Reinventant el negoci de la comunicació: Vilaweb i La Directa

dimecres, 5/06/2013

D’aquí a 9 escassos dies, Vilaweb arribarà a la majoria d’edat. 18 anys d’aquella aventura – La Infopista - engegada per un periodista visionari, amb nas per detectar a distància la direcció que aniria entomant el món comunicatiu.

El #desdelnúvol no volia deixar passar l’efemèride sense retre un homenatge a aquella efemèride i, quina millor manera de fer-ho, que parlant de models de negoci en el sector dels Media amb una doble referència: el vellot Vilaweb i la novella La Directa.

Vilaweb és la marca comunicativa de Partal, Maresme i Associats, una Societat Limitada que, com em deia en Vicent, “quan la vam crear, fa 17 anys, semblava la forma més sensata de tirar endavant el projecte.”

Aquesta fórmula els ha permès funcionar a la manera tradicional durant força temps,  és a dir, trobant prou publicitat per sobreviure. Però la publicitat és un model força caducat i, sense canviar de forma jurídica, han mogut peça. I l’han mogut vers un model tan innovador com interessant per aquells que som prosumidors d’informació:  +Vilaweb.

+Vilaweb esdevé quelcom més que un model de finançament. A +Vilaweb, segons l’aportació realitzada, el lector té més o menys oberta la porta de la redacció:  proposant temes, disposant d’una veu pròpia en el mitjà i participant d’activitats diverses, inclosa l’Assemblea de Lectors, una iniciativa que l’apropa força al model cooperatiu on han focalitzat els esforços l’altre model comunicatiu a presentar: el Setmanari Directa.

La Directa és una de les publicacions joves i desenfadades que, com Cafèambllet, eldiario.es, yorokubu o  Revista Mongolia,  està retornant el significat real al periodisme: informació veraç, contrastada i crítica amb el poder feta per professionals d’una jove nissaga capaç d’atrevir-se, en molts casos, a treure publicacions en paper, però que saben posicionar-se també en els entorns digitals.

La Directa porta vuit anys al carrer i tres a Internet. Fins ara, ha funcionat com a associació cultural de gent relacionada amb el moviment associatiu i, aliens a la publicitat com a font de finançament per tal de servar independència. Fins ara, s’han nodrit de les subscripcions rebudes i de les compres físiques de la publicació. Ara, justament aquests dies, estan tancant ronda de finançament a través de Verkami i estan redirigint el vaixell vers un model cooperatiu que tindrà una pota de producció i una de consum.

Comunitat de prosumidors i cooperativa de periodistes i lectors, dos models de futur per un món, el dels mitjans de comunicació, en constant crisi. Una crisi que, en aquests casos, té l’origen en el menysteniment del lector per a girar la mirada vers els anunciants, els accionistes i llurs interessos privats.

Actualització a 26 de juny de 2013:
Un dels rotatius esmentats en aquest apunt, ha actualitzat la informació sobre el sistema cooperatiu de gestió de mitjans de comunicació amb dos informacions que val la pena enllaçar. Són la conquesta dels mitjans i veus precàries amb accent propi arreu del món.

Ja tenim Llei d’Emprenedors… segur?

dimecres, 29/05/2013

Divendres passat, roda de premsa pels del nostre sector: El Govern presentava l’avantprojecte de llei d’emprenedoria i n’assegurava la tramitació amb caràcter d’urgència.

No seré jo qui entri a valorar el document en qüestió, ja que Internet va plena de partidaris i detractors d’una normativa que ben pocs han llegit directament. En aquest cas, només exerciré de politòleg per assenyalar que la urgència anunciada encara no s’ha fet efectiva i que l’Avantprojecte, hores d’ara, encara és això, un avantprojecte. Un avantprojecte que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, ni tan sols ha fet la seva entrada a Corts.

Brindis al sol de Na Soraya? No pas! Certament el Consell de Ministres va estudiar la norma i va emetre l’informe d’on s’extreuen les paraules de la Vicepresidenta, però mala peça al teler quan la burocràcia, o els interessos de l’emissor, alenteix els procediments i encara no és en l’agenda política dels diputats espanyols, ja que cal fer-la bullir en l’arena dels mitjans de comunicació.

Per dir-ho ras i curt, l’avantprojecte en qüestió encara trigarà ha arribar i, de les informacions aparegudes, em sorgeixen uns quants dubtes del seu encaix en un teixit empresarial com el nostre on la majoria de persones que trien aquesta via ho fan a la menuda.

