Entrades amb l'etiqueta ‘empresa’

Empreses subvencionades

dimarts , 12/08/2014

L’apunt d’avui és plenament vacacional, és a dir, escrit tal com raja i sense revisions de cap mena. Ho dic per la lectora fidel que hi pot trobar menys qualitat de l’habitual.

De fet, volia fer vacances  però el repàs matiner dels digitals m’ha esperonat a la reflexió següent: Cal que l’Estat, l’administració central de l’Estat, subvencioni més les empreses de la capital? No suposa això un greuge comparatiu amb la resta d’empreses de la pell de brau? I encara més: no modifica això el teixit empresarial espanyol?

Aquesta és la indignació sorgida de l’Informe Axesor sobre les subvencions públiques a les empreses, un Informe que situa Madrid com la comunitat de les empreses subvencionades i les Balears i València en el darrer vagó de la subvenció pública.

Darrera Madrid, les Canàries, Castella i Lleó i Catalunya, totes tres amb un pes més alt d’inversió autonòmica que no pad estatal.

Detalls, detalls d’una manera de fer que només pot portar a la desafecció a un Estat centralista, a un Estat capaç de mimar el centre i de deixar, en mans de les ‘escanyades’ comunitats autònomes, l’economia del seu teixit empresarial.

Castells i empresa: Un matrimoni col·laboratiu

dimecres, 25/09/2013

“La glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó en haver-se aixecat després de cada caiguda” (Confuci)

Ahir fou la Diada de la Mercè, una de les cites més tradicionals del panorama casteller, i aquest fet em serveix d’excusa per aplegar en un apunt, unes quantes iniciatives que mariden l’activitat castellera amb el món de l’emprenedoria i la gestió empresarial.

Deixant de banda la presència castellera en congressos i activitats empresarials, una de les fonts d’ingressos més rellevant d’algunes de les colles castelleres actuals, les relacions entre el món de l’empresa i l’activitat castellera, si més no fins allà on els meus coneixements arriben, es remunten a les facècies de dos emprenedors amb solera: L’incansable Àlvaro Solache i l’imparable Fèlix Miret, els pares fundadors de TeamTowers, una petita empresa que s’autodefineix com a “equip d’experts en torres humanes i gestió de recursos humans amb més de 20 anys d’experiència en el desenvolupament d’equips de treball a través de la pràctica castellera”.

Al gener del 2011, un executiu bregat en el món de les multinacionals, en Jordi López Daltell publicava Fer Pinya, “una història de descoberta i superació personal i col•lectiva que ens mostra el camí perquè gent normal i corrent aconsegueixi resultats extraordinaris” o, per a dir-ho en paraules planeres, com utilitzar la pràctica castellera en el món de la gestió d’equips humans.

Ara, que en López Daltell és gerent de TeamTowers, s’anuncia l’aparició de la primera colla castellera dins d’una empresa: La Colla FM, de FM logistics, a Valls.

I, mentrestant en locals i places, persones diverses, disperses i corrents s’agermanen per a fer proeses efímeres que embadaleixen el món sencer.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

dimecres, 3/07/2013

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

Aversió empresarial

dimecres, 15/05/2013

Aquesta setmana, tenia previst parlar de showrooming, però una tendinitis a l’espatlla dreta m’ha deixat en serveis mínims i, per tant, lluny de la capacitat de posar els enllaços pertinents sense perdre massa hores.

Per això, torno a tocar de peus a terra i faig quatre reflexions sobre l’aversió, a vegades inconscient, que els autònoms tenen de reconèixer llur personalitat jurídica empresarial.

La reflexió ve a tomb a un fet habitual i repetitiu entre els usuaris dels serveis de formació de l’empresa on treballo, i, a un altre de puntual, però que afecta a una de les plataformes de finançament en massa més reconegudes del nostre entorn.

El primer fet és que molts autònoms, en fer les inscripcions, no reconeixen que el seu número d’identificació fiscal és el que figura en el seu DNI. És a dir, els costa reconèixer la seva doble condició física i jurídica. Arribant fins i tot a dubtar que l’activitat o servei ofertat estigui dirigit a ells.

El segon fet és la frase “els nostres serveis no són per empreses ni per emprenedors” utilitzada per la citada plataforma, donant per entendre que les propostes culturals microfinançades no estan generades per persones que les han emprès i que, per tant, refuten la sentència utilitzada.

L’experiència m’ha demostrat que aquesta aversió, conscient o inconscient, a reconèixer-se com a empreses acaba esdevenir una frontera mental que llasta l’esdevenir del negoci gestionat, en tant en quant, suposa un acotament mental que renuncia a definir una marca, unes estratègies de millora i una amplitud de mires que defuig la inevitable gestió del dia a dia.

Dit això, la setmana vinent, parlarem de showrooming, botigues i Internet.

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

dimecres, 7/11/2012

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.

Ens posem del costat de l’economia productiva?

dimecres, 5/09/2012

“Salvem les empreses: la nostra riquesa” és el lema de la campanya que, des de AEBALL i UPMBALL, presentaran el proper 21 de setembre e l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta entrada, fa un avenç d’una iniciativa emprenedora i positiva.

El Facebook, si tens un bon entorn, pot ser un bon caçador d’iniciatives profitoses sorgides de la societat civil. La Montse Ricart, inquieta taradallenca, és un d’aquests nodes d’informació de la meva xarxa personal. I ella és la que em posa rere la pista d’una campanya sorgida a finals de juliol a l’Hospitalet de Llobregat. Una campanya que, malgrat la canícula estival, ha aplegat adhesions d’arreu i això que encara no s’ha presentat en públic.

Salvem les empreses neix directament del teixit empresarial català, té  web operativa, pàgina a Facebook, compte de Twitter i LinkedIn i es presenta el proper 21 de setembre en societat.

La campanya, que s’inicia ara i que s’ha fixat un any de vida, vol posar en valor les empreses com a bé social i motor de la nostra economia amb l’objectiu de reduir al màxim el nombre d’empreses tancades a Catalunya i l’Estat espanyol. I, per a fer-ho possible, obren espais de diàleg i participació oberts al conjunt de la societat per a què cadascú pugui aportar solucions i suggeriments a favor del manteniment d’empreses.

Es tracta doncs d’un moviment participatiu i obert a tota la societat que generi un canvi d’actitud i comportament, en favor de les empreses que, com diuen i repeteixen els pares de la cosa, són un bé social, un motor de la nostra economia i, per tant, un afer de tots.

Més enllà d’aquesta vessant participativa, la campanya es proposa dues actuacions més: Actuar directament sobre l’ecosistema empresarial català (sindicats, associacions, entitats, administracions,…) per a què abandonin els interessos partidistes en favor de projectes integradors i viables per a salvar empreses

I exercir de grup de pressió sobre els polítics per aconseguir els canvis legislatius necessaris per a assolir els objectius de la campanya.

La campanya Salvem les empreses, neix com a iniciativa de les entitats empresarials AEBALL i UPMBALL, totes dues amb seu a l’Hospitalet de Llobregat, amb més de 30 anys d’història i més de 3.000 empreses associades.

Si vols, pots suggerir accions que es puguin portar a terme per tal de salvar les empreses o adherir-te a una campanya que suma en positiu.