La Barcelona emprenedora, entre PAMs i Growthies

dimecres, 27/03/2013

Aquesta setmana deixem el núvol i toquem de peus a terra altra vegada, concretament trepitgem l’asfalt de la Ciutat Comtal. I, per a fer-ho, maridarem als policy-makers de la ciutat amb la massa de barcelonins anònims, però que també fan i desfan al seu aire, allunyats de les elits de la ciutat.

El #desdelnúvol doncs es capbussa en la diversitat barcelonina amb dues eines informatives d’upa:

1.- La presentació que el Gerent de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona ens va fer als equips de Barcelona Activa – l’Empresa en nomenclatura municipal actual – sobre la nova Agència de Promoció de la ciutat Barcelona Growth, i,

2.- el reportatge que, en l’edició març-abril del magazine cultural BCNmes, oficialitza comunicativament un concepte d’ús comú als carrers del Cap i Casal: El dels PAMs tal i com molts han decidit batejar-se irònicament.

Comencem pel final i definim el concepte PAM que apareix a les pàgines d’aquest portaveu de l’agitació cultural barcelonina:

Els PAM són el 98% del teixit empresarial del país, segons dades mostrades en el reportatge esmentat. I entre ells, hi ha un gruix creixent de persones que, buscant-se la vida, han optat per autoocupar-se sense altra voluntat, en molts casos, de tenir una feina digna en un món on la dignitat laboral va a la baixa.

El culture jammer BCNmes presenta alguns casos de persones emprenedores, les circumstàncies de les quals, els han portat a llençar-se a l’aventura empresarial sense planificació i amb un “seed capital” provinent de la “family and other halves”.

I és que els PAMs són els empestats de l’economia global, els oblidats d’unes polítiques públiques que, o bé els giren l’esquena o, quan se’ls miren, és de cara a la galeria o amb afany recaptatori o regulatori, tal i com denuncia al mateix rotatiu en parlar del Decret-Llei d’emprenedoria del Govern Rajoy.

Molt lluny dels PAMs, Barcelona mira al món amb ulls globals i, aprofitant la capitalitat mundial del mòbil, engega una Agència de Promoció, el Barcelona Growth, amb l’objectiu de posicionar la ciutat de Barcelona en l’èlit de l’economia mundial, tot oferint serveis diversos i una zona lliure d’impostos a l’edifici mediaTIC del 22@ barceloní. Caldrà veure si aquesta illa impositiva acull talent veritable o esdevé un offshore laboral d’empreses de mobilitat.

Entre els uns – els PAMs – i els altres – els Growthies – , les Direcciones Operatives d’Emprenedoria i d’Empresa de Barcelona Activa, amb el suport de la Direcció Operativa de Formació, maldem per construir ponts de connexió. Ponts de connexió entre els Putos Autònoms de Mierda (el significat real de les sigles PAM) i els Growthies globals, perquè Barcelona no pot ser només un atractor d’emprenedors d’èlit, sinó que no ha de perdre de vista als menuts negocis locals que, des de temps immemorials, sustenten l’economia barcelonina i mantenen, amb més penes que treballs, el teixit veïnal del Cap i Casal.

A veure, a veure, si ens en sortim i no disparem al freelance!

LoopHole4All – paradisos fiscals a l’abast de tothom?

dimecres, 20/03/2013

Aquesta setmana ens fem ressó d’un dels serveis per a persones emprenedores més interessants i curiosos que un port trobar a la Xarxa. Parlem de LoopHole4All, el primer servei d’offshoring finnacer a l’abast de tothom.

Per a les que desconeixeu el llenguatge econòmicament correcte i us fa mandra visitar els enllaços, us diré que l’offshoring és la manera polida amb que les grans empreses fan referència a la creació de filials en “centres financers amb un nivell impositiu molt baix”, o, per a dir-ho en llenguatge pla, en paradisos fiscals.

LoopHole4All s’especialita en les sempre boniques i britàniqus Illes Cayman i la seva oferta manté l’anonimat de la persona que decideix enviar diners en aquest centre financer, tot utilitzant una de les filials de grans i conegudes empreses existents i que, per primera vegada, han sortit dels sistemes informàtiques de les illes per a fer servei a qualsevol que vulgui utilitzar-los a plaer.

Signant aquest ambició i útil servei hi trobem la Paolo Cirio Ltd, una multinacional amb seu a la city de Londres que, en paraules pròpies, ofereix un

“servei de democratització del  offshoring financer, tot posant-lo a l’abast de totes aquelles persones que no vulguin pagar pels seus guanys”,

afegint que

“empoderem tothom a evadir impostos, a amagar diners i deutes, però mantenint l’anonimat.”

Tot plegat sona molt bé i fa que qualsevol jugui a la primera divisió de l’economia mundial, però no és més que la darrera i emprenedora acció d’un dels més reputats agitadors culturals de la mediterrània, el hacktivista torinès Paolo Cirio que, en aquesta ocasió, desvetlla els noms de les filials que entitats financeres i grans empreses tenen a les illes caribenyes abans esmentades per eludir, de manera ilegitima si més no, les seves obligacions fiscals en els països on actuen.

I és que, com assenyala el Código Abierto d’en Bernardo Sampa, en Paolo, aquest emprenedor de l’agitació cultural, ens ha despullat un bon grapat d’empreses que no ajuden a pagar serveis socials, que no gan servir les resgles del joc on s’hi que hi ha la resta d’emprenedors més menuts i amb menys cintura gloal i que, massa sovint, són tingudes per bones pràctiques d’emprenedoria global.

