Tossudament persistent

dimecres, 2/10/2013

El passat cap de setmana, Granollers va acollir una nova edició dels Premis Blocs Catalunya. Uns guardons que, amb sis edicions a l’esquena, malden per donar veu i notorietat a la nodrida blogosfera catalana.

Despistat com sóc, vaig saber que era finalista d’aquest guardo per una piulada rebuda el mateix dia de la Gala del lliurament dels premis.

De bon principi, vaig quedar un xic desconcertat. Oi més en saber que era un dels 10 blocs de l’ARA que havien arribat en aquest estadi.

Seguidament però, em va fer il•lusió repetir l’experiència de l’any passat, tot sabent que em quedava altra cop a les portes del premi. És així com em vaig sentir un xic com aquell emprenedor que, fent la seva feina, la veu reconeguda socialment, però no encalça el lideratge del seu mercat.

I és que, si l’any passat, el vencedor, analitzava el món des de les dades obertes que les administracions ofereixen, enguany – a política, economia i societat – l’esclat sobiranista donava força a un bloc sobre Estats… o més ben dit, sobre aquells que en volen un.

Eus aquí doncs com l’emprenedoria col•laborativa i autogestionada quedava novament a les portes d’un reconeixement que, qui sap si, l’any vinent tornarà a repetir-se.

Tossut com un emprenedor amb el seu projecte, maldarem perquè així sia.

Castells i empresa: Un matrimoni col·laboratiu

dimecres, 25/09/2013

“La glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó en haver-se aixecat després de cada caiguda” (Confuci)

Ahir fou la Diada de la Mercè, una de les cites més tradicionals del panorama casteller, i aquest fet em serveix d’excusa per aplegar en un apunt, unes quantes iniciatives que mariden l’activitat castellera amb el món de l’emprenedoria i la gestió empresarial.

Deixant de banda la presència castellera en congressos i activitats empresarials, una de les fonts d’ingressos més rellevant d’algunes de les colles castelleres actuals, les relacions entre el món de l’empresa i l’activitat castellera, si més no fins allà on els meus coneixements arriben, es remunten a les facècies de dos emprenedors amb solera: L’incansable Àlvaro Solache i l’imparable Fèlix Miret, els pares fundadors de TeamTowers, una petita empresa que s’autodefineix com a “equip d’experts en torres humanes i gestió de recursos humans amb més de 20 anys d’experiència en el desenvolupament d’equips de treball a través de la pràctica castellera”.

Al gener del 2011, un executiu bregat en el món de les multinacionals, en Jordi López Daltell publicava Fer Pinya, “una història de descoberta i superació personal i col•lectiva que ens mostra el camí perquè gent normal i corrent aconsegueixi resultats extraordinaris” o, per a dir-ho en paraules planeres, com utilitzar la pràctica castellera en el món de la gestió d’equips humans.

Ara, que en López Daltell és gerent de TeamTowers, s’anuncia l’aparició de la primera colla castellera dins d’una empresa: La Colla FM, de FM logistics, a Valls.

I, mentrestant en locals i places, persones diverses, disperses i corrents s’agermanen per a fer proeses efímeres que embadaleixen el món sencer.

Com es va popularitzar el Quixot, o la importància del merxandatge

dimecres, 18/09/2013

No fa pas gaire que em va arribar a les mans un d’aquells llibres que mai arribaran a la fama d’altres, però que justament parla de la manera com un llibre, o qualsevol altre empresa, pot arribar a fer-se conegut.

Parlo del Quixot dels ignorants d’en Joan Amades, reconegut folclorista i etnògraf que, com tot el passat, resta en la cara oculta del coneixement que arriba al nostre jovent.

El llibre fa un repàs al merxandatge que donà fama i fortuna a En Quixot i en Sanxo Panxo, com se’l va conèixer popularment. Val a dir que el merxandatge repassat és força diferent de les peces més o menys peribles que hom rep en regal, o compra per a decorar la casa o fins i tot vestir-se i calçar-se, i que ara fan fortuna en basars xinesos i d’altres negocis d’aital magnitud i fortuna.

En resum, el Quixot es feu famós per la imatge i no pas per la lletra o el contingut de l’obra. I aquesta és una lliçó fonamental per a qualsevol persona emprenedora que vulgui fer negoci en les societats de la ignorància sorgides de l’evolució econòmica vers el consum i la velocitat.

O sia que, si vols emprendre o ja ets en plena tasca emprenedora, converteix el teu pla d’empresa en un relat, el teu relat en imatges i, a través d’aquestes, cerca aquells mitjans addients per atraure i captar l’atenció dels teus potencials clients i consumidors.

NOTA:
Aquesta recomanació també val per associacions, assamblees i col·lectius de base que volen significar-se per a canviar-ho tot, tal i com ens demostra continuament l’Assemblea Nacional Catalana.

