Entrades amb l'etiqueta ‘xarxa social’

Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

dimecres, 23/07/2014

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

Avui trenquem una llança pels intremprenedors públics, la @XarxaIP !

dimecres, 13/06/2012

I és que demà s’acompleix el primer aniversari de la Xarxa d’Innovació Pública, la XIP. Una iniciativa d’un grup de professionals de l’Administració Pública que s’han entestat en apropar l’Administració als ciutadans, tot aprofitant-se dels beneficis de la Internet per a fer-ho possible.

La XIP, que ahir presentava el seu ideari a Girona i demà ho fa a Barcelona, es va iniciar amb un manifest on, entre d’altres qüestions, incloïa els deu principis següents:

  1. Les persones són un actiu cabdal per a l’Administració, aporten talent i creativitat.
  2. Cal un nou lideratge que promogui una organització on professionals i ciutadania se sentin satisfets.
  3. El coneixement és clau. Cal fomentar el diàleg en xarxa multidireccional.
  4. Alinear la cultura corporativa amb la innovació, l’assumpció de riscos, la productivitat i els resultats.
  5. Dissenyar procediments simples i eficients comptant amb el coneixement i la participació de la gent.
  6. Aprendre al lloc de feina, de manera col·laborativa, també a partir dels errors.
  7. Impulsar una nova gestió de la propietat intel·lectual, com un intangible que afegeix valor al que fem.
  8. Personalitzar els serveis que gestiona i presta l’Administració.
  9. Usar tecnologia emergent (virtualització, cloud computing i web 2.0).
  10. Articular formes de participació ciutadana per incidir en les polítiques públiques.

La XIP, aquest emprenedor projecte sorgit de les forges de l’administració pública catalana, s’articula en sis gran grups de treball, amb noms tan explicatius com GOV, NET, COM, CAT, EDU i ORG, esdevenint una interessant proposta per a retornar l’Administració Pública als seus veritables amos: els ciutadans.

Als ciutadans més inquiets, els moviments de la XIP poden semblar lents, però des de l’encarcarada administració pública, la iniciativa és un alè fresc i necessari de millora continua i apropament al ciutadà.

Dónes una ullada a la  http://www.xarxaip.cat/ XIP?

Si ets una persona emprenedora, apropa’t al #BizBarcelona

dimecres, 30/05/2012

Encara falten 15 dies, però el volum d’activitats i esdeveniments que s’apleguen a Fira de Barcelona durant els dos dies del BizBarcelona, bé valen un avançament de la noticia. Oi més quan un servidor ha participat com a peó durant força edicions d’un dels pares de la cosa: El dia de l’emprenedor.

BizBarcelona és un aplec al servei de la gent amb idees, projectes o empreses – com més petites i dinàmiques, millor – que vulguin accelerar els seus negocis, tot coneixent possibles vies de finançament, proveïdors, clients, consellers i molt més.

En la seva segona edició, després d’una desena de dies de l’emprenedor, el BizBarcelona torna a la Fira per a omplir dues intenses jornades de treball i construcció de la musculatura emprenedora del país.

Dues jornades que formen part d’una intensa setmana emprenedora on Barcelona, la Barcelona més menestral i creativa, aplega un congrés de màrqueting digital, un esdeveniment d’oportunitats digitals, una plataforma per a visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, un mercat de finançament, un mercat d’innovació oberta, una competició global d’emprenedors i un servei de sessions de vídeo presentació.

Tot un món per descobrir on val la pena acreditar-s’hi amb un full de ruta ben definit per a que no se’ns enganxin les activitats de corbata.

Les Translator Brigades: Un cas de treball col·laboratiu que rutlla

dimecres, 23/11/2011

Dijous de la setmana passada es complien dos mesos de l’eclosió del moviment #OccupyWallStreet. Una proposta que va començar a gestar-se a les pàgines d’una de les revistes més conegudes en el submón de l’agitació cultural des del 1989.

AdBusters, la referida publicació, havia llançat la crida pels volts de l’estiu i, en poc temps, la cosa va anar prenent volada, fins a construir un espai de comunicació propi dins del núvol.

