Entrades amb l'etiqueta ‘compartir’

La Barcelona emprenedora, entre PAMs i Growthies

dimecres, 27/03/2013

Aquesta setmana deixem el núvol i toquem de peus a terra altra vegada, concretament trepitgem l’asfalt de la Ciutat Comtal. I, per a fer-ho, maridarem als policy-makers de la ciutat amb la massa de barcelonins anònims, però que també fan i desfan al seu aire, allunyats de les elits de la ciutat.

El #desdelnúvol doncs es capbussa en la diversitat barcelonina amb dues eines informatives d’upa:

1.- La presentació que el Gerent de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona ens va fer als equips de Barcelona Activa – l’Empresa en nomenclatura municipal actual – sobre la nova Agència de Promoció de la ciutat Barcelona Growth, i,

2.- el reportatge que, en l’edició març-abril del magazine cultural BCNmes, oficialitza comunicativament un concepte d’ús comú als carrers del Cap i Casal: El dels PAMs tal i com molts han decidit batejar-se irònicament.

Comencem pel final i definim el concepte PAM que apareix a les pàgines d’aquest portaveu de l’agitació cultural barcelonina:

Els PAM són el 98% del teixit empresarial del país, segons dades mostrades en el reportatge esmentat. I entre ells, hi ha un gruix creixent de persones que, buscant-se la vida, han optat per autoocupar-se sense altra voluntat, en molts casos, de tenir una feina digna en un món on la dignitat laboral va a la baixa.

El culture jammer BCNmes presenta alguns casos de persones emprenedores, les circumstàncies de les quals, els han portat a llençar-se a l’aventura empresarial sense planificació i amb un “seed capital” provinent de la “family and other halves”.

I és que els PAMs són els empestats de l’economia global, els oblidats d’unes polítiques públiques que, o bé els giren l’esquena o, quan se’ls miren, és de cara a la galeria o amb afany recaptatori o regulatori, tal i com denuncia al mateix rotatiu en parlar del Decret-Llei d’emprenedoria del Govern Rajoy.

Molt lluny dels PAMs, Barcelona mira al món amb ulls globals i, aprofitant la capitalitat mundial del mòbil, engega una Agència de Promoció, el Barcelona Growth, amb l’objectiu de posicionar la ciutat de Barcelona en l’èlit de l’economia mundial, tot oferint serveis diversos i una zona lliure d’impostos a l’edifici mediaTIC del 22@ barceloní. Caldrà veure si aquesta illa impositiva acull talent veritable o esdevé un offshore laboral d’empreses de mobilitat.

Entre els uns – els PAMs – i els altres – els Growthies – , les Direcciones Operatives d’Emprenedoria i d’Empresa de Barcelona Activa, amb el suport de la Direcció Operativa de Formació, maldem per construir ponts de connexió. Ponts de connexió entre els Putos Autònoms de Mierda (el significat real de les sigles PAM) i els Growthies globals, perquè Barcelona no pot ser només un atractor d’emprenedors d’èlit, sinó que no ha de perdre de vista als menuts negocis locals que, des de temps immemorials, sustenten l’economia barcelonina i mantenen, amb més penes que treballs, el teixit veïnal del Cap i Casal.

A veure, a veure, si ens en sortim i no disparem al freelance!

20 anys d’una asolellada experiència

dimecres, 16/01/2013

No sé si és l’esperit obrer que recorre el barri des de temps immemorials o el punt de càlida humanitat que, com a Gràcia o Sants, és difícil de doblegar i reviu constantment als seus il•lusos enterradors. Però el cas és que, al costat de la nova ciutat digital, la imaginació, la cooperació i la fraternitat s’hi fan un forat i consoliden experiències comunitàries que, en alguns casos, ja porten 20 anys de vida. D’algunes d’elles (negocis amb accent local com el Cau del Poblenou, ja n’hem parlat #desdelnuvol. D’altres, com el que ens ocupa i presento avui, m’ha vingut ha trobar a través del Setmanari Directa, i, tot i viure al Sol de la Barceloneta, il·lumina el veí Poblenou amb els seus projectes comunitaris.

Parlo de la Fundació Desenvolupament Comunitari (la FDC) que, en el seu web, es defineix com a

“entitat d’economia social i solidària creada l’any 1993 que treballa en la recerca i experimentació d’eines de transformació social a través del diàleg.

Amb un equip transdiciplinar, acompanyem a professionals de l’àmbit públic i privat, polítics, organitzacions de base, ciutadania no organitzada i altres agents socials al territori, en el treball comú, en la gestió del conflicte i en el foment de la convivència.”

Tot un referent que avui mateix s’aplega al Luz de Gas i, de la mà d’un soci de renom internacional, el jazzista Ignasi Terraza, aprofita per fer allò que sap fer: fer de l’aniversari, economia solidaria i social.

