Arxiu de la categoria ‘Talent’

  2. 1
  3. 2
  4. 3

La guitarra

dimecres, 24/04/2013

Una de les possibilitats d’emprendre i sortir-te’n és fent de la teva dèria, ofici.

I aquest escrit parla d’algú que, fent-t’ho d’aquesta manera, ha trobat una passió que transmet arreu de l’Estat des del seu remenut local de Gràcia.

El negoci en qüestió és ubicat en un d’els carrers més curts i menys mediàtics de l’ex-vila més coneguda de la plana. Si Gràcia té renom i fama, el carrer Badia no el coneixen ni els seus  veïns. I és per això que, si hom fa com un servidor i, hi passa a mitja tarda, sentirà com canta una guitarra en mans d’un mestre que la sap tocar d’allò més bé.

El cas és que TubeSound és taller i és botiga i que el sonat dels instruments que la gestiona és com un luthier del segle XXI, sempre amatent a les necessitats d’un client que pot requerir-ne els serveis a peu d’escenari i en qualsevol hora de la jornada.

En conclusió: Que, si el music hero de la setmana passada, et va despertar el cuquet emprenedor, no te n’estiguis: cerca la teva afició i gaudeix amb la creació d’un negoci d’alta volada.

Etiquetes: , , , , , , , , ,
Publicat a Característiques de l'emprenedor, Talent | Deixa-hi un comentari »

Vols jugar amb mi?

dimecres, 17/04/2013

Quan deixem de jugar, deixem de ser infants.
Quan deixem de ser infants, deixem d’aprendre.
Quan deixem d’aprendre, deixem d’emprendre.

I és aquest el principal motiu d’aquest apunt sobre videojocs i emprenedoria. Un apunt que bascula entre dos webs clàssics, però encara vigents i suficients per esdevenir actualitat i noticia.

El primer dels enllaços ens porta a gestionar un grup de música des dels seus orígens fins a esdevenir allò que el nostre esdevenir emprenedor ens permeti. I és que Music hero, creació de la Junta de Andalucia per a nanos de 12 a 17 anys, es pot jugar des de casa o a l’aula, de manera individual o col·lectiva, relaxadament o competitivament. En el web de la iniciativa pública es fixen les normes per a treure’n el màxim suc educatiu.

Jo l’estic tastant en la seva versió de Facebook, però ara com ara només vaig assajant i posant paciència al projecte. Espero poder desenvolupar d’altres habilitats més divertides i també necessàries per emprendre. Oi més, perquè el joc i l’avorriment no lliguen, si el què es vol és que l’usuari aprengui. I és que sense diversió, la ment no s’obra i sense ment oberta, com es pot aprendre?

La segona de les adreces, un clàssic més clàssic que el clàssic que acabo de presentar, no és un joc en concret i, de fet, supera de llarg l’àmbit emprenedor. I és que social impact games és un repositori de jocs socials, és a dir, de jocs que a més de divertits i entretinguts, aprofiten per a
denunciar o posar l’accent en aspectes del nostre benvolgut món real. Com no pot ser d’altra manera doncs, disposa d’una bona relació de jocs relacionats amb el món de l’empresa.

Ens posem a jugar i millorar les nostres habilitats emprenedores?

Etiquetes: , , ,
Publicat a Característiques de l'emprenedor, Recursos per a emprenedors i empreses, Talent | Deixa-hi un comentari »

La Barcelona emprenedora, entre PAMs i Growthies

dimecres, 27/03/2013

Aquesta setmana deixem el núvol i toquem de peus a terra altra vegada, concretament trepitgem l’asfalt de la Ciutat Comtal. I, per a fer-ho, maridarem als policy-makers de la ciutat amb la massa de barcelonins anònims, però que també fan i desfan al seu aire, allunyats de les elits de la ciutat.

El #desdelnúvol doncs es capbussa en la diversitat barcelonina amb dues eines informatives d’upa:

1.- La presentació que el Gerent de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona ens va fer als equips de Barcelona Activa – l’Empresa en nomenclatura municipal actual – sobre la nova Agència de Promoció de la ciutat Barcelona Growth, i,

2.- el reportatge que, en l’edició març-abril del magazine cultural BCNmes, oficialitza comunicativament un concepte d’ús comú als carrers del Cap i Casal: El dels PAMs tal i com molts han decidit batejar-se irònicament.

Comencem pel final i definim el concepte PAM que apareix a les pàgines d’aquest portaveu de l’agitació cultural barcelonina:

Els PAM són el 98% del teixit empresarial del país, segons dades mostrades en el reportatge esmentat. I entre ells, hi ha un gruix creixent de persones que, buscant-se la vida, han optat per autoocupar-se sense altra voluntat, en molts casos, de tenir una feina digna en un món on la dignitat laboral va a la baixa.

