Me’n vaig de vacances emprenedores amb un cas de renovació i una invitació

dimecres, 24/07/2013

 Aquest és, si no em fibla el cuc, el darrer #desdelnúvol abans de vacances.

Si tot va bé, reprendrem pinzellades sobre emprenedoria i empresa al setembre.

Seran, com sempre, sobre emprenedoria i empresa vistes amb ulls alternatius i diferents, defugint modes i visions integristes i exclusives, i amb voluntat de mostrar l’essència de l’emprenedoria i les alternatives que inclou el concepte. Sobretot ara que és tan necessari buscar-se la vida com a alternativa a un sistema cada cop més excloent.

Per això, aquest apunt inclou un agraïment i una invitació:

L’agraïment, breu i superficial, va per una renovació empresarial que sona tan bé com la txaranga d’en Tocasons. Una renovació empresarial que, com totes, es produeix gràcies a persones emprenedores que, amb la seva força, compromís i empenta, han entomat una empresa tocada de mort i l’han reflotada, tot assegurant-ne una imprescindible continuïtat. Una continuïtat que se la juga el proper 25 d’agost a Taradell.

Les emprenedores aquí felicitades i objecte d’agraïment són les que composen la Junta d’una associació que, com moltes, havia derivat en la tan coneguda fórmula del lideratge individual, del catch-all entreprenuer que ho fa tot i arriba on pot arribar, però no sap com comunicar-ho i acaba entortolligat. 

És un cas massa comú en el món de l’empresa. Una situació que sovint deriva en una crisi de creixement que cal superar amb compromís, pluralitat, divisió de tasques i bon rotllo entre els hereus, sovint manobres, de l’empresa que s’hi troba.

En aquest cas, l’empresa, efímera i espectacular com un estilitzat pilar de vuit, és la Festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell. Una jornada de bon teatre de carrer que compte amb el sabe fer d’un bon grapat de veïns de la vila que el va parir.

I aquí ve la invitació que us fa un secundari de la Festa: el proper 25 d’agost, acabeu vacances a Taradell. Us ho recomano. Acabeu-les i gaudiu d’un espectacle que, fonts ben informades aseguren, serà bonic, integrador i espectacular.

Ens veiem el 25 d’agost a Taradell.

 

Bon agost a tothom.  Ens retrobem al setembre… si el cuc ho permet.

El futur de les empreses o les empreses del futur

dimecres, 17/07/2013

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

Reflexions d’un servidor públic

dimecres, 10/07/2013

En la gestió dels afers públics, més que en cap altre entorn emprenedor, l’excel·lència i la millora continua esdevenen dos principis de funcionament que resulten imprescindibles.

El fet de jugar amb diners públics posa un plus de responsabilitat en qui gestiona aquests diners i també en qui els utilitza en forma de servei, activitat formativa, etc.

Aquesta reflexió ve a tomb de la meva tasca quotidiana com a gestor d’activitats de formació. Una tasca on, després de sembrar i recollir, toca veure si la collita trimestral ha estat prou bona.

En aquest segon trimestre de l’any, hi ha hagut un increment notable en la satisfacció de les activitats de formació ofertades per a les persones emprenedores i les empreses que volen aprofitar-nos per a millorar les seves competències i encarar els seus reptes de present i futur.

Per fer un símil casteller, aquest trimestre hem passat de fer castells de 7 a fer-los de 8 amb regularitat i ha bastir alguna torre de vuit folrada en alguna acció específica.

Ara bé, amb el cava a la mà, toca tornar-lo a guardar a la nevera. I és que, sense entrar a valorar-ne els motius, hi ha hagut un notable descens en la ocupació de les aules, tot i que aquest descens no es correspon amb les inscripcions realitzades.

Ens tocarà fer un esforç per millorar les assistències a les activitats, però també caldria fixar alguna mesura per a què l’usuari, que reiteradament falta a activitats on s’ha apuntat sense notificar-ne la baixa, entengui que està fent un ús fraudulent dels diners que tothom acaba posant a l’administració per a què els faci rutllar amb sentit.

Ara que els uns escapcen amb tisores gegant i els altres es queixen de la cosa pública, fora bo atendre les demandes de racionalització del diner públic i ser més curosos en l’aprofitament dels serveis que encara es mantenen.

En aquest cas, tot depèn de la nostra capacitat per comunicar i, ja posats, obligar les assistències dels inscrits, però també als usuaris del servei que, de manera inconscient, roben diner públic amb la seva inassistència.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

dimecres, 3/07/2013

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

dimecres, 26/06/2013

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

dimecres, 12/06/2013

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.

Reinventant el negoci de la comunicació: Vilaweb i La Directa

dimecres, 5/06/2013

D’aquí a 9 escassos dies, Vilaweb arribarà a la majoria d’edat. 18 anys d’aquella aventura – La Infopista - engegada per un periodista visionari, amb nas per detectar a distància la direcció que aniria entomant el món comunicatiu.

El #desdelnúvol no volia deixar passar l’efemèride sense retre un homenatge a aquella efemèride i, quina millor manera de fer-ho, que parlant de models de negoci en el sector dels Media amb una doble referència: el vellot Vilaweb i la novella La Directa.

Vilaweb és la marca comunicativa de Partal, Maresme i Associats, una Societat Limitada que, com em deia en Vicent, “quan la vam crear, fa 17 anys, semblava la forma més sensata de tirar endavant el projecte.”

