Entrades amb l'etiqueta ‘innovació’

Localitza’m, si us plau

dimecres, 3/09/2014

Arrel d’un apunt a la publicació per a gent digital TechCrunch va fer-se públic el sistema de seguiment de Google a través d’aparells mòbils Location History (https://maps.google.com/locationhistory).

La notícia, publicada al desembre de 2013, ha tingut una segona onada de publicitat en xarxes socials durant aquest estiu, iniciant, per aquests verals, un debat sobre l’ús del sistema en qüestió.

Aquesta segona onada és en la què, mogut per l’exposició Big Bang Data del CCCB, he crestejat jo. I és que, el datacentrisme avança, però pot tenir un bon ús, si inclou transparència i accés per part de l’usuari.

I justament el sistema de seguiment de Google pot tenir un ús que empodera autònoms i pimes, entre més, per tenir oportunitats que, fins fa quatre dies, només eren a l’abast de multinacionals que, com les operadores de telecomunicacions, en feien ús intern, mancat de transparència i, qui sap si, comercial.

Per exemple: Una petita empresa de logística només ha d’obrir comptes de google dels seus transportites i proporcionar-los telèfons mòbils per a fer seguiment de les rutes i, si cal, optimitzar recorreguts.

En elcas d’un pare treballador i despistat com jo, em serveix per quan m’oblido de fitxar a la feina i em toquen el crustó des de Recursos Humans. Cerco el dia sense rastre als registres de l’empresa i puc saber si realment vaig anar a treballar i en quines hores, aproximadament, vaig entrar o sortir de la feina.

Altra cosa és l’ús que el gegant de les comunicacions pot fer de les dades, individuals i agregades, que disposa i si els governs ja estan afilant els seus ganivets per a treure’n suc de control als dissidents. Tot i que, en aquest cas, només cal desactivar les opcions de geolocalització del mòbil i, tal i com em va passar aquest estiu a França, ja no et poden seguir la traça.

 

L’ofici més antic del món s’autoorganitza

dimecres, 16/07/2014

Aquesta setmana em recolzo en una informació apareguda ja pa un parell de mesos al suplement Cetrencada, el canal que elaboren els estudiants de tercer curs del grau de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra dins el marc de l’assignatura Taller Integrat de Periodisme, que contempla les especialitats de premsa, ràdio, televisió i internet.

I és que, a través d’aquest mitjà, s’han fet ressó de la primera cooperativa de serveis pel treball sexual de l’estat espanyol:  Sealeer.

Sealeer Cooperativa, que es va presentar al febrer d’enguany, aplega a una quarantena de professionals del sexe i neix amb la voluntat de donar cobertura legal a les persones que exerceixen la prostitució amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació com a autònoms.

I tenen un paraigua sindical potent i en plena organització i creixement: L’Associació Professional del Sexe de Catalunya que vetlla per dignificar el treball sexual, posar fi a l’estigmatització, conquerir els drets socials i laborals propis de qualsevol treballador i assolir el compromís de l’estat per unes estructures que garanteixin el lliure exercici d’aquest ofici.

En línies generals, com diuen en la publicació digital de la que veu aquest apunt, l’associació defensa un exercici del treball sexual lliure i autogestionat – autònom o cooperatiu –, i la formació de treballadores i treballadors per aquest fi.

Una bona iniciativa per a batallar per les condicions laborals i l’economia lliure i autogestionada des de les entranyes del sistema.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

dimecres, 25/06/2014

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

Fes-t’ho tu, Marta!

dimecres, 14/05/2014

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

dimecres, 5/03/2014

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.

Una xarxa d’empreses sense moneda

dimecres, 26/02/2014

Avui fa deu dies que en Roger Cassany escrivia una noticia a Vilaweb.cat sobre les eleccions a Sardenya. Poc m’interessen, des del punt de vista d’aquest bloc el tema principal de l’anunci, però si la referència a la ocupació laboral del cap d’un dels partits polítics en dansa.

