Arxiu de la categoria ‘Talent’

Per no dir res

dimecres, 7/01/2015

Després d’un llarg parèntesi en l’actualització d’aquest espai, torno a escriure tot just superades les festes i sense una temàtica prou sòlida a tractar.

De fet, un cop rebutjada la idea de fer un redum del 2014 o presentar tendències del 2015 en emprenedoria i companyia, poca cosa m’he trobat en aquests dies que m’hagi cridat l’atenció amb força suficient per a donar-ne publicitat.

I és que el fet més destacat en l’esdevenir emprenedor durant aquests temps de silenci, ha estat la Operació Pandora, tapadora mediàtica de la lluita del model econòmic vigent per anorrear qualsevol alternativa viable de millora de món i del benestar de la seva gent.

Més enllà d’això…. torrons i cançons, tortells i regals que engreixen la deutocràcia familiar i alimentenun sistema col·lapsat i en crisi humanitària.

Llença’t

dimecres, 15/10/2014

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

dimecres, 8/10/2014

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

La clau

dimecres, 1/10/2014

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

Mentalitats confrontades

dimecres, 17/09/2014

Treballar en formació per a persones emprenedores i empeses fa suar força. Oi més quan un és de lletres, però s’ha d’enfrontar a graelles de contractació, pressupostos i comptabilitat en general.

Treballar en formació per a persones emprenedores i empreses però, et permet està a l’aguait de l’esdevenir de l’economia i de les propostes que pareixen els humans per a fer negocis i diners. Diners, vull creure jo, per viure el més feliç possible.

Una de les tasques, intel·lectualment més belles, tot i que sentimentalment més complexes, és la de destriar propostes de formació útils pels ciutadans de Barcelona que volen fer-se el món a mida.

Dilluns vaig tenir el plaer de reunir-me amb un d’aquests cervells privilegiats. En Cèsar Llorente és pare, emprenedor i tot-terreny. Afincat a Ses Illes, té en Barcelona un mercat que no desaprofita. D’aquí que em vinguès a veure, després d’una sessió de l’Entrena’t per emprendre, de la qual n’és formador.

En la conversa va sorgir el tema que, per aquests verals, la mentalitat és força negativa. Tenyida de moral cristiano-catòlica, la feina esdevé treball, dolorosa ocupació que hem de patir per viure. I, el sistema efucatiu, està dissenyat en aquesta direcció: càstic i obligacions per a què l’alumne sigui normal.

En contraposició parlem d’altres models educatius on la iniciativa es deixa en mans d’una criatura que, jugant, es coneix i desenvolupa el què l’Alvaro Solache, entre més, en diu superpoder i que podriem definir com el tret diferencial, l’aptitud intrinseca de l’infant, l’aportació principal que pot fer al col·lectiu social.

El treball, amb el temps, esdevé feina, feina volguda, joc d’adults que saben allò que poden aportar a la societat.

Com a colofó de la conversa, una dada: el què a casa nostra és un DAFO (debilitats  amenaces, fortaleses i oportunitats) en d’altres cultures és un SWOT (fortaleses, debilitats, oportunitats i amenaces).

I aquí si que l’ordre dels factors altera el producte. Per nosaltres el primer són els perills. Per ells, l’autoconeixement.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

dimecres, 25/06/2014

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

dimecres, 5/03/2014

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.

Do it yourself: Del punk a l’ateneu

dimecres, 19/02/2014

Per seguir l’apunt d’aquesta setmana s’ha d’haver viscut amb pocs recursos i moltes ganes de fer. O, si més no, haver-hi estat a prop, quan tot va començar. Però, ara que hi penso, no és aquest l’estat on som la majoria de mortals a data d’avui.

Posem l’inici de tot plegat en el moviment punk, aquell crit de ràbia nascut als suburbis de les principals ciutats d’Occident a remolc de la crisi del petroli dels anys 70 i llurs efectes en l’electrificat món occidental.

El posem aquí, però possiblement el podríem posar en qualsevol dels moments on ha aflorat l’anomenada contracultura, aquella expressió que, generació rere generació, trenca els motlles de la cultura dels pares per a crear-ne una de nova que acaba esdevenint cultura per una nova contracultura naixent.

[youtube alOex97EIRY nolink]

I ara, quan la societat de consum ha esdevingut cultura dominant, la digitalitat obra una nova contracultura que comença a mutar en un nou paradigma productiu, el paradigma dels makers que es manifesten a través dels seus productes compartits i que aterren a Barcelona a través del mob del carrer Bailén i dels ateneus de fabricació que promou l’Ajuntament de Barcelona.

