Entrades amb l'etiqueta ‘talent’

La clau

dimecres, 1/10/2014

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

El cau de l’economia social i solidària

dimecres, 5/02/2014

Aquesta setmana he tingut la sort de conèixer dos projectes solidaris diferents. L’un, més incipient, serà objecte de tractament en el proper #desdelnúvol; l’altre, ja rodadet, em va portar al carrer Casp, 43 de Barcelona aquest passat dilluns.

El carrer Casp, 43 és el cau col·laboratiu d’un bon grapat d’organitzacions que es mouen en aquesta alternativa que va prenent el nom d’economia solidària i que s’agrupen, ja sia associant-s’hi o utilitzant l’espai comú, en ECOS grup cooperatiu.

Aquest grup va néixer a la Comissió d’Intercooperació de la Xarxa d’Economia Solidària (la XES) i es va formalitzar com a cooperativa de segon grau l’any 2011.

Actualment agrupa una quinzena d’organitzacions, entre cooperatives, associacions i empreses d’altra format jurídic, que donen feina a un centenar de persones i serveixen a més de 7.000 sòcies de consum d’arreu de Catalunya.

El seu volum de negoci ronda els 7 milions d’euros i, entre d’altres projectes, són darrera de la Fira d’Economia Solidària, un esdeveniment nascut al 2012 i que el 2013 va aconseguir un notable creixement.

Des de la visió d’un “emprenedorista” com jo, un dels projectes més engrescadors d’aquest col·lectiu és LabCoop, una promotora d’emprenedoria social cooperativa que desplega quatre línies de treball complementàries: la gestió d’un espai de treball obert a projectes d’emprenedoria social, l’acompanyament i orientació d’aquests projectes, l’impuls de l’aprenentatge cooperatiu i, finalment, la promoció de l’economia social i solidària de base local.

En definitiva, una ferma aposta per un món que, amb valors ben alçats, toca de peus a terra per a generar sinèrgies i compartir recursos per a construir un present més solidari i col·laboratiu.

Castells i empresa: Un matrimoni col·laboratiu

dimecres, 25/09/2013

“La glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó en haver-se aixecat després de cada caiguda” (Confuci)

Ahir fou la Diada de la Mercè, una de les cites més tradicionals del panorama casteller, i aquest fet em serveix d’excusa per aplegar en un apunt, unes quantes iniciatives que mariden l’activitat castellera amb el món de l’emprenedoria i la gestió empresarial.

Deixant de banda la presència castellera en congressos i activitats empresarials, una de les fonts d’ingressos més rellevant d’algunes de les colles castelleres actuals, les relacions entre el món de l’empresa i l’activitat castellera, si més no fins allà on els meus coneixements arriben, es remunten a les facècies de dos emprenedors amb solera: L’incansable Àlvaro Solache i l’imparable Fèlix Miret, els pares fundadors de TeamTowers, una petita empresa que s’autodefineix com a “equip d’experts en torres humanes i gestió de recursos humans amb més de 20 anys d’experiència en el desenvolupament d’equips de treball a través de la pràctica castellera”.

Al gener del 2011, un executiu bregat en el món de les multinacionals, en Jordi López Daltell publicava Fer Pinya, “una història de descoberta i superació personal i col•lectiva que ens mostra el camí perquè gent normal i corrent aconsegueixi resultats extraordinaris” o, per a dir-ho en paraules planeres, com utilitzar la pràctica castellera en el món de la gestió d’equips humans.

Ara, que en López Daltell és gerent de TeamTowers, s’anuncia l’aparició de la primera colla castellera dins d’una empresa: La Colla FM, de FM logistics, a Valls.

I, mentrestant en locals i places, persones diverses, disperses i corrents s’agermanen per a fer proeses efímeres que embadaleixen el món sencer.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

dimecres, 3/07/2013

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El manifest anti-emprenedor: una nova mostra de desperta emprenedoria?

dimecres, 13/03/2013

Als que ens mirem la realitat #desdelnuvol, ens agrada ficar el nas per tot arreu i, fent de la tafaneria ofici, arribar a contactar amb projectes globals de l’alçada d’AdBusters, el quarter general dels agitadors culturals, una d’aquelles iniciatives emprenedores que mostren les miseries del consumisme i del capitalisme utilitzant el mateix arsenal comunicatiu dels seus fautors i defensors.

