Entrades amb l'etiqueta ‘comerç’

La clau

dimecres, 1/10/2014

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

Wifi: obert o tancat?

dimecres, 20/08/2014

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

La #VilaDelsLlibres s’ubica més enllà de la #ViaCatalana

dimecres, 11/09/2013

Avui és un mal dia per parlar d’emprenedoria i defugir una Diada que, ja de bon matí, es presenta històrica.

Resultaria senzill parlar de l’esperit emprenedor de les catalanes, prenent com a model l’esdevenir de l’ANC i les mobilitzacions socials que, emparats sota aquestes històriques sigles, està vivint la societat catalana.

Però, l’esperit rebel i emprenedor sempre cerca una eixida del ramat principal i, com un boc negre, em concentro en una nova que, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català, ha transcendit a la xarxa i en alguns mitjans més tradicionals.

I és que la setmana passada, si no vaig errat d’osques, es va presentar La Vila dels Llibres, una iniciativa que aplega i coordinar tota la oferta bibliogràfica de la Vila de Gràcia.

Una oferta tan diversa com rica en matisos que inclou des dels amics de l’aviació fins a anarquistes, passant per llibreries jurídiques, especialitzades en relats o en llibres juvenils i infantils, per posar-ne alguns exemples.

Ara com ara, en tenim la noticia, la suma de voluntats i una pàgina web amb la relació de les 30 llibreries actives d’aquest tros de món dinàmic i actiu del Pla de Barcelona: http://llibretersdegracia.com/

Enxarxades doncs, les diverses i plurals llibreries aprofiten la “confederació”, per a fer força i obrir-se com un gran clúster per a lletraferits d’arreu.

Showrooming! Showrooming!

dimecres, 22/05/2013

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

dimecres, 17/10/2012

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

El tio Ché, un exemple de superació de successives crisis?

dimecres, 6/06/2012

Parla dels sentiments que et provoca el teu poble i el faràs universal

Seguint les paraules d’un reconegut cineasta japonès, m’endinso en el sabor de les orxates que em prenia a la Rambla del Poblenou quan era petit. I ho faig per parlar d’un negoci que aquest mes de juny arriba als 100 anys, tot i haver tingut uns orígens que, avui per avui, serien la riota de qualsevol inversor i, fins i tot, d’algun que altre banc.

M’hi acompanyes?

Som a la primavera del 1912, al Port de Barcelona. El vaixell que havia de portar la família Iborra Llorens, recent arribats de La Núcia, cap a l’Argentina no sortirà tampoc aquell dia. Segons com ens ho mirem, podríem estar vivint en els decorats d’aquella sèrie de TV3 que començava un parell d’anys més tard, però, en aquest cas, la cosa és ben real i el vaixell es va retardar tant que les xufles que portaven d’Alacant van començar a perdre consistència i a esdevenir l’orxata que, per guanyar-se la vida, van començar a vendre pels carrers que envoltaven el Port de Barcelona.

Els inicis doncs són tan incerts com emprenedors, però és que els 100 anys dels Iborra estan farcits de renaixements. I per mostra, un botó que reproduïm íntegrament del web de la família poblenovina:

Al carrer WadRas, just davant de l’Aliança Vella, una bomba va destruir dos blocs d’edificis. En un dels baixos es trobava el Tío Ché. La bomba va trobar la família a l’hora de dinar, van perdre botiga i casa.

Qualsevol hagués deixat el negoci, però ells van refer-lo en la seva ubicació actual, en plena Rambla del Poblenou, on segueixen servint orxates amb xufla de l’Albaida i els nous poblenovins han substituït la vella clientela obrera i menestral d’aquell Poblenou industrial que ara és net i polit i de fibra òptica!

Dos anècdotes d’un enfilall de trompades de les quals, l’orxateria ha renascut amb empenta i molta feina. Qui parla de crisi amb exemples tan notables?

Això sí, aquells primers immigrants podrien avui en dia vendre la seva orxata pels carrers del Born o serien perseguits per la policia com tants d’altres que avui fan el mateix per les nostres places i carrers?

Llegir llibres des del núvol en català és possible?

dimecres, 2/05/2012

El tancament la setmana passada de Leqtor.com sembla haver sacsejat un xic el món de l’edició digital en català.

N’Enric Faura, d’Edi.cat, declarava a Vilaweb que

és una mala notícia i ens ha de fer reflexionar sobre la situació digital del llibre català, sobre les possibilitats del mercat del llibre digital català.

Per qui no estigui al cas del sector, Leqtor.com era la llibreria digital de la distribuïdora de llibres electrònics 36L, un projecte nascut al desembre del 2009 de la mà dels grups editorials Cultura03 (Ara Llibres) i Vicens Vives, de la cooperativa Abacus i dels emprenedors Ferran Soriano, Jordi Viñas i Gustau Navarro. Gran sel·lecció!

Per la seva banda, Edi.cat, un dels altres grans jugadors del llibre electrònic en català, és una xarxa d’editors independents catalans nascuda l’abril del mateix any, el prolífic 2009, sota el patronatge d’Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que, com ells mateixos assenyalen,

han creat una aliança per a la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial.

El tercer gran jugador, però no menys important que els esmentats, bé de bona família. eBook62 és la llibreria digital del Grup 62. Possiblement el Planeta de la literatura en català.

Orfes de competència local, edi.cat i eBook62 es miren el món de les editores digitals en llengua castellana: Però en aquest entorn, només la navarresa Leer-e sembla treure el nas al mercat en català.

I també lluquen els moviments d’altres jugadors internacionals que, més enllà de les vessants digitals de les grans cadenes de distribució (FNAC i companyia), tenen com a competidors a grans especialistes del digital com Amazon. Però aquest és un món que ja vam tractar al mes de setembre passat arran de l’aterratge de l’esmentat jugador a l’arena llibresca de la pell de brau.

Però encara hi ha un altres entorn inexplorat i incipent on es poden trobar propostes interessants i innovadores en català. Es tracta del submón dels orfes literaris: autors novells que cerquen vies d’accés alternatives al seu públic potencial, als exploredors de noves lectures. Gent arriscada i atrevida que troben, en propostes com Bubok, un aparador en llengua pròpia on fer públiques les seves obres amb la modèstia dels nounats.

#NuevaMonarquia – Un nou model en la industria musical

dimecres, 14/03/2012

No tinc per costum empalmar visites als mateixos entorns de negoci #desdelnuvol, però, coincidències de la vida, la setmana passada parlava de les trampes de la propietat intel·lectual a partir d’una notificació de YouTube sobre la sintonia d’un vídeo casolà i, aquesta setmana, presento el primer segell discogràfic que treu suc al núvol per a produir i finançar els seus productes.

La coincidència temàtica és causada pel primer èxit del segell Nueva Monarquia: aconseguir finançar el seu primer disc, un treball dels toledans Computadora, a través de la plataforma de crowdfunding Lanzanos.com.

Com piulava en @FabioGandara, Nueva Monarquia és un nou segell discogràfic basat en el crowdfunding i el crowddebtaing. I, vista la font i el tarannà, podríem assegurar, sense gaire por a errar-la, que som davant d’un dels fills emprenedors del Moviment 15M.

El model de negoci emprat, així ho deixen entreveure en el seu manifest fundacional, va un pas més enllà del crowdfunding, tot utilitzant el model assembleari per escollir els productes a editar. Veiem-ne una mostra:

El procés de publicació d’un disc a Nueva Monarquía seguirà les següents passes:

1. El col•lectiu (d’usuaris registrats) escull d’una forma propera a l’assemblea popular el següent disc a publicar.

2. Es fa el pressupost de costos de llançament (des de la gravació a l’edició física, passant per la pujada al reproductor spotify o els dissenys de portada)

3. Es crea un projecte al portal de crowdfunding www.lanzanos.com per a sol·licitar el finançament pressupostat.

4. Tota persona que col·labori en el finançament, disposarà d’usuari i clau per accedir a la zona de debat on s’escullen els propers àlbums.

5. Un cop aconseguit l’objectiu de finançament, es fa el disc en qüestió.

És aquest un model sòlid de generació de comunitat de fans i de gestió global de la nova era en la industria musical?

De moment, ja han tingut el primer èxit: “Conversaciones con el futuro

Ara que som la Capital Mundial dels Mòbils – #MWC12 #GSMA

dimecres, 29/02/2012

Barcelona acull una nova edició del Mobile World Congress i, si voleu que us sigui sincer, no em desagrada l’aplec de professionals d’un sector, el de la telefonia mòbil, que té molta empenta i que forma part d’aquest núvol que tan m’agrada. I,  per això, aquesta setmana, el #desdelnuvol parlarà de mòbils.

Però no pas d’aplicacions o models de negoci, sinó de quelcom que hauria de tenir un espai propi a la Fira, però que mai hi treu el cap i resta en l’anonimat d’uns quants ciutadans que aprofiten aquest esdeveniment per a parlar-ne off the congress.

Parlo del coltan, una barreja de minerals que s’utilitza per a fer més menuts els aparells electrònics i que, no cal ser gaire intel·ligent, per reconèixer que és en el cor d’aquest món que s’aplega a la nostra ciutat. De fet, la seva funció principal és la de substituir els condensadors electrolítics tradicionals per tal de guanyar capacitat elèctrica i reduir la mida dels dispositius més extravagants. Els condensadors electrolítics fabricats amb coltan permeten que els aparells més moderns siguin cada cop més petits sense perdre prestacions, ans al contrari, augmentant-les. Fins aquí, tot correcte.

Però, anem al moll de l’os i descobrim les raons que em fan pensar que, un congrés com el de Barcelona, és el lloc ideal per a prendre acords per millorar allò que s’amaga al cor mateix del sector de la mobilitat.

Tot i que el principal exportador mundial de coltan és Austràlia, la zona on hi ha més reserves d’aquest mineral és al centre de l’Àfrica, allà on el Congo, Ruanda i, en menor mesura, Uganda han establert les seves fronteres. Curiosament, el mateix territori on malden per sobreviure els últims goril·les del planeta és on, gràcies a aquest aliatge que tots portem a la butxaca, les successives guerres s’han guanyat el trist sobrenom de Tercera Guerra Mundial.

M’ensumo que, enguany, també perdrem la oportunitat d’acordar, si més no, unes bones pràctiques per acabar amb els senyors de la guerra que dominen les mines d’aquest tan preuat com cruel mineral.

El #recommerce serà tendència al 2012?

dimecres, 1/02/2012

Bernardo Gutiérrez (@bernardosampa), un dels emprenedors que s’està fent un nom dins de l’empreneduria amb futur,, fa uns dies va piular una de les tendències del 2012: el recommerce.

Però, com ell mateix es preguntava, què caram és això del “recommerce”?

El seu enllaç ens portava a un d’aquests indrets de la Internet que et parlen del futur amb la suficiència pròpia dels inconscients.  TrendWatching és un escàner de tendències i, si heu clissat l’enllaç, haureu vist que el recommerce és la manera més cool per a referir-se al fet de donar una segona vida a allò que ja no ens és necessari, però que si que ho pot ser per un altre.

Pels puristes del recommerce no es tracta tant de vendre objectes usats – segur que ja tens el nom d’algun web, revista o botiga que ho fa, oi? -, com d’intercanviar-los per d’altres que ens puguin ser útils. I aquí és on podem posar alguns exemples que m’han arribat en aquests darrers dies.

Començarem un diumenge al matí al Passeig de Sant Joan. Parelles joves, famílies amb nens, algun avi de somriure sincer. Sí, sí, aquest era el perfil de la gent que, atenent a la crida de la Xarxa de Suport Mutu de la Dreta de l’Eixample, posaven els seus llençols i taules en el mercat del intercanvi posat al mateix passeig. I, si rasques un xic la web, en trobaràs gairebé a cada barri de Barcelona. Imagina’t tu si piquen fort que ja han cridat l’atenció de la mateixa administració.

Però, si volem posar-li el necessari toc innovador, podem donar un vol pels carrers de Nova York. Allà, si ens hi fixem tant bé com ho va fer en Carlos Guardian, hi trobarem una màquina d’aquestes que hi ha en les oficines per a comprar cafès, begudes o refrigeris, però amb un toc un xic especial: els clients en són proveïdors i, si no volen intercanviar res, reben crèdits per a futures compres.

Cal que aprofundim en d’altres experiències d’aquesta pluja de Cloud Living a viles i ciutats?