Per molts anys!

Corregint prediccions #desdelnuvol

dimecres, 2/01/2013

El 28 de desembre del 2011, un servidor aplegava unes quantes prediccions per l’any que vam tancar abans d’ahir.

Ara que ja som al 2013, i que no sóc gaire operatiu tecnològicament parlant, potser seria hora de repassar-les per comprovar si la innocència dels futuròlegs fou bona o no.

La mandra però em guanya en aquest segon dia de l’any, la mandra i la convicció que és entre molts i experimentats com es poden valorar i avaluar les coses.

Per això, us deixo l’enllaç i us animo a valorar-ne els continguts.

Sigueu bons i potser els Reis us portaran força presents.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

dimecres, 7/11/2012

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

dimecres, 17/10/2012

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

Keep the faith! – El futbol que torna als seus origens

dimecres, 11/07/2012

 Com no podia ser d’altra manera, és en Kiko Amat, el de La Escuela Moderna i Bendito Atraso, qui m’ensenya el camí d’un futbol molt allunyat de la Roja, del Barça i del Madrid, per citar les tres icones del futbol modern.

És en Kiko Amat qui em mostra que els Buendia, Agapito i Cosialls never walk alone en la seva manera de veure el futbol i de transmetre-la – i parlo de l’experiència Buendia, la del Atlético Diagonal – a la quitxalla dels barris del Poblenou, Sagrada Família i los Triangulos barcelonins.

Aquest apunt doncs va per ells i els que, com ells, inculquen valors des de la base de l’esport en qualsevol de les seves diciplines. Però no parlaré pas dels emprenedors que han parit les escoles de futbol, sinó d’una altra mena d’emprenedors que, en barris populars d’arreu, estan retornant l’esperança en un esport que s’ha deixat entabanar pels diners i els egos massa inflats.

 Coneixia el cas del AFC Wimbledon, l’escissió de l’històric – i ja desaparegut – Wimbledon F.C.; i del més recent, pero més sonat, United de Manchester, l’escissió del Manchester United que van protagonitzar un grup d’aficionats emprenyats amb els rumors de compra del club vermell. Ara els Red Rebels disposen d’un club sense afany de lucre i amb plena democràcia interna on cada aficionat té una acció del seu equip (sense possibilitat de tenir-ne més) i que ha pujat quatre categories des de la seva fundació l’any 2005.

 Desconeixia però l’existència d’experiències més enllà de les illes britàniques. i, en Kiko Amat – “novel·lista accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop” -, em presenta el cas del benjamí entre els Clubs d’Accionariat Popular de la Península: els xixonesos de la U. C. Ceares, a través d’un impagable Reciclaje al Cultura/s de La Vanguardia.

El Ceares segueix així l’estela del CAP Ciudad de Murcia, el degà de l’accionariat popular, després de viure els efectes del futbol modern en pròpia pell; obrint així una escletxa de gestió que ja funciona en un bon grapat de clubs britànics. Clubs que demostren que el futbol és pels emprenedors units i que pot ser molt més que un grapat de monedes sense sentiments.

Retornem a l’essència del futbol: Aquella que, si més no a mi, em pot retornar a sentir allò que ens van ensenyar els Buendias, Cosialls i Agapitos als nanos de genolls pelats i mirada innocent dels barris obrers i menestrals de la Barcelona dels 80. Keep the faith!

@creamebooks – La crème de la crème dels innovadors literaris?

dimecres, 27/06/2012

Coincidint amb el BizBarcelona, el meu compte de twitter es va omplir de missatges amb l’etiqueta #RI2012. Una d’elles, enviada per l’imperdible @media140cat feia així:

creamebooks.com una nueva plataforma para editores y escritores con la que crear libros multimedia #RI2012

— media140 (@media140cat) junio 15, 2012

Lletraferit com sóc, me’l vaig guardar als favorits i l’he recuperat aquesta setmana per tal de furgar un xic més en una proposta que em va semblar prou interessant, tot i ser presentada en un dels espais, el Red Innova 2012 de Madrid, més cool i encorbatat del món digital. Només cal veure els socis de l’esdeveniment de Madrid per a comprovar-ho.

Creame eBooks és la nova proposta parida per en @fabianaco, un emprenedor de La Mancha; en @davidlillo, un dels organitzadors de l’Iniciador i inquiet emprenedor en sèrie; i en @pacotole, el tecnòleg de la cosa.

Amb seus a Madrid i San Francisco, la factoria Cream està rodant la seva primera obra: una plataforma d’autopublicació digital que permet col·locar un mateix llibre electrònic a les principals botigues online existents (Apple iBook Store, Amazon, Barnes & Noble, 24Symbols, etc,).