En qualsevol cas, un sol advertiment davant la seguretat mediàtica que la llei ja és un fet aplicable: Divendres va plantar la llavor en forma d’avantprojecte, però no començarà a tenir efectes fins a esdevenir llei. I, per acabar aquest tràmit, ens podem trobar que les Cortes Generales tanquin per vacances i que la nova norma o bé la discuteixi la Diputació Permanent i aparegui a mitjans d’agost, o bé s’allargui tot el que resta d’any i no sigui publicada i, per tant, comenci a llaurar camí fins a finals d’aquest 2013.

Cal tenir present que, un cop la llei sigui escrita, refrendada i publicada, començaran a muntar-se les estructures que en facilitin l’aplicació (reglaments, ordenances, espais on ubicar les finestretes, recursos humans i materials per a fer de la paraula escrita, un fet, …) i, pel què és jo no entraré en contingut fins al gener del 2014, pel cap baix.

Eps! Sempre hi quan la nova norma no aporti res de nou i profund per a les persones emprenedores, que, de fet, és el que em temo.

Per això, ara com ara, em quedo amb el constructiu diàleg que es produeix a la sala de reunions d’aquí al costat. Un diàleg per a seguir construint la Oficina d’Atenció a l’Empresa de l’Ajuntament de Barcelona, Una Oficina que tan sols necessita gestionar els recursos existents – tècnics de les entitats implicades, un servei de tramitació telemàtica, … -, tot traslladant-los a la seva nova seu – també existent- i, d’aquesta manera arribar a qualsevolq ue vulgui establir-se pel seu compte.

Showrooming! Showrooming!

dimecres, 22/05/2013

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.

Aversió empresarial

dimecres, 15/05/2013

Aquesta setmana, tenia previst parlar de showrooming, però una tendinitis a l’espatlla dreta m’ha deixat en serveis mínims i, per tant, lluny de la capacitat de posar els enllaços pertinents sense perdre massa hores.

Per això, torno a tocar de peus a terra i faig quatre reflexions sobre l’aversió, a vegades inconscient, que els autònoms tenen de reconèixer llur personalitat jurídica empresarial.

La reflexió ve a tomb a un fet habitual i repetitiu entre els usuaris dels serveis de formació de l’empresa on treballo, i, a un altre de puntual, però que afecta a una de les plataformes de finançament en massa més reconegudes del nostre entorn.

El primer fet és que molts autònoms, en fer les inscripcions, no reconeixen que el seu número d’identificació fiscal és el que figura en el seu DNI. És a dir, els costa reconèixer la seva doble condició física i jurídica. Arribant fins i tot a dubtar que l’activitat o servei ofertat estigui dirigit a ells.

El segon fet és la frase “els nostres serveis no són per empreses ni per emprenedors” utilitzada per la citada plataforma, donant per entendre que les propostes culturals microfinançades no estan generades per persones que les han emprès i que, per tant, refuten la sentència utilitzada.

L’experiència m’ha demostrat que aquesta aversió, conscient o inconscient, a reconèixer-se com a empreses acaba esdevenir una frontera mental que llasta l’esdevenir del negoci gestionat, en tant en quant, suposa un acotament mental que renuncia a definir una marca, unes estratègies de millora i una amplitud de mires que defuig la inevitable gestió del dia a dia.

Dit això, la setmana vinent, parlarem de showrooming, botigues i Internet.

Una altra economia neix envoltada de sang

dimecres, 8/05/2013

L’atur ha esdevingut la principal de les paüres que ens assetgen des de les pàgines dels diaris i les pantalles d’Internet i les televisions.

Som 6 milions!

Som més d’un 50% de joves!

Al Banc Expropiat de Gràcia cada cop hi arriba més gent enviada per uns Serveis Socials que no els poden atendre.

I és que, l’economia, tal i com l’hem coneguda fins ara, és com el déu Kronos, un déu que es menja als seus fills. En aquest cas, els diners, i amb ells a milers i milions de persones.

La seva voracitat és insaciable, però a mi em dóna la sensació que tot plegat només és un trànsit, un dolorós part vers una altra economia que, aprofitant el millor d’aquesta, n’engruna el gra de la palla, el benefici del salari, la cooperació de la competitivitat. Com, si no, s’explica que tanta gent visqui sense un ral?

L’ajuda mútua, els bancs del temps, els espais cooperatius d’àmbit local, l’intercanvi de cols per enciams dels hortelans d’abans … esdevenen nou teixit. Callat, persistent, aliè a les grans xifres, allunyat de les grans polítiques i de qui, ben apoltronat, mata la gana amb macroeconomies que, si arriben als ciutadans, és per excloure’ls encara més de la “vida de consum i préstecs” vigent.

I, en aquest món que treu el cap entre les cames de l’economia actual, l’intercanvi ja no es fa en euros, s’utilitza, si cal, alguna de les anomenades monedes socials.

Un fantasma recorre el món, el fantasma de l’emprenedoria!

dimecres, 1/05/2013

EMPRESA f.
|| 1. ant. Símbol o figura enigmàtica que serveix de divisa i representa allò que un vol fer o la norma del seu obrar; cast. empresa.
|| 2. Acció o obra que un emprèn; cast. empresa.
|| 3. Societat mercantil o industrial fundada per a emprendre obres o especulacions; cast. empresa.
Etimologia: forma femenina del participi passat de emprendre.

Font: Diccionari Català-valencià-Balear

Comença a corre la brama que som immersos en una nova bombolla: la bombolla emprenedora.

Darrerament, la trobo arreu. en mitjans escrits, en digitals, en alguns dels companys de l’entorn laboral, en…  I, les fonts principals d’on beu la crítica a guanyar-se la vida sense amo, s’alimenta des de mitjans afins a l’elitisme ultracentrista.

Mitjans com eleconomista.es, del Marqués de Montecastro y Llanahermosa; o elconfidencial.com, el diario de los lectores influyentes, alimenten el fantasma de la nova bombolla. I ho fan amb dos argumentacions bàsiques:

1.- No tothom pot emprendre.

2.- Per emprendre cal formar-se.

Sense voler aprofundir en polèmiques polítiques i econòmiques que no venen al cas, ja que cadascú és lliure de pensar com vulgui sempre que accepti per als altres allò que s’aplica per a ell mateix, crec que la brama creix i ja arriba a mitjans generalistes, com La Vanguardia del passat 25 d’abril, i que, en l’arrel de tot plegat, ens trobem amb un problema conceptual de fons que cal explicar.

Un emprenedor, segons llegim al DIEC, és una persona que

“no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses.”

I això ens fa emprenedors a tots aquells que, de la vida, en fem passió, ja sia per vocació o necessitat.

En un món on, les èlits economicistes, ens volen mesells dels seus designis, màquines de les seves línies de muntatge, ascetes del món real, obrir una botiga o mantenir el lloc de feina, és el retorn a l’esperit d’una data, la d’avui, que molts voldrien oblidada.

Ah! I per fer-ho, només calen hores i més hores de feina, fins que l’experiència ens dóna la primera formació i ja tornem a tenir temps per a formar-nos com Déu mana i anar avançant tossudament en la nostra empresa, sia la que sia.  Altra cosa són els cants de sirena dels finançadors de l’emprenedoria empresarial i la possible bombolla del capital esmerçat en generar nous soldats al servei de les elits econòmiques d’arreu. Però aquí, ja juguem en una divisió que, ara com ara, no és la nostra.

La guitarra

dimecres, 24/04/2013

Una de les possibilitats d’emprendre i sortir-te’n és fent de la teva dèria, ofici.

I aquest escrit parla d’algú que, fent-t’ho d’aquesta manera, ha trobat una passió que transmet arreu de l’Estat des del seu remenut local de Gràcia.

El negoci en qüestió és ubicat en un d’els carrers més curts i menys mediàtics de l’ex-vila més coneguda de la plana. Si Gràcia té renom i fama, el carrer Badia no el coneixen ni els seus  veïns. I és per això que, si hom fa com un servidor i, hi passa a mitja tarda, sentirà com canta una guitarra en mans d’un mestre que la sap tocar d’allò més bé.

El cas és que TubeSound és taller i és botiga i que el sonat dels instruments que la gestiona és com un luthier del segle XXI, sempre amatent a les necessitats d’un client que pot requerir-ne els serveis a peu d’escenari i en qualsevol hora de la jornada.

En conclusió: Que, si el music hero de la setmana passada, et va despertar el cuquet emprenedor, no te n’estiguis: cerca la teva afició i gaudeix amb la creació d’un negoci d’alta volada.

Vols jugar amb mi?

dimecres, 17/04/2013

Quan deixem de jugar, deixem de ser infants.
Quan deixem de ser infants, deixem d’aprendre.
Quan deixem d’aprendre, deixem d’emprendre.

I és aquest el principal motiu d’aquest apunt sobre videojocs i emprenedoria. Un apunt que bascula entre dos webs clàssics, però encara vigents i suficients per esdevenir actualitat i noticia.

El primer dels enllaços ens porta a gestionar un grup de música des dels seus orígens fins a esdevenir allò que el nostre esdevenir emprenedor ens permeti. I és que Music hero, creació de la Junta de Andalucia per a nanos de 12 a 17 anys, es pot jugar des de casa o a l’aula, de manera individual o col·lectiva, relaxadament o competitivament. En el web de la iniciativa pública es fixen les normes per a treure’n el màxim suc educatiu.

Jo l’estic tastant en la seva versió de Facebook, però ara com ara només vaig assajant i posant paciència al projecte. Espero poder desenvolupar d’altres habilitats més divertides i també necessàries per emprendre. Oi més, perquè el joc i l’avorriment no lliguen, si el què es vol és que l’usuari aprengui. I és que sense diversió, la ment no s’obra i sense ment oberta, com es pot aprendre?

La segona de les adreces, un clàssic més clàssic que el clàssic que acabo de presentar, no és un joc en concret i, de fet, supera de llarg l’àmbit emprenedor. I és que social impact games és un repositori de jocs socials, és a dir, de jocs que a més de divertits i entretinguts, aprofiten per a
denunciar o posar l’accent en aspectes del nostre benvolgut món real. Com no pot ser d’altra manera doncs, disposa d’una bona relació de jocs relacionats amb el món de l’empresa.

Ens posem a jugar i millorar les nostres habilitats emprenedores?

Oficis que sempre desapareixen

dimecres, 10/04/2013

M’avanço un xic al futur immediat i, llençant-me de cap a una piscina buida, presento un web que encara no ha nascut, però que anuncia la seva obertura durant aquest mes d’abril, si no vaig errat d’osques.

Preparant aquesta informació em vaig trobar un apunt de l’any 2008 on ja parlàven de l’últim esmolet en actiu, però el fet és que la cantarella del seu instrument passa dia si i dia també per la barcelonina plaça Lesseps. I és que l’ofici d’esmolar es resisteix tossudament a totes les absoltes que li canten.

Els esmolets, en l’imaginari col·lectiu, són sempre persones d’edat avançada que circulen a peu i amb la seva Vespa tunejada amb l’estri d’esmolar al costat.

Com el festivol déu Pan, amb qui l’esmolet si uneix en l’art d’esmolar l’eina, anuncien la seva presència tot bufant l’escala musical amunt i avall, avall i amunt en inconfusible cantarella. I, com deia, un ofici que arregla coses com aquest, se’l dóna per desaparegut o, si més no, en perill d’extinció dia rere dia, mes a mes, any a any. Però, com el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

I aquesta és l’aroma que desprèn la troballa realitzada en un passeig, nouvinguda al pit, pels carrers del nord de Gràcia: un cartell amb la URL afilacat.com per a poder fer com amb els superherois: cridar-los, en cas de tenir un ganivet esmussat.

Serà aquest l’oxigen definitiu per al manteniment d’un ofici tan antic com sostenible, necessari i entranyable?

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

dimecres, 3/04/2013

En els darrers set dies, les bitcoin s’han fet més famoses que el Papa. La raó d’aquesta merescuda fama ha estat doble: Per una banda, el volum de bitcoins en circulació ha superat ja els mil milions de dòlars americans; i de l’altre, la iniciativa empresa per Jeff Berwick, reconegut emprenedor d’Internet, i TDV Media, d’instal·lar un “dispensador” de bitcoins bidireccional o “Bitcoin ATM“, és a dir, un caixer automàtic, com a resposta a l’estat financer de Xipre i a la pèrdua dels estalvis dels seus ciutadans.

De fet, ambdues noticies van unides, ja que, si bé les bitcoin no es fabriquen a demanda ni amb afany regulatori, com la resta de monedes del món, si que han esdevingut refugi d’estalviadors per llur robustesa i confiança generada.

I és que, més enllà dels que vam tenir traumàtics profes de mates, l’ésser humà sol confiar més en l’original que en la còpia, en les matemàtiques que en l’economia. I les bitcoin són l’ús més brillant que conec d’aquesta ciència primigènia. I, ho és, a través de la criptografia, la variant que ens permet confiar en les nostres targetes de crèdit i de dèbit com a mediadores de les relacions amb la nostra entitat financera.

Les bitcoin, a més a més, disposen d’un avantatge sobre la resta de monedes en circulació. Una avantatge derivada de la crisi política i financera actual: i és que s’escapa al control dels Organismes Reguladors estatals i dels Bancs en ser una moneda autigestionada pels seus usuaris i pels sistemes criptogràfics i matemàtics sobre els que es fonamenta.

Sense entrar en més detall, que es pot trobar navegant per Internet, acabo amb una recomanació per a qualsevol emprenedor:

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

I és que, tal i com va el món, més val confiar en molts que en quatre eixelebrats egoistes que, per sobreviure, s’inventen preferents, subordinades, pagaments d’hipoteques més enllà de l’objecte hipotecat, i quitances als estalviadors.