Aquesta fórmula els ha permès funcionar a la manera tradicional durant força temps,  és a dir, trobant prou publicitat per sobreviure. Però la publicitat és un model força caducat i, sense canviar de forma jurídica, han mogut peça. I l’han mogut vers un model tan innovador com interessant per aquells que som prosumidors d’informació:  +Vilaweb.

+Vilaweb esdevé quelcom més que un model de finançament. A +Vilaweb, segons l’aportació realitzada, el lector té més o menys oberta la porta de la redacció:  proposant temes, disposant d’una veu pròpia en el mitjà i participant d’activitats diverses, inclosa l’Assemblea de Lectors, una iniciativa que l’apropa força al model cooperatiu on han focalitzat els esforços l’altre model comunicatiu a presentar: el Setmanari Directa.

La Directa és una de les publicacions joves i desenfadades que, com Cafèambllet, eldiario.es, yorokubu o  Revista Mongolia,  està retornant el significat real al periodisme: informació veraç, contrastada i crítica amb el poder feta per professionals d’una jove nissaga capaç d’atrevir-se, en molts casos, a treure publicacions en paper, però que saben posicionar-se també en els entorns digitals.

La Directa porta vuit anys al carrer i tres a Internet. Fins ara, ha funcionat com a associació cultural de gent relacionada amb el moviment associatiu i, aliens a la publicitat com a font de finançament per tal de servar independència. Fins ara, s’han nodrit de les subscripcions rebudes i de les compres físiques de la publicació. Ara, justament aquests dies, estan tancant ronda de finançament a través de Verkami i estan redirigint el vaixell vers un model cooperatiu que tindrà una pota de producció i una de consum.

Comunitat de prosumidors i cooperativa de periodistes i lectors, dos models de futur per un món, el dels mitjans de comunicació, en constant crisi. Una crisi que, en aquests casos, té l’origen en el menysteniment del lector per a girar la mirada vers els anunciants, els accionistes i llurs interessos privats.

Actualització a 26 de juny de 2013:
Un dels rotatius esmentats en aquest apunt, ha actualitzat la informació sobre el sistema cooperatiu de gestió de mitjans de comunicació amb dos informacions que val la pena enllaçar. Són la conquesta dels mitjans i veus precàries amb accent propi arreu del món.

Ja tenim Llei d’Emprenedors… segur?

dimecres, 29/05/2013

Divendres passat, roda de premsa pels del nostre sector: El Govern presentava l’avantprojecte de llei d’emprenedoria i n’assegurava la tramitació amb caràcter d’urgència.

No seré jo qui entri a valorar el document en qüestió, ja que Internet va plena de partidaris i detractors d’una normativa que ben pocs han llegit directament. En aquest cas, només exerciré de politòleg per assenyalar que la urgència anunciada encara no s’ha fet efectiva i que l’Avantprojecte, hores d’ara, encara és això, un avantprojecte. Un avantprojecte que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, ni tan sols ha fet la seva entrada a Corts.

Brindis al sol de Na Soraya? No pas! Certament el Consell de Ministres va estudiar la norma i va emetre l’informe d’on s’extreuen les paraules de la Vicepresidenta, però mala peça al teler quan la burocràcia, o els interessos de l’emissor, alenteix els procediments i encara no és en l’agenda política dels diputats espanyols, ja que cal fer-la bullir en l’arena dels mitjans de comunicació.

Per dir-ho ras i curt, l’avantprojecte en qüestió encara trigarà ha arribar i, de les informacions aparegudes, em sorgeixen uns quants dubtes del seu encaix en un teixit empresarial com el nostre on la majoria de persones que trien aquesta via ho fan a la menuda.

En qualsevol cas, un sol advertiment davant la seguretat mediàtica que la llei ja és un fet aplicable: Divendres va plantar la llavor en forma d’avantprojecte, però no començarà a tenir efectes fins a esdevenir llei. I, per acabar aquest tràmit, ens podem trobar que les Cortes Generales tanquin per vacances i que la nova norma o bé la discuteixi la Diputació Permanent i aparegui a mitjans d’agost, o bé s’allargui tot el que resta d’any i no sigui publicada i, per tant, comenci a llaurar camí fins a finals d’aquest 2013.

Cal tenir present que, un cop la llei sigui escrita, refrendada i publicada, començaran a muntar-se les estructures que en facilitin l’aplicació (reglaments, ordenances, espais on ubicar les finestretes, recursos humans i materials per a fer de la paraula escrita, un fet, …) i, pel què és jo no entraré en contingut fins al gener del 2014, pel cap baix.

Eps! Sempre hi quan la nova norma no aporti res de nou i profund per a les persones emprenedores, que, de fet, és el que em temo.

Per això, ara com ara, em quedo amb el constructiu diàleg que es produeix a la sala de reunions d’aquí al costat. Un diàleg per a seguir construint la Oficina d’Atenció a l’Empresa de l’Ajuntament de Barcelona, Una Oficina que tan sols necessita gestionar els recursos existents – tècnics de les entitats implicades, un servei de tramitació telemàtica, … -, tot traslladant-los a la seva nova seu – també existent- i, d’aquesta manera arribar a qualsevolq ue vulgui establir-se pel seu compte.

Showrooming! Showrooming!

dimecres, 22/05/2013

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.