Aquesta setmana, els contrapublicistes d’aquest col•lectiu han presenta la seva darrera contraproposta a les modes del mercat actual: El  anti-preneur manifesto, un document emprenedor de l’alçada d’altres declaracions de principis que han fet fortuna un cop sorgides de la contracultura alternativa i creativa mundial.

I és que el manifest anti-emprenedor ve a despullar la moda de les etiquetes per a tocar el moll de l’os de quzlsevol persona que vulgui valdre’s per ella mateixa, de l’emptenedor aventurer que va a contracorrent tot dient:

“Jo vull ser un conservador de mi mateix, un anti-emprenedor, una persona.

Disponibilitat il · limitada. No calen seguidors. Només amics.”

I és que avui en dia qualsevol persona que es vulgui rica i plena ha de tenir molt clar que només l’autenticitat, el ser com un és, el deixar-se de càrrecs, etiquetes i definicions, pot ser el tret diferencial i únic per a emprendre com Déu mana i sense falses especulacions.

De canvis, resistències i cabòries

dimecres, 20/02/2013

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

El secret del geni #emprenedor: Per anar ràpid, cal anar lent

dimecres, 5/12/2012

Aquesta setmana desfarem un mite i posarem un xic de pressió per al talent emprenedor, tot endinsant-nos en el meravellós món dels Coneixements i de les Habilitats emprenedores. Per a fer-ho, ens escolarem per la orella d’un emprenedor en sèrie qualsevol i, amb la nostra diminuta nau, navegarem per dins del seu cervell. Amb quin objectiu?

Doncs el de descobrir per què aquesta gent és capaç de fer tantes coses a la vegada.

I, per a fer-ho possible, haurem de portar l’equipament adequat, ja que ens caldrà alentir tot el que percebem, d’altre manera ens perdrem en l’intent de desvetllar el secret dels genis creatius.

Som dins del cervell. Un espetec de llampecs constants fa tremolar la nau com si fóssim en un avió enmig d’una tempesta elèctrica. De primer, ens espantem. Després, tornem a reprendre la calma i restem meravellats:

- És impossible! El cervell humà no és multi tasca! Però… potser aquest ho és?

Ens posem les ulleres slowmo que hem pres del Barcelona Laboratori i comencem a veure com els llampecs s’alenteixen força, tot i que encara en resten alguns que sembla que se superposin. Ensumem però que aquest cervell, com qualsevol altre, no és multitasca, sinó seqüencial. Ara, amb una seqüencialitat entrenada per damunt de les possibilitats de captació de la nostra percepció humana.

Però, si resintonitzem les nostres ulleres a bullet time, descobrirem els secrets del geni emprenedor. Ja ho veus?

Si t’hi fixes bé, veuràs que el cervell del geni comença per prioritzar allò que li és important per damunt d’allò que no ho és tant; segueix per seqüenciar, per fer una tasca rere l’altre, això si a una velocitat que ens fa creure que fa més d’una cosa a la vegada. I, finalment, posa límits a les tasques que està fent, per a no restar en un bucle sense fi i queda encallat en una sola activitat.

Esgotats per l’aprenentatge, sortim del cervell de l’emprenedor en sèrie i tornem a la nostra mida real. És aquí on em dius allò de si, tot això està molt bé, però jo no tinc la capacitat d’aconseguir tanta velocitat. I jo, ben murri, et contesto per anar ràpid cal anar lent o, per a dir-ho, de manera menys misteriosa, per arribar a processar tasques a la velocitat d’un geni cal molt entrenament.

Comença per anotar en un full, allò que has de fer; posa-hi ordre – de més a menys important – i estableix un temps per a dedicar-li.

Un cop ho hagis fet un munt de vegades, veuràs com no necessites full de paper i és el teu cervell qui ho faci a la velocitat més gran coneguda: la del pensament.

 

El valor de la innocència

dimecres, 21/11/2012

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?