis que, essent ultra-locals, esdevenen universals: Ja vam parlar en el seu dia del Cau del Poblenou, la botiga de records amb accent català i un cataleg no gens menyspreable de materials de les entitats de cultura popular d’aquest racó de Barcelona.

I avui, el què motiva aquest nou apunt en clau poblenovina, és la inauguració d’Ultra-local Records, una botiga de discos especialitzada en grups independents i segells discogràfics catalans.

Llibres? Discos? Records? Estan bojos aquests poblenovins!

Estan bojos per emprendre sense perdre l’accent casolà, aquell que els converteix en negocis glocals.

Et fa una visita per aquestes festes? Et fa una descoberta de negocis amb sabor tradicional? Et fa un bon regalet de Nadal?

El secret del geni #emprenedor: Per anar ràpid, cal anar lent

dimecres, 5/12/2012

Aquesta setmana desfarem un mite i posarem un xic de pressió per al talent emprenedor, tot endinsant-nos en el meravellós món dels Coneixements i de les Habilitats emprenedores. Per a fer-ho, ens escolarem per la orella d’un emprenedor en sèrie qualsevol i, amb la nostra diminuta nau, navegarem per dins del seu cervell. Amb quin objectiu?

Doncs el de descobrir per què aquesta gent és capaç de fer tantes coses a la vegada.

I, per a fer-ho possible, haurem de portar l’equipament adequat, ja que ens caldrà alentir tot el que percebem, d’altre manera ens perdrem en l’intent de desvetllar el secret dels genis creatius.

Som dins del cervell. Un espetec de llampecs constants fa tremolar la nau com si fóssim en un avió enmig d’una tempesta elèctrica. De primer, ens espantem. Després, tornem a reprendre la calma i restem meravellats:

- És impossible! El cervell humà no és multi tasca! Però… potser aquest ho és?

Ens posem les ulleres slowmo que hem pres del Barcelona Laboratori i comencem a veure com els llampecs s’alenteixen força, tot i que encara en resten alguns que sembla que se superposin. Ensumem però que aquest cervell, com qualsevol altre, no és multitasca, sinó seqüencial. Ara, amb una seqüencialitat entrenada per damunt de les possibilitats de captació de la nostra percepció humana.

Però, si resintonitzem les nostres ulleres a bullet time, descobrirem els secrets del geni emprenedor. Ja ho veus?

Si t’hi fixes bé, veuràs que el cervell del geni comença per prioritzar allò que li és important per damunt d’allò que no ho és tant; segueix per seqüenciar, per fer una tasca rere l’altre, això si a una velocitat que ens fa creure que fa més d’una cosa a la vegada. I, finalment, posa límits a les tasques que està fent, per a no restar en un bucle sense fi i queda encallat en una sola activitat.

Esgotats per l’aprenentatge, sortim del cervell de l’emprenedor en sèrie i tornem a la nostra mida real. És aquí on em dius allò de si, tot això està molt bé, però jo no tinc la capacitat d’aconseguir tanta velocitat. I jo, ben murri, et contesto per anar ràpid cal anar lent o, per a dir-ho, de manera menys misteriosa, per arribar a processar tasques a la velocitat d’un geni cal molt entrenament.

Comença per anotar en un full, allò que has de fer; posa-hi ordre – de més a menys important – i estableix un temps per a dedicar-li.

Un cop ho hagis fet un munt de vegades, veuràs com no necessites full de paper i és el teu cervell qui ho faci a la velocitat més gran coneguda: la del pensament.

 

El valor de la innocència

dimecres, 21/11/2012

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

dimecres, 7/11/2012

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

dimecres, 24/10/2012

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà: