Arxiu de la categoria ‘Finançament’

Allò que fou i serà: L’economia més enllà de l’economia

dimecres, 12/11/2014

Estirant del fil de Dark Wallet que va mostrar, ara fa uns dies, Vilaweb ens endinsem en un món més propi dels thrillers de lladres i serenos que no pas de la realitat que ens arriba quan consultem informacions sobre el món de l’empresa i l’emprenedoria en general.

Dark Wallet , com el seu nom indica, és un moneder de bitcoins que permet ocultar la identitat de la gent que l’usa, tot esborrant les traces de les transaccions fetes amb aquesta moneda digital.

En un món on els bancs permeten les transaccions de corruptes adinerats i grans multinacionals, mentre neguen el pa i  la sal al comú dels mortals, aquesta eina empodera als ciutadans i les empreses de més menuda dimensió per a aconseguir ubicar-se en una alternativa lliure i independent als controls d’uns mercats que frenen la iniciativa emprenedora i social de la majoria de la població.

El cas, i on volem posar l’accent en aquest apunt, no és tant la moneda o l’eina en sí, com la participació de dos dels espais alternatius d’economia social i solidària amb més solera del nostre país en aquest món alternatiu.

Ens referim a la gracienca Kasa de la Muntanya , un dels referents okupes de Barcelona, i a la vallbonenca Ca la Fou, comuna ecoindustrial postcapitalista que rutlla aliena a l’economia capitalista imperant.

Dos centres actius i alternatius que, en aquest camp, com en tants d’altres, actuen de potent infraestructura emprenedora que pensa globalment i, sovint, actúa globalment també.

Als dos centres suara esmentats, s’hi suma una entitat de l’economia social i diversa que, sota l’ègida de l’Enric Duran, el robin hood català batalla per a la construcció d’una sòlida alternativa d’autogestió i empoderament ciutadà, la Cooperativa Integral Catalana, els serveis de la qual són a disposició d’una economia més lliure i oberta que pot ser un bon recurs per a projectes asfixiats pel sistema capitalista decimonònic que encara perdura.

 

 

Empreses subvencionades

dimarts , 12/08/2014

L’apunt d’avui és plenament vacacional, és a dir, escrit tal com raja i sense revisions de cap mena. Ho dic per la lectora fidel que hi pot trobar menys qualitat de l’habitual.

De fet, volia fer vacances  però el repàs matiner dels digitals m’ha esperonat a la reflexió següent: Cal que l’Estat, l’administració central de l’Estat, subvencioni més les empreses de la capital? No suposa això un greuge comparatiu amb la resta d’empreses de la pell de brau? I encara més: no modifica això el teixit empresarial espanyol?

Aquesta és la indignació sorgida de l’Informe Axesor sobre les subvencions públiques a les empreses, un Informe que situa Madrid com la comunitat de les empreses subvencionades i les Balears i València en el darrer vagó de la subvenció pública.

Darrera Madrid, les Canàries, Castella i Lleó i Catalunya, totes tres amb un pes més alt d’inversió autonòmica que no pad estatal.

Detalls, detalls d’una manera de fer que només pot portar a la desafecció a un Estat centralista, a un Estat capaç de mimar el centre i de deixar, en mans de les ‘escanyades’ comunitats autònomes, l’economia del seu teixit empresarial.

Els antisistema es financen sistèmicament?

dimecres, 9/07/2014

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.

Necessitem més moros a la banca

dimecres, 7/05/2014

Potser el títol és provocador i políticament incorrecte, però no pas el fons d’aquest apunt d’avui.

L’esca de l’apunt me la dóna un article del principal diari d’Uganda, el Daily Monitor. Un mitjà on, ahir mateix, n’Augustus Nuwagaba reflexionava sobre el sistema financer de la perla d’Àfrica. Un estat de majoria cristiana que, entre catòlics i protestants, sumen el 84% de la població; amb un govern fortament presidencialista, per no dir dictatorial directament, i amb una majoria de població que gestiona les seves finances en règim de suficiència.

Malgrat tot, els ugandesos no s’estan de plantejar-se la banca islàmica com a alternativa de dinamització econòmica del país. I aquí és on passen la mà per la cara a l’aconfessional Espanya i l’Europa que l’embolcalla.

Uganda es mira la banca islàmica com a alternativa financera i de dinamització econòmiva, mentre Espanya no para d’abocar diners a la depredadora banca europea i anem inventant-nos alternatives financeres que beuen directament de la font musulmana.

La banca islàmica, a diferència de la occidental, no carrega interessos als prèstecs concedits, s’involucra en els projectes invertits – ja sien personals o empresarials – i n’assumeix el risc a parts iguals amb la persona que els demana el crèdit.

Això fa aquest sistema, d’origen absolutament religiós – el Coran prohibeix la usura, expressament -, una alternativa ideal per a iniciar projectes de futur i comptar amb un soci privilegiat en qualsevol projecte que hom vulgui emprendre.

Finançament participatiu: una llei per a ofegar-lo?

dimecres, 12/03/2014

La idea d’aquest apunt va sorgir d’una piulada d’aquestes que, si més no, et fan dubtar un xic de la transparència de les coses:

Oi més quan saps que, al nostre país, les petites i mitjanes empreses que necessiten finançament extern depenen en un 80% de la banca, mentre que en d’altres països europeus aquest grau de dependència és tan sols de 50%.

Mogut doncs per les notícies dels mitjans i per la dada suara esmentada, vaig decidir-me a a contactar amb dues de les persones que millor es mouen en el sector: En Ramon Saltor i en Josep Nebot que, per postres, fan activitat de equity crowdfunding i de crowdlending en l’equip de formadors que gestiono per Barcelona Activa.

Com veuen ells la voluntat governativa de regular el sector del finançament participatiu?

En Josep Nebot, el primer en respondre, celebra, com bona part dels protagonistes del sector, la voluntat de regular un sector en creixement i es posa a disposició del Govern per a llimar el tema més crític de la proposta governativa, el de la limitació de quantitat de les inversions, així com per a harmonitzar la legislació espanyola amb les normatives que s’estan treballant en d’altres països que van iniciar abans el procés, com ara França o el Regne Unit.

És justament en la part de legislació comparada que, la cara més visible d’Arboribus, em remet a un article on ja inicien la tasca comparativa entre normatives europees del sector. I, com es veu, aquí es queden amb engrunes que dificulten l’acció finançadora.

Per la seva part, en Ramon Saltor, l’altre expert a l’abast, considera molt important que es reguli el crowdfunding, per oferir un marc legal a plataformes, inversors i projectes en el qual actuar.

Afegeix que el crowdfunding està actuant com un vehicle canalitzador de finançament privat que està funcionant molt bé a nivell internacional. I per tant és molt important que aquest marc legal, igual que s’ha fet a altres països com Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, en permeti un creixement ordenat. Però aquest marc regulatori ha de passar per regular les plataformes en el sentit de que es doni prou informació als inversors. Però mai limitant la quantitat a invertir per invesor.

Ens trobem doncs en un moment on el sector és a l’expectativa de la regulació anunciada. Ho és aliè potser al lobby bancari que no vol perdre el pastís financer, però amb la mà estesa per a aportar-hi l’experiència i ajudar a convertir la normativa en via de consolidació d’un sistema de finançament que, en la meva modesta opinió, es mou entre el fools, friends and family i els diners que demanes al banc, però amb la seguretat dels segons i la frescor dels primers.

El Sabadell es reposiciona en el món emprenedor

dimecres, 6/11/2013

Dilluns es va presentar BStartup de BancSabadell, el banc de les millors empreses i el teu. i, tot i que el seu abast s’escapa a les intencions, la filosofia i la temàtica d’aquest modest bloc d’emprenedories paral·leles, el programa té un rerefons personal que m’obliga a fer-ne esment.

Per una banda, els 12 anys de convivència dins de Barcelona Activa amb la persona que portarà la veu cantant de la iniciativa, la Yolanda Pérez, mare d’un bufonet i millor persona.

Per l’altre, el pecat de joventut de ser ben apunt de treballar en una iniciativa anterior de la mateixa entitat, però de preferir mantenir-me a Barcelona Activa, tot i l’atractivitat del portal per a les pimes que estaven gestant les forges de l’esmentada entitat.

I, si es vol, el fet que BStartup és un model, amb més finançament al darrera segurament, que ja s’ha utilitzat recurrentment des de Barcelona Activa amb el programa Axelera que, vulguis no vulguis, garbellava entre totes les empreses usuàries dels serveis de la casa i n’escollia les que podien esdevenir empreses globals. I això, per algú que ofereix formació a empreses de la ciutat, doncs li resulta engrescador.

En qualsevol cas, si tens una empresa i vols saber com aprofitar-te d’aquest programa, dóna una ullada al web del BStartup i impulsa’t.

Una nova paraulota a tenir en compte: crowdlending

dimecres, 4/09/2013

Tot i que fent una cerca, els primers articles que parlen de crowdlending són de maig i juny d’enguany, la producció principal d’informacions s’ha produït durant aquest mes d’agost.

Podríem dir que el crowdlending és una spin-off del croowdfunding, la diferència principal del qual és que, en el crowdlending, el que otorguen els inversors participants són préstecs a retornar, no aportacions al capital de l’empresa, com en el crowdfunding, ja sia en regim de mecenatge o a canvi d’accions o participacions en l’empresa o projecte invertit.

Com la majoria d’innovacions financeres que ens arriben, els orígens cal cercar-los al Regne Unit, pàtria del llibertarisme econòmic i, en conseqüència, amb obertura a noves propostes que engreixin l’economia productiva amb nous models especulatius.

En aquest cas, la proposta permet saltar-se un sistema financer que, segons diuen emprenedors, autònoms i directius de micropimes, ha tancat l’aixeta prestatària en aquests col•lectius.

Tot i que, ara com ara, només han transcendit dues plataformes d’àmbit estatal (Sociosinversores.es i Arboribus), el crowdlending arriba al nostre país amb ganes de quedar-s’hi, de quedar-s’hi per manca d’alternatives tan per als inversors com per a les empreses que cerquen finançament.

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

dimecres, 3/04/2013

En els darrers set dies, les bitcoin s’han fet més famoses que el Papa. La raó d’aquesta merescuda fama ha estat doble: Per una banda, el volum de bitcoins en circulació ha superat ja els mil milions de dòlars americans; i de l’altre, la iniciativa empresa per Jeff Berwick, reconegut emprenedor d’Internet, i TDV Media, d’instal·lar un “dispensador” de bitcoins bidireccional o “Bitcoin ATM“, és a dir, un caixer automàtic, com a resposta a l’estat financer de Xipre i a la pèrdua dels estalvis dels seus ciutadans.

De fet, ambdues noticies van unides, ja que, si bé les bitcoin no es fabriquen a demanda ni amb afany regulatori, com la resta de monedes del món, si que han esdevingut refugi d’estalviadors per llur robustesa i confiança generada.

I és que, més enllà dels que vam tenir traumàtics profes de mates, l’ésser humà sol confiar més en l’original que en la còpia, en les matemàtiques que en l’economia. I les bitcoin són l’ús més brillant que conec d’aquesta ciència primigènia. I, ho és, a través de la criptografia, la variant que ens permet confiar en les nostres targetes de crèdit i de dèbit com a mediadores de les relacions amb la nostra entitat financera.

Les bitcoin, a més a més, disposen d’un avantatge sobre la resta de monedes en circulació. Una avantatge derivada de la crisi política i financera actual: i és que s’escapa al control dels Organismes Reguladors estatals i dels Bancs en ser una moneda autigestionada pels seus usuaris i pels sistemes criptogràfics i matemàtics sobre els que es fonamenta.

Sense entrar en més detall, que es pot trobar navegant per Internet, acabo amb una recomanació per a qualsevol emprenedor:

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

I és que, tal i com va el món, més val confiar en molts que en quatre eixelebrats egoistes que, per sobreviure, s’inventen preferents, subordinades, pagaments d’hipoteques més enllà de l’objecte hipotecat, i quitances als estalviadors.

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

dimecres, 24/10/2012

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà:

BarcelonaWorld és Eurovegas?

dimecres, 12/09/2012

Amb la ressaca d’una jornada històrica per a les reivindicacions nacionals catalanes que ha transcendit les fronteres peninsulars, jo abandono la xarxa i em fixo en la darrera jugada anticrisis dels gestors del país, avui comunitat autònoma d’Espanya.

Barcelona World, l’embolcall de Port Aventura que ha estat negociat a esquenes de la societat – en la millor tradició jesuïta -, s’avança a un guió ja viscut en el cas del rovell del qual en serà clara. Port Aventura va començar com un projecte nord-americà i va acabar gestionat per la mateixa entitat que aprofita els terrenys preparats per aquella aventura, després de la fugida dels inversors de les barres i els estels que el van impulsar.

La ressaca d’aquell nyap fou el judici a Javier de la Rosa, el Bañuelos d’aquell projecte; i el resultat en va ser un parc d’atraccions que, segons dades publicades, lidera les visites als centres d’oci de la pell de brau, però no pas d’Europa… caldrà canviar-ho, no?

Dilluns, aquest mateix diari publicava una radiografia d’un país on el pes dels serveis sortirà reforçat amb el projecte del Camp de Tarragona, tot creant una macrocefàlia econòmica que deixa la industria, el nostre sector nacional, en una situació crítica. I és que, en el mateix reportatge, es posa l’exemple d’un dels campions ocults de l’economia productiva del país. Aquella que ha anat rutllant fora dels focus mediàtics.

I jo em pregunto…

Quin impacte tindrà Barcelona World en l’economia productiva catalana?
Els ajuts i finançament, ja migrats en aquests temps que corren, es concentraran en el projecte turístic i abandonaran l’economia productiva, les empreses de llarg recorregut que han rebut l’apel·latiu de campions ocults?
El nou projecte deixarà de ser cap de ratolí per esdevenir cap de lleó del sector turístic europeu?
El passat especulador del senyor Bañuelos repercutirà negativament en un projecte que ens continua portant vers un sector de sol i platja i emocions generades?

Barcelona World no és EuroVegas, tot i què incideix en l’economia especulativa i la generació d’il·lusions, dos sectors que no generen musculatura econòmica pel futur Estat que ahir mateix es reclamava pels carrers, però que permeten generar llocs de treball per a persones sense estudis – millor invertir en pa per avui i fam per demà que en un bon sistema educatiu, no fos cas, que l’educació donés capacitat crítica.

Barcelona World però no és EuroVegas, perquè ens saltem la previsible fugida de LasVegas Sands. Oi més, després de sentir les estrambòtiques propostes de trasllat d’aeroports i estadis de futbol que feien els americans. Una fugida tan previsible com ens ha ensenyat la nostra pròpia història recent, amb el cas Port Aventura com a ensenya. Allà, ens van deixar els de la Dysney, els d’Universal Studios i els de la filial de complexes lúdics de l’empresa que fabrica la Budweiser, cervesa que, ja que hi som, no és tan gustosa com les pròpies; empresa que avui ja no és nord-americana, sinó belga. M’ensumo que l’EuroVegas de Madrid acabarà, si ens atanem a l’històric local, en mans de Bankia, el Santander o el BBVA, en el millor estil d’aquest Estat de pandareta.

Barcelona World és el projecte que ens apropa més a Florida o Califòrnia que al model Massachussets tan desitjat i que fomentaria una economia productiva, la dels campions ocults, de la qual parlàvem la setmana passada en aquest mateix bloc.