Quan el 17 de setembre de 2011, els activistes nord-americans sortien al carrer i acabaven ocupant el Zucotti Park, tot rebatejant-lo com a Parc de la Lliberat, les pàgines de la revista començaven a llançar missatges en d’altres idiomes, en d’altres llengües. Havien après idiomes de cop?

No. Si hom parava atenció als escrits en altres llengües, s’hi trobava la nota “traduït per les Translator Brigades: translatorbrigades@gmail.com”.

I justament aquest apunt s’endinsa en aquest col·lectiu. Un col·lectiu format per gent d’arreu del món sota la voluntat de l’entesa en la diferència, i la difusió d’una consciència global que s’aplega sota l’objectiu de trencar barreres lingüístiques a l’hora de difondre missatges que puguin ser d’utilitat per a tots els moviments que s’estan gestant i sortint als carrers i places d’arreu del món (madrid, Barcelona, El Caire, Sevilla, París, Niça, Londres, Nova York, Homs, Kampala, …).

Darrera el projecte, una idea: recuperar l’esperit de les Brigades Internacionals del 36-39 amb armes modernes i no-violentes, com són la paraula i les xarxes de comunicacions.

El lloc on s’apleguen: Un compte compartit de Google – amb el gmail per a comunicar-se amb els gestors dels textos que tradueixen; i el Google Docs per a organitzar-se el treball i adquirir compromisos -. Una pàgina de Facebook oberta per a donar-se a conèixer i llançar missatges a l’exterior -bàsicament les traduccions que fan, per tal que tinguin més repercussió -. I un Quarter General en una xarxa social on es presenten els brigadistes, es proposen traduccions, donen idees per a noves traduccions, es distribueixen la feina i col·laboren de manera autònoma i autoorganitzada.

Una manera de treballar que els ha portat ja a un tou de traduccions en més de 20 llengües diferents i que, com es pot veure, mostra la facilitat que qualsevol emprenedor té d’utilitzar les eines gratuïtes que el Núvol ens dóna, fins i tot per a coordinar-se amb d’altres emprenedors i donar sortida internacional a projectes que, com AdBusters, no tindrien “mercat” més enllà de la comunitat angloparlant.

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

dimecres, 25/05/2011

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

No ens fem mal amb la web social

dimecres, 13/04/2011

Com que sóc tafaner de mena i m’agrada conèixer les experiències d’aquelles persones inquietes que volen comerciar en les xarxes socials, l’altra dia me’n vaig anar a un comerç de Barcelona per conèixer una experiència que hi volia fer cap, però que no sabia ben bé per on començar.

Si tens una botiga, segur que la situació no et ve de nou. I és que, l’emprenedora en qüestió, va voler fer una botiga virtual, però desconeixedora d’aquests temes, es va enganxar els dits amb un proveïdor que va mirar més per fer diners fàcils que no pas per atendre les necessitats del seu client. I que fàcil que és enganyar al que no sap d’una matèria! Però el resultat va ser un retràs en fer la botiga virtual, ja que la botiguera en qüestió havia estat enxampada, però no vençuda i, amb l’experiència d’un primer fracàs, va anar a un nou proveïdor que li va fer una web que fa patxoca.

Superat aquest primer moment, volia treure el cap pels principals carrers d’aquesta nova ciutat digital. Es plantejava, doncs, sortir en els primers llocs de Google i aparèixer en les xarxes socials més conegudes. I, per fer-ho, s’havia dirigit a una empresa dedicada al social media i al màrqueting digital. Però quina va ser la seva sorpresa en trobar-se amb una altra roca. En aquest cas, un pressupost inabastable per un petit comerciant. Era car al servei? Segurament no ho era, la feina d’aquestes empreses és molt bona, però demana d’hores i hores d’anàlisi i treball. Unes hores que cal pagar. Ara bé, una botiga tradicional, un d’aquests negocis que aguanten l’economia d’un país de petites empreses com el nostre, no es pot permetre aquesta feina tan ben feta, ni aquesta inversió en un nou món que li és desconegut. Per això, abans d’entrar a jugar a divisió d’honor, cal que, el nouvingut, es plantegi molt bé què hi vol anar a fer i a qui vol dirigir-se. Fet això, haurà de gastar unes quantes horetes de feina, testejant aquest nou món i, d’aquesta experiència, treure’n uns coneixements que li permetin negociar pressupostos amb les empreses que treballen aquests temes digitals. Ara sí, amb garanties d’èxit i, si tot ha anat bé, amb uns primers ingressos generats en els nous canals

I com ho fem això?

