Necessitem més moros a la banca

dimecres, 7/05/2014

Potser el títol és provocador i políticament incorrecte, però no pas el fons d’aquest apunt d’avui.

L’esca de l’apunt me la dóna un article del principal diari d’Uganda, el Daily Monitor. Un mitjà on, ahir mateix, n’Augustus Nuwagaba reflexionava sobre el sistema financer de la perla d’Àfrica. Un estat de majoria cristiana que, entre catòlics i protestants, sumen el 84% de la població; amb un govern fortament presidencialista, per no dir dictatorial directament, i amb una majoria de població que gestiona les seves finances en règim de suficiència.

Malgrat tot, els ugandesos no s’estan de plantejar-se la banca islàmica com a alternativa de dinamització econòmica del país. I aquí és on passen la mà per la cara a l’aconfessional Espanya i l’Europa que l’embolcalla.

Uganda es mira la banca islàmica com a alternativa financera i de dinamització econòmiva, mentre Espanya no para d’abocar diners a la depredadora banca europea i anem inventant-nos alternatives financeres que beuen directament de la font musulmana.

La banca islàmica, a diferència de la occidental, no carrega interessos als prèstecs concedits, s’involucra en els projectes invertits – ja sien personals o empresarials – i n’assumeix el risc a parts iguals amb la persona que els demana el crèdit.

Això fa aquest sistema, d’origen absolutament religiós – el Coran prohibeix la usura, expressament -, una alternativa ideal per a iniciar projectes de futur i comptar amb un soci privilegiat en qualsevol projecte que hom vulgui emprendre.

L’empresa privada funciona millor que la pública

dimecres, 30/04/2014

Acabo el mes d’abril amb un escrit d’aquells que sorgeixen de la més fonda de les impotències personals per un fet que, si em passes de vell, no sabria com reaccionar-hi.

I és que, ara fa quinze dies, en arribar al pis de lloguer on vivim, no teniem llum. Veient que no funcionava el comptador, vam trucar a la immobiliaria que ens havia llogat el pis i ens van dir que, en ser cosa elèctrica, l’amo de l’estatge no era competent per a gestionar-ho.

Oit això, vam trucar a la companyia que gestiona la llum de casa, Iberdrola, on ens van dir que ens enviaven un tècnic. Va arribar el tècnic, de l’empresa Multimap per cert, va veure que tot era correcte dins la llar i ens va dir que la distribuïdora havia tallat el llum de la vivenda i que, en conseqüència, Iberdrola es desentenia de l’assumpte i que truquèssim a Endesa Distribución.

Obtingut un telèfon, l’únic mitjà de contacte disponible amb Endesa Distribución, vam trucar-hi i ens van comunicar que s’havien equivocat de pis, que havien de tallar la llum del pis del costat per baixa de contracte i no pas la nostra. Però que no podien fer res sense una reclamació presentada per Iberdrola.

I aquí va començar el pitjor dels malsons possibles, aquell en què et van passant com una pilota d’uns als altres sense solucionar res de res i així hem estat més d’una setmana! Exactament fins el 25 d’abril de 2014.

Com deia en el títol d’aquest apunt “L’empresa privada funciona millor que la pública”, però si us plau que tornin la xarxa bàsica de distribució al sector públic, encara que sigui al solidari i cooperatiu.

Perquè nosaltres som encara joves i tenim la possibilitat de gestionar-nos a les fosques. Però,

I si això els passa als vellets del segon pis que aguanten pacientment dins l’ascensor quan s’espatlla?
I si passa a qualsevol persona o família amb problemes de mobilitat?
I si passa a algú, l’avisador del qual, depèn de la xarxa elèctrica?

Crec que no cal que digui quina ha estat la meva resposta a la pregunta que la Xarxa per a la Sobirania Energètica proposa al multireferendum:

Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?

Doncs això!

Avui parlem de llibreters i llibreters

dimecres, 23/04/2014

Aquest Sant Jordi que rep el meu escrit ben d’hora ben d’hora, viurà la vaga de treballadores i escriptores al centre mateix de Barcelona, certificant així l’errada política que va portar al gegant francés de la cultura a Barcelona. Aquesta reflexió que, així, de bones a primeres, pot sonar gruixuda, bé a tomb de la precarització de les persones que hi treballen i que fan d’un espai d’oci una nova presó per qui ofereix el seu temps i els seus coneixements a l’empresa francesa.

Per sort vivim en un país lletraferit i això fa que, mentre l’FNAC és en guerra laboral, esforçats i valents llibreters omplin Barcelona de projectes ‘literaris’ engrescadors.