El culture jammer BCNmes presenta alguns casos de persones emprenedores, les circumstàncies de les quals, els han portat a llençar-se a l’aventura empresarial sense planificació i amb un “seed capital” provinent de la “family and other halves”.

I és que els PAMs són els empestats de l’economia global, els oblidats d’unes polítiques públiques que, o bé els giren l’esquena o, quan se’ls miren, és de cara a la galeria o amb afany recaptatori o regulatori, tal i com denuncia al mateix rotatiu en parlar del Decret-Llei d’emprenedoria del Govern Rajoy.

Molt lluny dels PAMs, Barcelona mira al món amb ulls globals i, aprofitant la capitalitat mundial del mòbil, engega una Agència de Promoció, el Barcelona Growth, amb l’objectiu de posicionar la ciutat de Barcelona en l’èlit de l’economia mundial, tot oferint serveis diversos i una zona lliure d’impostos a l’edifici mediaTIC del 22@ barceloní. Caldrà veure si aquesta illa impositiva acull talent veritable o esdevé un offshore laboral d’empreses de mobilitat.

Entre els uns – els PAMs – i els altres – els Growthies – , les Direcciones Operatives d’Emprenedoria i d’Empresa de Barcelona Activa, amb el suport de la Direcció Operativa de Formació, maldem per construir ponts de connexió. Ponts de connexió entre els Putos Autònoms de Mierda (el significat real de les sigles PAM) i els Growthies globals, perquè Barcelona no pot ser només un atractor d’emprenedors d’èlit, sinó que no ha de perdre de vista als menuts negocis locals que, des de temps immemorials, sustenten l’economia barcelonina i mantenen, amb més penes que treballs, el teixit veïnal del Cap i Casal.

A veure, a veure, si ens en sortim i no disparem al freelance!

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Glocalització, Talent | Deixa-hi un comentari »

Vivim en un cubell d’escombraries: aprofitem-ho!

dimecres, 6/03/2013

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?

Etiquetes: , , ,
Publicat a General, Organització, Talent | Deixa-hi un comentari »

De canvis, resistències i cabòries

dimecres, 20/02/2013

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Organització, Talent | Deixa-hi un comentari »

Modes, modos i formació

dimecres, 13/02/2013

Repassant els darrers apunts #desdelnúvol, m’he adonat de la tendència cada cop més consolidada de baixar del núvol per a beure de la font de l’experiència professional. El millor del cas és que no em desagrada aquest gir no meditat.

Avui doncs, consolidaré la tendència tot fent referència a la munió de propostes que, en coordinar programes de formació per a persones emprenedores i empreses, m’arriben en els camps del màrqueting, el coaching i el coolhunting.

Aquestes tres disciplines, amb nom anglès i d’origen nord-americà, disposen d’un gran grup de formadors que cerquen diferenciar-se de la salvatge competència mitjançant el naming de l’oferta presentada, tot i que el contingut sigui el mateix; el format de l’activitat presentada, que si un Taller, que si un Laboratori, que si…; o la suposada experiència de l’expert que l’imparteix, massa vegades tan dubtosa com la proposta que formulen.

Més enllà de l’encaix de la formació en la filosofia programàtica de la casa on desenvolupo la meva tasca de formador, aquest gavadal d’ofertes em genera un dubte que vull pensar que és raonable de formular en sectors tan vistosos i ben posicionants com aquests: ¿com pot ser que hi hagi tants formadors de màrqueting, coaching i coolhunting amb propostes més o menys fresques i joves, i tan pocs en camps troncals de l’emprenedoria i l’empresa com els de legislació, fiscalitat i finances?

Se’m dirà que no hi ha camp per correr en aquestes temàtiques troncals, peró l”experiència em diu que això és fals i que el què hi ha darrera d’aquesta gegantina oferta és un món que es vol de la Informació i el Coneixement, però que cada cop comunica menys.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Estratègia, Talent | Deixa-hi un comentari »

Em mooc al passat…

dimecres, 6/02/2013

… però amb millors companys de viatge …
… potser.

Llegint ahir el diari, em vaig trobar amb dues informacions relacionades amb el món de la formació i/o educació que comencen a despuntar d’un temps ençà. Potser, tal i com assenyalen els més experimentats en les xarxes, es tracta d’una moda sense un model de negoci clar. Potser, com indiquen els més novells del núvol, és una revolució que obrirà les universitats al gran públic.

En qualsevol cas, els suggerents titulars de les dues informacions. A saber,  “Les universitats catalanes posen un peu en la nova educació ‘online’” i “La revolució arriba a les universitats”, emmarquen força bé la cosa i em permeten tenir una regressió al 1999.