Com deia, el primer és saber què volem, quin suc volem treure d’Internet. Hem de marcar-nos un camí i no deixar-lo estar per res del món. Internet és un gran món, però un món d’individus solitaris amb els seus objectius necessitats i aspiracions. Nosaltres mateixos som un d’aquests individus que viatgen a la velocitat de la llum i que ara se’ns apropen, ara ens defugen, ara ni els veiem. Cal, doncs, estar preparat per captar la seva atenció quan siguin a prop nostre o anar-los a buscar, si són lluny de nosaltres.

I, per fer-ho, ens hem d’asseure a taula, agafar un llapis i un paper, i pensar en la gent que entra en la nostra botiga – què ens demanen? quines paraules utilitzen? – i en els clients que ens envien correus electrònics – què ens demanen? Com ens ho demanen? – I, encara més, si tenim algun sistema d’anàlisi del nostre web – com ara el Google Analytics -, com ens troben a Internet?

Amb aquesta feina, obtindrem un llistat de paraules que haurem d’utilitzar per descriure la nostra empresa i els nostres productes allà on siguem – un web, un bloc, un Facebook, un Twitter, un… – El canal és molt menys important que les paraules, ja que els cercadors – veritables oracles d’Internet – busquen per paraules i el client és qui les escriu en el seu propi llenguatge, no pas en el teu que sol ser molt més tècnic i ajustat.

Feta aquesta feina, o simultàniament a la mateixa, hem de tafanejar les paraules que hem trobat i, a través d’aquest camí, descobrir on són els nostres clients potencials. Potser ens hem encegat amb facebook i la nostra gent és a linkedin. Allà on els trobem és on haurem de dirigir els nostres esforços i guanyar reputació en el mitjà.

No ens hem de deixar seduir per noms o per productes. Una campanya de Google AdWords només obtindrà retorns si la dirigim a un aspecte concret, a un producte determinat, a una pàgina que acabi per captar l’atenció de la persona que ens ha trobat a través d’aquests mitjans. Si no ho fem bé, perdrem la relació. Si la campanya dirigir al client potencial a la pàgina d’inici de la nostra empresa, difícilment anirà més enllà. Una campanya de paraules clau, ha de seguir amb una experiència d’usuari que respongui exactament a les necessitats que hem cridat. D’altra manera, estarem llençant els diners. Obtindrem vistes, però no pas vendes que, no ho oblidem, és el què estem buscant.

Altres eines per testejar en el nostre bateig social, poden ser:

> un bloc temàtic amb un toc específic i sincer. No es tracta tan de vendre com d’esdevenir un líder d’opinió sobre el sector on ens movem comercialment.

> un programa que ens ajudi a gestionar la nostra presència social. Eines que ens ajuden a programar enviaments, a segmentar la gent que circula pels canals socials, o a analitzar els resultats de la nostra presència i la difusió dels nostres missatges per d’altres individus d’aquest món social. Jo utilitzo el Hootsuite, però n’hi ha a cabassos. Pel que cal tenir present que són eines amb les que ens hem de trobar còmodes, cadascú a d’adaptar la tecnologia a les seves necessitats i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, entrar en el món social és un repte que demana de molta humilitat – com que no sé res, em tocarà provar i assajar – i un xic de paciència – perquè malgrat la velocitat d’Internet, o justament per ella mateixa, els resultats triguen un xic en arribar – Abans de vendre, cal consolidar una reputació que no faci dubtar als incrèduls de la teva sapiència i bona voluntat.