La #VilaDelsLlibres s’ubica més enllà de la #ViaCatalana

dimecres, 11/09/2013

Avui és un mal dia per parlar d’emprenedoria i defugir una Diada que, ja de bon matí, es presenta històrica.

Resultaria senzill parlar de l’esperit emprenedor de les catalanes, prenent com a model l’esdevenir de l’ANC i les mobilitzacions socials que, emparats sota aquestes històriques sigles, està vivint la societat catalana.

Però, l’esperit rebel i emprenedor sempre cerca una eixida del ramat principal i, com un boc negre, em concentro en una nova que, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català, ha transcendit a la xarxa i en alguns mitjans més tradicionals.

I és que la setmana passada, si no vaig errat d’osques, es va presentar La Vila dels Llibres, una iniciativa que aplega i coordinar tota la oferta bibliogràfica de la Vila de Gràcia.

Una oferta tan diversa com rica en matisos que inclou des dels amics de l’aviació fins a anarquistes, passant per llibreries jurídiques, especialitzades en relats o en llibres juvenils i infantils, per posar-ne alguns exemples.

Ara com ara, en tenim la noticia, la suma de voluntats i una pàgina web amb la relació de les 30 llibreries actives d’aquest tros de món dinàmic i actiu del Pla de Barcelona: http://llibretersdegracia.com/

Enxarxades doncs, les diverses i plurals llibreries aprofiten la “confederació”, per a fer força i obrir-se com un gran clúster per a lletraferits d’arreu.

Una nova paraulota a tenir en compte: crowdlending

dimecres, 4/09/2013

Tot i que fent una cerca, els primers articles que parlen de crowdlending són de maig i juny d’enguany, la producció principal d’informacions s’ha produït durant aquest mes d’agost.

Podríem dir que el crowdlending és una spin-off del croowdfunding, la diferència principal del qual és que, en el crowdlending, el que otorguen els inversors participants són préstecs a retornar, no aportacions al capital de l’empresa, com en el crowdfunding, ja sia en regim de mecenatge o a canvi d’accions o participacions en l’empresa o projecte invertit.

Com la majoria d’innovacions financeres que ens arriben, els orígens cal cercar-los al Regne Unit, pàtria del llibertarisme econòmic i, en conseqüència, amb obertura a noves propostes que engreixin l’economia productiva amb nous models especulatius.

En aquest cas, la proposta permet saltar-se un sistema financer que, segons diuen emprenedors, autònoms i directius de micropimes, ha tancat l’aixeta prestatària en aquests col•lectius.

Tot i que, ara com ara, només han transcendit dues plataformes d’àmbit estatal (Sociosinversores.es i Arboribus), el crowdlending arriba al nostre país amb ganes de quedar-s’hi, de quedar-s’hi per manca d’alternatives tan per als inversors com per a les empreses que cerquen finançament.

Taxi!!!

dimecres, 28/08/2013

Potser no amb la regularitat setmanal prèvia a les vacances, però amb periodicitat més o menys estable, reprenem els apunts #desdelnúvol amb un apunt dedicat al col•lectiu de taxistes d’arreu, això si, centrant-nos a la ciutat de Barcelona.

Som voltant la mitja nit d’un dissabte d’agost i la menuda de casa s’acaba de dormir, enganxada al pit de sa mare, mentre l’avió aterra a l’aeroport de Barcelona – El Prat.

El viatge des de les costes de Cadis ha estat llarg i feixuc, però finalment la son ha vençut la curiositat i, amb voluntat de mantenir-la en el món dels somnis, me la carrego al pit i sortim de la terminal vella amb la parsimònia de qui sap que el transport l’espera a la porta.

Els taxistes són un d’aquells col•lectius emprenedors més mal valorats. De fet, massa gent ni els considera dins d’aquest col•lectiu. I potser per aquest motiu val la pena explicar l’experiència d’un viatge reposat i tranquil amb un autònom que fa el taxi 15 hores al dia i que, enlloc de la ràdio habitual, té connectada una emissora on es comuniquen diversos taxistes.

Seguir la vida de Barcelona i el tarannà dels taxistes per aquest mitjà és una experiència comparable al trajecte que fem dins d’un taxi de motor híbrid i, per tant, de baix consum.

Primera innovació aplicada en un vehicle que roda i roda i cal amortitzar.

El taxi, diferentment de com el veiem els humans de peu pla, és tot un negoci carregat de trucs per a rendibilitzar-lo. Des d’aplicacions mòbils per a cridar taxis fins al suara esmentat sistema que permet optimitzar recorreguts i conèixer de primera mà a quins punts neuràlgics de la ciutat cal acudir per a no esmerçar esforços i, per tant pèrdues, inútilment.