En les pàgines d’aquest bloc ja hem fet esment, manta vegades, del cas de la ‘Vila de llibres’, l’associació de llibreries de Gràcia, però n’hi ha d’altres que viuen i creixen en d’altres barris tocats pels aires de la bona literatura: Al Poblenou d’en Xavier Benguerel, la ja tradicional Etcètera viu ben a prop de Nollegiu, un espai literari que juga fort en les xarxes socials; al Sant Antoni d’en Pere Calders, el tradicional mercat de vell es mira cofoia la nova veïna que li ha nascut dins d’una fàbrica de botons. La Calders també sap posicionar-se #desdelnúvol al carrer.

Aprofito doncs aquestes ratlles per felicitar als llibreters d’ahir, d’avui i de demà, i per demanar als lectors que sien savis a l’hora de triar on adquirir els llibres que honorin Shakespeare, Cervantes, Tisner i, al més desconegut de tots, en Vinyes d’Olot i Barranquilla, sabio catalán que en Gabo feu immortal.

L’associacionisme valent: teixint complicitats

dimecres, 16/04/2014

associar 1 1 v. tr. Unir com a company,
participant, soci, confederat

La idea per l’escrit d’aquesta setmana, Santa per alguns i Primaveral per tothom, me la dóna l’Aleix Solà des de les pàgines virtuals de Taradell.com, el web d’informació local de la vila que ens enamora mútuament.

En el seu imperdible apunt aprofita una acció política local per a reflexionar sobre l’associacionisme i el voluntariat amb una idea molt potent de fons:

“Un poble —el català, el taradellenc—necessita una ferma voluntat associativa i col•laborativa per perviure i per créixer cap a on desitgem. Un associacionisme valent.”

M’agafo doncs a la seva reflexió i, emparat en la potència del Fòrum Social català 2014, celebrat el passat cap de setmana, i en les iniciatives cooperatives que estan reconstruint un teixit de suport mutu tradicional als Països Catalans, faig un brindis de primavera pels seus fautors i les iniciatives que, tunejant la idea de l’Aleix, enforteixen la voluntat associativa i col·laborativa d’ un poble —el català, el taradellenc—que perviu i creix des de la proximitat cap a la humanitat.

@eyeos – Una trapelleria que acaba en mans gegants

dimecres, 2/04/2014

Ahir al matí, en un moment de descans entre tasques laborals, vaig entrar al twitter per trobar-me amb la següent informació:

Pels que som un xic granadets i hem fet vida en l’entorn tecnològic català, eyeOS era el punt de rebel·lia nostrada, el més llibertari dels nostres projectes empresarials, l’invendible servei al núvol que, fins i tot, s’havia avançat al poderós Google i semblava sortir-se’n més enllà del resclosit bassiot local. I aquí hi ha la nostra culpa que la compra, hores d’ara, no sigui a la inversa.

Avui, que els mitjans aniran plens de l’èxit de l’empresa catalana en trobar una digna sortida a una situació que semblava crítica, als avis rebels de la Internet catalana ens agafa un cert desencís. Del qual segur que en som culpables.

I és que, si bé la sortida és bona per eyeOS – segons totes les fonts consultades, mantenen independència de gestió i càrrecs – el menjar vindrà de la mà de la privatitzada empresa pública de telefonia i això, vulgues no vulgues, ha de condicionar l’esdevenir de la micro multinacional catalana.

Lluny queda ara aquella solució a una necessitat entre tres nanos que volien treballar plegats sense sortir de casa.

La seducció d’en @pau ha trobat un desllorigador, encara que no ens agradi, a una situació crítica per al núvol d’Olesa de Montserrat.

Cap a la Oficina d’Atenció a l’Empresa de Barcelona

dimecres, 26/03/2014

Després de força temps de no parlar directament de la feina que em dóna de menjar, aquesta setmana hi torno amb un apunt directament relacionat amb les meves tasques de tècnic de formació per a l’empresa de Barcelona Activa.

I ho faig perquè el proper dimarts iniciem trimestre formatiu i el web d’activitats del Barcelona Empresa ha sofert un canvi esperat i desitjat per tal de millorar-ne la operativa i anar derivant-lo cap a un dels projectes més engrescadors de l’empresa on treballo: La Oficina d’Atenció a l’Empresa de Barcelona.

La Oficina d’Atenció a l’Empresa hauria de ser el punt d’accés de les empreses als serveis que s’ofereixen per a la seva consolidació i creixement. I suposo que hi arribaran aviat perquè les obres al mediatic, l’edifici que n’acollirà la seu central, van a bon ritme i ens espanten els usuaris del Cibernàrium amb les seves rebregades.

Però anem a la part formativa, que és la que em toca directament. Les activitats formatives s’apleguen, en el nou web, a raó dels serveis que, ara com ara, hi ha pensats que s’ofereixin des de l’esmentada Oficina.

Així, la persona que hi accedeixi es trobarà amb activitats per a constituir la seva empresa, per a transmetre (o rebre la transmissió) d’una empresa existent i correctament valorada, per a marcar-ne l’estratègia, per a poder trobar diners per a finançar-la, per a cercar personal i gestionar-lo correctament i, finalment, per a accedir a nous mercats.