Per ajudar-te en aquesta feina, un recurs et vull recomanar. És un recurs de l’empresa on treballo, però que pot ajudar-te a no perdre’t dins de tot plegat. Són les activitats del Cibernàrium i, més en concret, els videocursos que han penjat en aquest enllaç:  http://videos.cibernarium.cat/

 Un cop feta aquesta aproximació, ja podràs invertir en una empresa d’aquestes que us deia abans i anar, de bracet, un xic més enllà.

Temps de crisi, temps d’emprendre

dimecres, 23/02/2011

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen

Emprèn des del núvol!

dimecres, 26/01/2011

Aquest any que tot just ara comença, arriba farcit de sucoses novetats per a la gent emprenedora de qualsevol classe i pelatge. Si el 2010 va ser l’any de l’esclat de les plataformes ciutadanes, liderades per emprenedors amb ganes de fer bullir l’olla, com ara, Gild, El Iniciador o Barcelona Enterpreneurship City, per posar tres casos força notaBles; el 2011 serà l’any de les xarxes socials que, nascudes en clau catalana, volen esdevenir mercadal nostrat de l’intercanvi global.

Glocalització és la parauleta que farà fortuna enguany. El mot no és nou. Car és nascut en la ruralia japonesa de la dècada dels 80. És glocal aquell que té la capacitat de crear ponts entre allò local i allò global. És a dir, que pot parlar en català de política internacional o, en anglès, dels problemes de Vilatova de Baix. De fet, el terme ‘glocal’ es fa servir en referència a aquelles persones que són capaces de menjar-se un pa amb tomàquet a Catalunya, o una brotxeta de saltamartins a Laos, és a dir, que no tenen massa problemes per adaptar-se a les realitats locals d’un món globalitzat i on les fronteres es desdibuixen si hom obre la ment i surt de casa.

I què te a veure tot aixó amb la gent emprenedora?

Doncs bàsicament que, l’any passat, va veure l’adaptació local d’eines globals que acceleren les capacitats de l’empresa catalana per trobar gent amb qui fer negoci i esdevenir més glocals.

La primera de les apostes és la de la Nova Anella, el testament que el Govern d’Entesa llega als seus substituts al capdavant d’ACC1Ó. Es tracta d’una xarxa de networking empresarial que té l’objectiu d’internacionalitzar l’empresa catalana. L’Anella no és una novetat. De fet, era un taud dificil de fer rutllar. Un mort en vida que, com l’Au Fènix, ha renascut de les seves cendres, i ara sí, ara sembla que és molt més usable i funcional. Tota una aposta per l’empresa que vol posicionar-se en aquest mercat global on som tots enredats.

La segona de les apostes, esdeve el punt de trobada de les empreses que tenen Barcelona com a referent, objectiu i imatge. Biznetarcelona, encara en fase de proves, és el regal de l’Ajuntament de Barcelona a les empreses de la ciutat. Un punt de trobada de part dificil, per llur magnitud i l’aplegament d’interessos que hi ha hagut a la rebotiga del projecte, però que està donant un resultat espectacular pel que fa a la generació d’espais de trobada i col·laboració a disposició dels usuaris que, en ell, hi fan estada. Obertura total per qui vulgui viure la Barcelona emprenedora i empresarial.

La tercera és l’aposta del rerepaís: Grèra neix d’un dels emprenedors amb més futur i visió emprenedora de casa nostra. En Josep Albertí és un manresà capaç de vendre estufes al desert del Sàhara. La tecnologia que hi ha darrera de la seva escombra aranesa és d’arrel vigatana. I, per postres – l’olfacte sempre mana -, el seu soci financer viu al rovell de l’ou de la ciutat de Barcelona, el punt que atrau més capitals d’aquest país que ens agermana.

Tres eines, tres estratègies, tres apostes que, complementades, esdevenen un nou mercat de contactes i relacions al servei de l’emprenedoria catalana. Ja sigui la dels estevets de botiga i manguitos, o la dels Verdaguers, Bonvies, Lees i d’altres “glocals” de nau ferrenya i mires àmplies.