En l’article ens deia que Franco Contu, promotor de la candidatura independentista Sardegna Possible, era el fundador de Sardex.net, una xarxa d’empreses que intercanvien serveis sense fer ús de moneda. Eps! Al tantu! Economia col·laborativa d’intercanvi entre empreses!

Entro doncs a Sardex.net i, esperit comercial al darrera, hi trobo un bonic i didàtic vídeo amb el funcionament de la iniciativa sarda:

Feta la visualització penso ràpidament en els mercats d’intercanvi del meu voltant i, per l’ús de les xarxes socials que fan els sardexnesos, penso en l’Alvaro, la Teresa i el seu Comunitats.org, una iniciativa d’intercanvi de coneixements i temps que pivota entre Lleó i La Llagosta des de fa poc més de tres anys.

Pensa diferent i sies valent

dimecres, 13/11/2013

No sé si tornarem a enfocar el bloc després de passar-lo pel sedàs de les propostes financeres per a emprenedors, però ho intentarem amb un apunt sobre una novetat dels anys 60 que ha anat mudant de nom, però no de contingut i que és en la base d’una de les filosofies pràctiques que pul·lulen pels móns empresarials d’avui: La filosofia CO

La filosofia CO no és altra cosa que l’aplicació de dues lletres al inici de qualsevol paraula. D’aquesta manera, tenim la co-fundació, la co-direcció, la co-creació, el coworking, el cobranding, la col•laboració, la cooperació, la confiança, la coparticipació, el cofinançament, el co-talent, la comunitat, el contacte, el compartir, coopetir, conèixer, … Bé, qualsevol cosa és susceptible de fer-se lluny de l’orgullós onanisme que els valedors d’aquesta manera de fer atorguen a les persones humanes, éssers egoistes i que van a la seva, pel què necessiten d’algú que els indiqui el camí de l’èxit.

Certament, el meu dia a dia és farcit d’emprenedors gasius amb les seves idees i fervorosos valedors de la pedra filosofal que ells i només ells han trobat i poden desenvolupar. Aquest tarannà és el que combaten les dues lletres esmentades i, del seu correcte ús, en sorgeixen impactes com els de les dues descarregues que tanquen aquest apunt:

1. El primer arriba de la mà d’un vell indret reconvertit en espai concentrador de guerreres nòrdiques que comparteixen oficina i escola bressol. Un co-negoci de co-working entre una consultora i una pedagoga.

2. El segon, més personal, és el fruit del pensament sinvergent d’una estudiant de comunicació audiovisual capaç de maridar els Manel i la factoria Disney per a commemorar el primer aniversari d’una menuda vital i emprenedora.

O sia que, si vols viure i passar-ho bé, sies racional i emocional o, per fer-ho més curt, atreveix-te a viure en públic i a implusar-te a través del CO.

Emprenent alternatives educatives: S’aprèn, no s’ensenya

dimecres, 9/10/2013

Aquesta setmana, que #desdelnúvol tanquem avui, ha estat farcideta d’informacions sobre emprenedoria.

Des de l’emprenedoria integrada del capitalisme clàssic, aquesta mena de supernova que segueix fent llum tot i trobar-se en un atzucac de dimensions socialment dramàtiques, fins a l’emprenedoria alternativa, per posar un nom al món que es va generant mentre d’altres es barallen i pateixen en el primer dels móns esmentats.

Ara que col·lectius diversos i dispersos s’enfronten i s’oposen amb fermesa a les noves lleis educatives que, des de les elits estatals o regionals, volen imposar, és l’hora de girar la mirada vers aquells models educatius que enfoquen la formació en l’aprenentatge i no tant en l’ensenyament.

Aquest és el cas del Centre de Recursos Pedagògics Josefa Martin Luengo i els cursos que proposen per aquesta tardor.
I és que més enllà de TILs, Werts i companyia, hi ha un magma social que empren i creix per a crear la ciutadania conscient i creativa de demà.

El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

dimecres, 26/06/2013

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca: