La #VilaDelsLlibres s’ubica més enllà de la #ViaCatalana

dimecres, 11/09/2013

Avui és un mal dia per parlar d’emprenedoria i defugir una Diada que, ja de bon matí, es presenta històrica.

Resultaria senzill parlar de l’esperit emprenedor de les catalanes, prenent com a model l’esdevenir de l’ANC i les mobilitzacions socials que, emparats sota aquestes històriques sigles, està vivint la societat catalana.

Però, l’esperit rebel i emprenedor sempre cerca una eixida del ramat principal i, com un boc negre, em concentro en una nova que, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català, ha transcendit a la xarxa i en alguns mitjans més tradicionals.

I és que la setmana passada, si no vaig errat d’osques, es va presentar La Vila dels Llibres, una iniciativa que aplega i coordinar tota la oferta bibliogràfica de la Vila de Gràcia.

Una oferta tan diversa com rica en matisos que inclou des dels amics de l’aviació fins a anarquistes, passant per llibreries jurídiques, especialitzades en relats o en llibres juvenils i infantils, per posar-ne alguns exemples.

Ara com ara, en tenim la noticia, la suma de voluntats i una pàgina web amb la relació de les 30 llibreries actives d’aquest tros de món dinàmic i actiu del Pla de Barcelona: http://llibretersdegracia.com/

Enxarxades doncs, les diverses i plurals llibreries aprofiten la “confederació”, per a fer força i obrir-se com un gran clúster per a lletraferits d’arreu.

Una nova paraulota a tenir en compte: crowdlending

dimecres, 4/09/2013

Tot i que fent una cerca, els primers articles que parlen de crowdlending són de maig i juny d’enguany, la producció principal d’informacions s’ha produït durant aquest mes d’agost.

Podríem dir que el crowdlending és una spin-off del croowdfunding, la diferència principal del qual és que, en el crowdlending, el que otorguen els inversors participants són préstecs a retornar, no aportacions al capital de l’empresa, com en el crowdfunding, ja sia en regim de mecenatge o a canvi d’accions o participacions en l’empresa o projecte invertit.

Com la majoria d’innovacions financeres que ens arriben, els orígens cal cercar-los al Regne Unit, pàtria del llibertarisme econòmic i, en conseqüència, amb obertura a noves propostes que engreixin l’economia productiva amb nous models especulatius.

En aquest cas, la proposta permet saltar-se un sistema financer que, segons diuen emprenedors, autònoms i directius de micropimes, ha tancat l’aixeta prestatària en aquests col•lectius.

Tot i que, ara com ara, només han transcendit dues plataformes d’àmbit estatal (Sociosinversores.es i Arboribus), el crowdlending arriba al nostre país amb ganes de quedar-s’hi, de quedar-s’hi per manca d’alternatives tan per als inversors com per a les empreses que cerquen finançament.

Taxi!!!

dimecres, 28/08/2013

Potser no amb la regularitat setmanal prèvia a les vacances, però amb periodicitat més o menys estable, reprenem els apunts #desdelnúvol amb un apunt dedicat al col•lectiu de taxistes d’arreu, això si, centrant-nos a la ciutat de Barcelona.

Som voltant la mitja nit d’un dissabte d’agost i la menuda de casa s’acaba de dormir, enganxada al pit de sa mare, mentre l’avió aterra a l’aeroport de Barcelona – El Prat.

El viatge des de les costes de Cadis ha estat llarg i feixuc, però finalment la son ha vençut la curiositat i, amb voluntat de mantenir-la en el món dels somnis, me la carrego al pit i sortim de la terminal vella amb la parsimònia de qui sap que el transport l’espera a la porta.

Els taxistes són un d’aquells col•lectius emprenedors més mal valorats. De fet, massa gent ni els considera dins d’aquest col•lectiu. I potser per aquest motiu val la pena explicar l’experiència d’un viatge reposat i tranquil amb un autònom que fa el taxi 15 hores al dia i que, enlloc de la ràdio habitual, té connectada una emissora on es comuniquen diversos taxistes.

Seguir la vida de Barcelona i el tarannà dels taxistes per aquest mitjà és una experiència comparable al trajecte que fem dins d’un taxi de motor híbrid i, per tant, de baix consum.

Primera innovació aplicada en un vehicle que roda i roda i cal amortitzar.

El taxi, diferentment de com el veiem els humans de peu pla, és tot un negoci carregat de trucs per a rendibilitzar-lo. Des d’aplicacions mòbils per a cridar taxis fins al suara esmentat sistema que permet optimitzar recorreguts i conèixer de primera mà a quins punts neuràlgics de la ciutat cal acudir per a no esmerçar esforços i, per tant pèrdues, inútilment.

On es fan esdeveniments per a col•lectius que poden preferir aquest transport a qualsevol altre? A quina hora cal fer el desplaçament per a ser més eficients i escurçar l’espera del potencial client?

El món del taxi és plural i divers, però, de l’experiència d’aquesta nit d’agost amb pubilla en braços, en detecto una capacitat innovadora i emprenedora que m’era del tot desconeguda.

Me’n vaig de vacances emprenedores amb un cas de renovació i una invitació

dimecres, 24/07/2013

 Aquest és, si no em fibla el cuc, el darrer #desdelnúvol abans de vacances.

Si tot va bé, reprendrem pinzellades sobre emprenedoria i empresa al setembre.

Seran, com sempre, sobre emprenedoria i empresa vistes amb ulls alternatius i diferents, defugint modes i visions integristes i exclusives, i amb voluntat de mostrar l’essència de l’emprenedoria i les alternatives que inclou el concepte. Sobretot ara que és tan necessari buscar-se la vida com a alternativa a un sistema cada cop més excloent.

Per això, aquest apunt inclou un agraïment i una invitació:

L’agraïment, breu i superficial, va per una renovació empresarial que sona tan bé com la txaranga d’en Tocasons. Una renovació empresarial que, com totes, es produeix gràcies a persones emprenedores que, amb la seva força, compromís i empenta, han entomat una empresa tocada de mort i l’han reflotada, tot assegurant-ne una imprescindible continuïtat. Una continuïtat que se la juga el proper 25 d’agost a Taradell.

Les emprenedores aquí felicitades i objecte d’agraïment són les que composen la Junta d’una associació que, com moltes, havia derivat en la tan coneguda fórmula del lideratge individual, del catch-all entreprenuer que ho fa tot i arriba on pot arribar, però no sap com comunicar-ho i acaba entortolligat. 

És un cas massa comú en el món de l’empresa. Una situació que sovint deriva en una crisi de creixement que cal superar amb compromís, pluralitat, divisió de tasques i bon rotllo entre els hereus, sovint manobres, de l’empresa que s’hi troba.

En aquest cas, l’empresa, efímera i espectacular com un estilitzat pilar de vuit, és la Festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell. Una jornada de bon teatre de carrer que compte amb el sabe fer d’un bon grapat de veïns de la vila que el va parir.

I aquí ve la invitació que us fa un secundari de la Festa: el proper 25 d’agost, acabeu vacances a Taradell. Us ho recomano. Acabeu-les i gaudiu d’un espectacle que, fonts ben informades aseguren, serà bonic, integrador i espectacular.

Ens veiem el 25 d’agost a Taradell.

 

Bon agost a tothom.  Ens retrobem al setembre… si el cuc ho permet.

El futur de les empreses o les empreses del futur

dimecres, 17/07/2013

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

Reflexions d’un servidor públic

dimecres, 10/07/2013

En la gestió dels afers públics, més que en cap altre entorn emprenedor, l’excel·lència i la millora continua esdevenen dos principis de funcionament que resulten imprescindibles.

El fet de jugar amb diners públics posa un plus de responsabilitat en qui gestiona aquests diners i també en qui els utilitza en forma de servei, activitat formativa, etc.

Aquesta reflexió ve a tomb de la meva tasca quotidiana com a gestor d’activitats de formació. Una tasca on, després de sembrar i recollir, toca veure si la collita trimestral ha estat prou bona.

En aquest segon trimestre de l’any, hi ha hagut un increment notable en la satisfacció de les activitats de formació ofertades per a les persones emprenedores i les empreses que volen aprofitar-nos per a millorar les seves competències i encarar els seus reptes de present i futur.

Per fer un símil casteller, aquest trimestre hem passat de fer castells de 7 a fer-los de 8 amb regularitat i ha bastir alguna torre de vuit folrada en alguna acció específica.

Ara bé, amb el cava a la mà, toca tornar-lo a guardar a la nevera. I és que, sense entrar a valorar-ne els motius, hi ha hagut un notable descens en la ocupació de les aules, tot i que aquest descens no es correspon amb les inscripcions realitzades.

Ens tocarà fer un esforç per millorar les assistències a les activitats, però també caldria fixar alguna mesura per a què l’usuari, que reiteradament falta a activitats on s’ha apuntat sense notificar-ne la baixa, entengui que està fent un ús fraudulent dels diners que tothom acaba posant a l’administració per a què els faci rutllar amb sentit.

Ara que els uns escapcen amb tisores gegant i els altres es queixen de la cosa pública, fora bo atendre les demandes de racionalització del diner públic i ser més curosos en l’aprofitament dels serveis que encara es mantenen.

En aquest cas, tot depèn de la nostra capacitat per comunicar i, ja posats, obligar les assistències dels inscrits, però també als usuaris del servei que, de manera inconscient, roben diner públic amb la seva inassistència.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

dimecres, 3/07/2013

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

dimecres, 26/06/2013

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

dimecres, 12/06/2013

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.