On es fan esdeveniments per a col•lectius que poden preferir aquest transport a qualsevol altre? A quina hora cal fer el desplaçament per a ser més eficients i escurçar l’espera del potencial client?

El món del taxi és plural i divers, però, de l’experiència d’aquesta nit d’agost amb pubilla en braços, en detecto una capacitat innovadora i emprenedora que m’era del tot desconeguda.

Me’n vaig de vacances emprenedores amb un cas de renovació i una invitació

dimecres, 24/07/2013

 Aquest és, si no em fibla el cuc, el darrer #desdelnúvol abans de vacances.

Si tot va bé, reprendrem pinzellades sobre emprenedoria i empresa al setembre.

Seran, com sempre, sobre emprenedoria i empresa vistes amb ulls alternatius i diferents, defugint modes i visions integristes i exclusives, i amb voluntat de mostrar l’essència de l’emprenedoria i les alternatives que inclou el concepte. Sobretot ara que és tan necessari buscar-se la vida com a alternativa a un sistema cada cop més excloent.

Per això, aquest apunt inclou un agraïment i una invitació:

L’agraïment, breu i superficial, va per una renovació empresarial que sona tan bé com la txaranga d’en Tocasons. Una renovació empresarial que, com totes, es produeix gràcies a persones emprenedores que, amb la seva força, compromís i empenta, han entomat una empresa tocada de mort i l’han reflotada, tot assegurant-ne una imprescindible continuïtat. Una continuïtat que se la juga el proper 25 d’agost a Taradell.

Les emprenedores aquí felicitades i objecte d’agraïment són les que composen la Junta d’una associació que, com moltes, havia derivat en la tan coneguda fórmula del lideratge individual, del catch-all entreprenuer que ho fa tot i arriba on pot arribar, però no sap com comunicar-ho i acaba entortolligat. 

És un cas massa comú en el món de l’empresa. Una situació que sovint deriva en una crisi de creixement que cal superar amb compromís, pluralitat, divisió de tasques i bon rotllo entre els hereus, sovint manobres, de l’empresa que s’hi troba.

En aquest cas, l’empresa, efímera i espectacular com un estilitzat pilar de vuit, és la Festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell. Una jornada de bon teatre de carrer que compte amb el sabe fer d’un bon grapat de veïns de la vila que el va parir.

I aquí ve la invitació que us fa un secundari de la Festa: el proper 25 d’agost, acabeu vacances a Taradell. Us ho recomano. Acabeu-les i gaudiu d’un espectacle que, fonts ben informades aseguren, serà bonic, integrador i espectacular.

Ens veiem el 25 d’agost a Taradell.

 

Bon agost a tothom.  Ens retrobem al setembre… si el cuc ho permet.

El futur de les empreses o les empreses del futur

dimecres, 17/07/2013

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

Reflexions d’un servidor públic

dimecres, 10/07/2013

En la gestió dels afers públics, més que en cap altre entorn emprenedor, l’excel·lència i la millora continua esdevenen dos principis de funcionament que resulten imprescindibles.

El fet de jugar amb diners públics posa un plus de responsabilitat en qui gestiona aquests diners i també en qui els utilitza en forma de servei, activitat formativa, etc.

Aquesta reflexió ve a tomb de la meva tasca quotidiana com a gestor d’activitats de formació. Una tasca on, després de sembrar i recollir, toca veure si la collita trimestral ha estat prou bona.

En aquest segon trimestre de l’any, hi ha hagut un increment notable en la satisfacció de les activitats de formació ofertades per a les persones emprenedores i les empreses que volen aprofitar-nos per a millorar les seves competències i encarar els seus reptes de present i futur.

Per fer un símil casteller, aquest trimestre hem passat de fer castells de 7 a fer-los de 8 amb regularitat i ha bastir alguna torre de vuit folrada en alguna acció específica.

Ara bé, amb el cava a la mà, toca tornar-lo a guardar a la nevera. I és que, sense entrar a valorar-ne els motius, hi ha hagut un notable descens en la ocupació de les aules, tot i que aquest descens no es correspon amb les inscripcions realitzades.

Ens tocarà fer un esforç per millorar les assistències a les activitats, però també caldria fixar alguna mesura per a què l’usuari, que reiteradament falta a activitats on s’ha apuntat sense notificar-ne la baixa, entengui que està fent un ús fraudulent dels diners que tothom acaba posant a l’administració per a què els faci rutllar amb sentit.

Ara que els uns escapcen amb tisores gegant i els altres es queixen de la cosa pública, fora bo atendre les demandes de racionalització del diner públic i ser més curosos en l’aprofitament dels serveis que encara es mantenen.

En aquest cas, tot depèn de la nostra capacitat per comunicar i, ja posats, obligar les assistències dels inscrits, però també als usuaris del servei que, de manera inconscient, roben diner públic amb la seva inassistència.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

dimecres, 3/07/2013

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.