Una iniciativa que ens demostra altra vegada que la literatura no està morta, però potser els actors tradicionals estan de parranda i d’altres han de portar la innovació al sector editorial.

Post-Apunt Primer:
Hem demanat invitació per a testejar-la des de la meva vessant de preescriptor postintel·lectual i m’ha agradat la resposta: Com més prescriguis el projecte, més oportunitats d’accedir a la plataforma. Tot i que, al cap de dos dies, i sense fer cap prescripció, et donen l’accés a una plataforma d’ús senzill i altament recomanable on, només amb el texte i la caràtula, pots maquetar el teu llibre, informar-ne les característiques i distribuir-la a les principals llibreries digitals existents.

Post-apunt segon:
Tot just publicat l’apunt, llegeixo que dues de les editorials més innovadores del panorama català, han decidit prendre cos amb un 9 Grup Editorial, Els pares de la cosa – Angle Editorial i Cossetània Edicions – ja van ser punters a casa nostra quan, la’ny 2008, van crear la primera plataforma de llibres digitals en català, Edi.cat, juntament amb Bromera, de la qual esperem tenir-ne noves d’una prompta estabilització.

Si ets una persona emprenedora, apropa’t al #BizBarcelona

dimecres, 30/05/2012

Encara falten 15 dies, però el volum d’activitats i esdeveniments que s’apleguen a Fira de Barcelona durant els dos dies del BizBarcelona, bé valen un avançament de la noticia. Oi més quan un servidor ha participat com a peó durant força edicions d’un dels pares de la cosa: El dia de l’emprenedor.

BizBarcelona és un aplec al servei de la gent amb idees, projectes o empreses – com més petites i dinàmiques, millor – que vulguin accelerar els seus negocis, tot coneixent possibles vies de finançament, proveïdors, clients, consellers i molt més.

En la seva segona edició, després d’una desena de dies de l’emprenedor, el BizBarcelona torna a la Fira per a omplir dues intenses jornades de treball i construcció de la musculatura emprenedora del país.

Dues jornades que formen part d’una intensa setmana emprenedora on Barcelona, la Barcelona més menestral i creativa, aplega un congrés de màrqueting digital, un esdeveniment d’oportunitats digitals, una plataforma per a visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, un mercat de finançament, un mercat d’innovació oberta, una competició global d’emprenedors i un servei de sessions de vídeo presentació.

Tot un món per descobrir on val la pena acreditar-s’hi amb un full de ruta ben definit per a que no se’ns enganxin les activitats de corbata.

La faula de la llebre i la tortuga revisitada pel sector de les finances

dimecres, 25/04/2012

Aquesta setmana, la meva navegació pel núvol, m’ha tornat a portar a terra ferma. La terra ferma i fèrtil del mercat financer i les seves variants. Això sí, tot actualitzant una antiga faula: la faula de la llebre i la tortuga.

En la versió més antiga d’aquest relat, la d’Isop, la llebre perd la juguesca pel sol fet de creure’s molt més ràpida que la seva rival i per perdre el temps alegrament a l’ombra d’un arbre fruiter, mentre la tortuga va avançant amb parsimònia o constància.

En la versió pre-romàntica de LaFontaine, és el col•lectiu de tortugues conxorxades qui enganya la supèrbia de la llebre que, per molt que corri, no pot vèncer al col•lectiu calmat.

La versió del sector financer, en la que poso l’accent en aquest apunt, és tributària d’ambdues versions, tot incloent-hi alguna variant innovadora.

Feta la introducció, posem-hi els personatges: En el paper de llebre hi tenim les caixes d’estalvi; en el paper de tortuga, ens trobem amb les cooperatives de crèdit; i, posem la innovació, en el paper de llop atret per la velocitat en fer diners de la llebre, hi tenim la banca. Aquell ens indeterminat que, reblem el clau i posem-hi la veu d’en Sheldon Adelson: “la banca gana”.

Presentats els personatges, mirem les dades en les que se sustenta la nova faula. I, per fer-ho, seguim el fil llançat per Vilaweb que ens porta a una acurada informació, signada per la Gemma Aguilera i publicada per Tornaveu, la iniciativa que dóna veu al moviment associatiu dels territoris de parla catalana

En l’esmentat article se’ns presenta el bon estat de salut de les cooperatives de crèdit catalanes que, a excepció del cas de la Secció de Crèdit d’una Cooperativa ebrenca que va voler mutar a llebre, van avançant sense deixar-se enlluernar pels sucosos fruïts de l’especulació financera.

Per un emprenedor honest, l’accés a una d’aquestes cooperatives de crèdit pot ser la prova del cotó sobre la solidesa del seu projecte de negoci.