Aquell any deixava el món de la dinamització comercial i m’endinsava al planeta Barcelona Activa i, dins d’aquest planeta, al primer viver virtual d’empreses d’Europa: un espai de referència on, i ara rematem la cosa, existia l’Escola Virtual d’Emprenedors, una experiència pionera de formació que, si sortim del sistema universitari que sembla ser la clau de volta del MOOC que ve d’Amèrica, compartia característiques amb aquest nou sistema de cursos massius oberts online.

En aquell moment, ens vam trobar, entre d’altres, amb un handicap que possiblement ja s’hagi resolt hores d’ara, tot i que la visió des del núvol em fa pensar que no és així. I és que m’ensumo que els MOOCs aquests són un xic com els óssos del Pirineu, és a dir, que els estem introduint sense haver solucionat les mancances en la cadena tròfica dels mateixos. I és que ens estem plantejant de fer formació superior a la xarxa quan encara no hem solucionat l’accés a les eines digitals dels possibles alumnes d’aquesta formació. Ni l’accés ni les capacitats formatives dels usuaris potencials que, si hem de fer cas al Senyor Friedman, poden venir de qualsevol racó del planeta i de qualsevol nivell socioeconòmic.

Els MOOC universitaris poden estar molt bé, però no seria millor de començar a  millorar l’accés bàsic al coneixement? Deixar-se de reformes educatives i potenciar la capacitació digital i l’esperit crític?

Sinó ho fem així, ens podem trobar amb unes minoritàries classes altes molt formades i globals i un lumpen massiu i mesell allunyat dels més bàsics coneixements i de la més incipient capacitat crítica.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Emprenedoria social, Glocalització, Talent | Deixa-hi un comentari »

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Cooperació, Emprenedoria social, Glocalització, models de negoci, Organització, Talent | Deixa-hi un comentari »

El secret del geni #emprenedor: Per anar ràpid, cal anar lent

dimecres, 5/12/2012

Aquesta setmana desfarem un mite i posarem un xic de pressió per al talent emprenedor, tot endinsant-nos en el meravellós món dels Coneixements i de les Habilitats emprenedores. Per a fer-ho, ens escolarem per la orella d’un emprenedor en sèrie qualsevol i, amb la nostra diminuta nau, navegarem per dins del seu cervell. Amb quin objectiu?

Doncs el de descobrir per què aquesta gent és capaç de fer tantes coses a la vegada.

I, per a fer-ho possible, haurem de portar l’equipament adequat, ja que ens caldrà alentir tot el que percebem, d’altre manera ens perdrem en l’intent de desvetllar el secret dels genis creatius.

Som dins del cervell. Un espetec de llampecs constants fa tremolar la nau com si fóssim en un avió enmig d’una tempesta elèctrica. De primer, ens espantem. Després, tornem a reprendre la calma i restem meravellats:

- És impossible! El cervell humà no és multi tasca! Però… potser aquest ho és?

Ens posem les ulleres slowmo que hem pres del Barcelona Laboratori i comencem a veure com els llampecs s’alenteixen força, tot i que encara en resten alguns que sembla que se superposin. Ensumem però que aquest cervell, com qualsevol altre, no és multitasca, sinó seqüencial. Ara, amb una seqüencialitat entrenada per damunt de les possibilitats de captació de la nostra percepció humana.

Però, si resintonitzem les nostres ulleres a bullet time, descobrirem els secrets del geni emprenedor. Ja ho veus?

Si t’hi fixes bé, veuràs que el cervell del geni comença per prioritzar allò que li és important per damunt d’allò que no ho és tant; segueix per seqüenciar, per fer una tasca rere l’altre, això si a una velocitat que ens fa creure que fa més d’una cosa a la vegada. I, finalment, posa límits a les tasques que està fent, per a no restar en un bucle sense fi i queda encallat en una sola activitat.

Esgotats per l’aprenentatge, sortim del cervell de l’emprenedor en sèrie i tornem a la nostra mida real. És aquí on em dius allò de si, tot això està molt bé, però jo no tinc la capacitat d’aconseguir tanta velocitat. I jo, ben murri, et contesto per anar ràpid cal anar lent o, per a dir-ho, de manera menys misteriosa, per arribar a processar tasques a la velocitat d’un geni cal molt entrenament.

Comença per anotar en un full, allò que has de fer; posa-hi ordre – de més a menys important – i estableix un temps per a dedicar-li.

Un cop ho hagis fet un munt de vegades, veuràs com no necessites full de paper i és el teu cervell qui ho faci a la velocitat més gran coneguda: la del pensament.

 

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Talent | Deixa-hi un comentari »

El valor de la innocència

dimecres, 21/11/2012

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Característiques de l'emprenedor, Innovació, Talent | Deixa-hi un comentari »

  2. 1
  3. 2
  4. 3