No ho sé, però em fa il•lusió pensar, que la meva feina, la meva ocupació, ajuda a l’altre gent a guanyar-se les garrofes amb una feina que, parafrasejant als cubans, no sia “trabajar en algo que no te gusta, para comprar cosas que no necesitas”.

L’intercanvi és natural, el diner és cultural

dimecres, 19/03/2014

Aprofitant el Dia del Pare, us parlaré d’una anècota amb la meva filla que exemplifica i força la naturalitat que s’explica tot seguit:

L’altra dia, la meva filla de quinze mesos va agafar un d’aquells CDs que són vitals per al meu esperit.

Espantat, vaig corre a trobar-hi solució. Em vaig llançar a l’estanteria dels CDs i en vaig agafar un. En oferir-li, la punyetera, m’allargava l’altra mà per quedar-se amb els dos discos i, lògicament, vaig agafar-ne un altre de l’estanteria indicada i els hi vaig oferir. Alleujat vaig veure com cedia i feia l’intercanvi desitjat. La meva peça de col·leccionista era salvada de la mort possible al preu de dos CDs alternatius que, en colpejar-los, sonaven d’allò més bé.

Aquesta anècdota exemplifica el contingut d’aquest apunt d’avui. Un apunt que beu directament d’una piulada llançada per la gent de Comunitats.org, el banc del temps i el coneixement pioner per aquestes terres:

En l’article esmentat en el twit, l’autor parla de dos projectes d’intercanvi d’objectes: L’aplicació per a mòbil obsso i la multiplataforma tradeya.

Aprofitant la seva tirada doncs, proposem d’altres espais d’intencanvi com la mateixa Comunitats.org, pel què fa als coneixements, Couchsurfing.org, per intercanviar uns minuts de cafè o espai on dormir fóra de casa. O, tocant de peus a terra, els mai prou promocionats bancs del temps que, en aquest article, es donen a conèixer a través de Xarxanet.org, la xarxa associativa i de voluntariat de Catalunya impulsada pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya; o els encara més desconeguts mercats d’intercanvi que es van coordinant a través de projectes com Intercanvis.net.

I més enllà, tot un món informalitzat de casals, centres socials, grups d’afinitat i bancs expropiats.

Finançament participatiu: una llei per a ofegar-lo?

dimecres, 12/03/2014

La idea d’aquest apunt va sorgir d’una piulada d’aquestes que, si més no, et fan dubtar un xic de la transparència de les coses:

Oi més quan saps que, al nostre país, les petites i mitjanes empreses que necessiten finançament extern depenen en un 80% de la banca, mentre que en d’altres països europeus aquest grau de dependència és tan sols de 50%.

Mogut doncs per les notícies dels mitjans i per la dada suara esmentada, vaig decidir-me a a contactar amb dues de les persones que millor es mouen en el sector: En Ramon Saltor i en Josep Nebot que, per postres, fan activitat de equity crowdfunding i de crowdlending en l’equip de formadors que gestiono per Barcelona Activa.

Com veuen ells la voluntat governativa de regular el sector del finançament participatiu?

En Josep Nebot, el primer en respondre, celebra, com bona part dels protagonistes del sector, la voluntat de regular un sector en creixement i es posa a disposició del Govern per a llimar el tema més crític de la proposta governativa, el de la limitació de quantitat de les inversions, així com per a harmonitzar la legislació espanyola amb les normatives que s’estan treballant en d’altres països que van iniciar abans el procés, com ara França o el Regne Unit.

És justament en la part de legislació comparada que, la cara més visible d’Arboribus, em remet a un article on ja inicien la tasca comparativa entre normatives europees del sector. I, com es veu, aquí es queden amb engrunes que dificulten l’acció finançadora.

Per la seva part, en Ramon Saltor, l’altre expert a l’abast, considera molt important que es reguli el crowdfunding, per oferir un marc legal a plataformes, inversors i projectes en el qual actuar.

Afegeix que el crowdfunding està actuant com un vehicle canalitzador de finançament privat que està funcionant molt bé a nivell internacional. I per tant és molt important que aquest marc legal, igual que s’ha fet a altres països com Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, en permeti un creixement ordenat. Però aquest marc regulatori ha de passar per regular les plataformes en el sentit de que es doni prou informació als inversors. Però mai limitant la quantitat a invertir per invesor.

Ens trobem doncs en un moment on el sector és a l’expectativa de la regulació anunciada. Ho és aliè potser al lobby bancari que no vol perdre el pastís financer, però amb la mà estesa per a aportar-hi l’experiència i ajudar a convertir la normativa en via de consolidació d’un sistema de finançament que, en la meva modesta opinió, es mou entre el fools, friends and family i els diners que demanes al banc, però amb la seguretat dels segons i la frescor dels primers.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

dimecres, 5/03/2014

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.