Del fes-t’ho tu contracultural al imprimeix-t’ho tu amb suport municipal que, a Barcelona Activa, començar a caminar per oferir aquesta filosofia cocreativa a les empreses de la ciutat.

Què ens cagarà el tió? Què ens portaran els Reis?

dimecres, 18/12/2013

Tanquem l’any amb un apunt que, a diferència del què és habitual en el gremi, ni resumeix l’any emprenedor ni fa futurologia tot endintsant-se en les tendències del 2014. Ans al contrari, afonda en les tradicions i demana desitjos pel tió i pels Reis.

Bé, més que desitjos és una proposta de ruta lletraferida i emprenedora que comença amb un clàssic gironí, fa parada en un raconet de Poblenou i acaba esmaperdut entre els sinuosos i menuts carrers que conformen la llibreria més gran de Barcelona.

Si senyor! Acabem l’any #desdelnúvol parlant de llibreters emprenedors, de llibreters amb bones estrategies per arribar a aquells que, com un servidor, encara ensumen el paper quan baixen del núvol al carrer.

La llibreria 22 de Girona tanca enguany el seu 35è aniversari. Un any per celebrar la perseverança i la tossuderia d’una adaptació constant a l’entorn que ha portat al seu llibreter, entre més, a formar part del jurat del Primer Concurs de Microrrelats Castellers organitzat pels Marrecs de Salt, la colla blau Ter de les comarques gironines. Un flashmob de dues setmanetes a twitter. Tot un repte de velocitat per una llibreria que, obrint portes en temps de la Constitució espanyola, és un bon indret per a què els els Reis i el Tió connectin amb les essències de la bona literatura.

Si volen també poden fer un tats de l’arriscat projecte d’un llibreter amb estudis que ha fet parada al Poblenou més tradicional per a obrir un negoci de nom tan recriminatori com descriptiu: Nollegiu. I és que, Nollegiu supera el concepte de llibreria per esdevenir un veritable transmissor de cultura literària.

I del 22 i el Nollegiu a les 35 llibreries de Gràcia! Un tou de taulells diversos i independents que conformen un veritable cluster de les lletres, un il·lusionat territori per tots aquells enamorats de la descoberta i la sorpresa amagada entre les lletres de qualsevol llibre o publicació.

I és que la literatura, com l’esperit pujolsià, reneix ara i sempre als seus il·lusos enterradors.

[youtube rJ9H13TN4zk?rel=0 nolink]

Fins passat Reis i moltes gràcies.

Emprens o t’autoocupes?

dimecres, 27/11/2013

Escric això, havent sopat, a casa, al sofà, amb la tauleta digital de baix cost. Ho escric després d’una ininterrompuda jornada laboral de deu hores partida a parts iguals entre planificació, gestió i reunions.

I justament, a les reunions amb proveïdors de formació, ha sorgit la pregunta que encapçala aquesta aportació #desdelnúvol.

L’autònom és l’únic privilegiat que pot anar al gimnàs a les dotze del migdia, però que pot començar la seva jornada laboral a les tres de la matinada.

I això, si exceptuem aquells agosarats que posen botiga amb horari fix i que, fóra d’hores, han de gestionar compres, tresoreria i estocs, a més de la comunicació i les gestions pròpies de la rerebotiga.

On vull arribar?

Doncs al fet que l’emprenedor és lliure en llur destí, però esclau de la planificació minuciosa i l’autodisciplina més monàstica possible.

I això, en les sessions de formació per a emprenedors que fem, es veu de lluny.
Es veu en aquells individus dinàmics i resoltius que, essent emprenedors com són, estan disposats a renunciar a les bondats de la feina estable per la inestabilitat de ser els seus propis amos. I hi ha aquells que, asseguts a les darreres files de l’aula i amb cara d’espant, comproven com, l’autoocupació, és una renuncia a la seguretat d’una mensualitat i un horari estable.

Cada cop, hi ha més autoocupats i menys emprenedors. I això, tard o d’hora, porta a fracassos personals que caldria evitar, ja sia amb un canvi de perspectives o amb un canvi de tarannà.

Ser emprenedor és un ofici exploratori que demana de planificació minuciosa, organització persistent i cintura dinàmica i veloç. I ho demana per poder assolir el màxim benefici amb la mínima despesa física i psíquica necessària.

I de tot això, a Barcelona Treball en saben molt, ja que remouen consciències i reubiquen perspectives per a la ocupabilitat i la millora professional.