El manifest anti-emprenedor: una nova mostra de desperta emprenedoria?

dimecres, 13/03/2013

Als que ens mirem la realitat #desdelnuvol, ens agrada ficar el nas per tot arreu i, fent de la tafaneria ofici, arribar a contactar amb projectes globals de l’alçada d’AdBusters, el quarter general dels agitadors culturals, una d’aquelles iniciatives emprenedores que mostren les miseries del consumisme i del capitalisme utilitzant el mateix arsenal comunicatiu dels seus fautors i defensors.

Aquesta setmana, els contrapublicistes d’aquest col•lectiu han presenta la seva darrera contraproposta a les modes del mercat actual: El  anti-preneur manifesto, un document emprenedor de l’alçada d’altres declaracions de principis que han fet fortuna un cop sorgides de la contracultura alternativa i creativa mundial.

I és que el manifest anti-emprenedor ve a despullar la moda de les etiquetes per a tocar el moll de l’os de quzlsevol persona que vulgui valdre’s per ella mateixa, de l’emptenedor aventurer que va a contracorrent tot dient:

“Jo vull ser un conservador de mi mateix, un anti-emprenedor, una persona.

Disponibilitat il · limitada. No calen seguidors. Només amics.”

I és que avui en dia qualsevol persona que es vulgui rica i plena ha de tenir molt clar que només l’autenticitat, el ser com un és, el deixar-se de càrrecs, etiquetes i definicions, pot ser el tret diferencial i únic per a emprendre com Déu mana i sense falses especulacions.

Vivim en un cubell d’escombraries: aprofitem-ho!

dimecres, 6/03/2013

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?

Correm, correm, que el món s’acaba!!!

dimecres, 27/02/2013

En aquesta hivernal on som establerts des de fa unes setmanes, no hi pot faltar una altra reflexió més pròpia de qui toca de peus a terra que no pas de qui es mira el món #desdelnúvol: em refereixo a la velocitat que han près les comunicacions i, a través d’elles, tots nosaltres.

Avui en dia, la informació és una arma que, per a ser poderosa, ja no pot guardar-se com s’ha fet sempre. Avui, la informació, per a esdevenir poderosa, ha de difondre’s i multiplicar-se en una munió de detalls i dades. Comunicar-se és poder, ésser un punt neuràlgic capaç de destriar, dirigir, ordenar i distribuir dades és un fonament bàsic per a obtenir reputació i, per tant, ésser tingut en compte i sobreviure en el món d’ara.

Qui no entén, per posar un exemple de malatissa actualitat, que el telèfon ha deixat de ser un aparell per parlar per a convertir-se en una centraleta de captació i distribució de dades, dificilment sobreviurà a la realitat urbanitzada actual.

Una realitat construïda damunt bosses immenses d’inhumanitat, però que, fins i tot els seguidors de la lentitud, els de l’slow movement, aprofiten per a comunicar els seus espais de relaxant descans.

Per tant, si vols ser emprenedor, si vols bellugar-te amb èxit en aquest miratge occidental, has de ser més ràpid que el pensament, has de deixar de preguntar-te sobre allò que necessites, però que pot entrebancar-te, i has d’ésser més veloç que qualsevol dels altres participants en aquesta, com em va dir un dia un bon amic, carrera de rates.

De canvis, resistències i cabòries

dimecres, 20/02/2013

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Modes, modos i formació

dimecres, 13/02/2013

Repassant els darrers apunts #desdelnúvol, m’he adonat de la tendència cada cop més consolidada de baixar del núvol per a beure de la font de l’experiència professional. El millor del cas és que no em desagrada aquest gir no meditat.

Avui doncs, consolidaré la tendència tot fent referència a la munió de propostes que, en coordinar programes de formació per a persones emprenedores i empreses, m’arriben en els camps del màrqueting, el coaching i el coolhunting.

Aquestes tres disciplines, amb nom anglès i d’origen nord-americà, disposen d’un gran grup de formadors que cerquen diferenciar-se de la salvatge competència mitjançant el naming de l’oferta presentada, tot i que el contingut sigui el mateix; el format de l’activitat presentada, que si un Taller, que si un Laboratori, que si…; o la suposada experiència de l’expert que l’imparteix, massa vegades tan dubtosa com la proposta que formulen.

Més enllà de l’encaix de la formació en la filosofia programàtica de la casa on desenvolupo la meva tasca de formador, aquest gavadal d’ofertes em genera un dubte que vull pensar que és raonable de formular en sectors tan vistosos i ben posicionants com aquests: ¿com pot ser que hi hagi tants formadors de màrqueting, coaching i coolhunting amb propostes més o menys fresques i joves, i tan pocs en camps troncals de l’emprenedoria i l’empresa com els de legislació, fiscalitat i finances?

Se’m dirà que no hi ha camp per correr en aquestes temàtiques troncals, peró l”experiència em diu que això és fals i que el què hi ha darrera d’aquesta gegantina oferta és un món que es vol de la Informació i el Coneixement, però que cada cop comunica menys.

Em mooc al passat…

dimecres, 6/02/2013

… però amb millors companys de viatge …
… potser.

Llegint ahir el diari, em vaig trobar amb dues informacions relacionades amb el món de la formació i/o educació que comencen a despuntar d’un temps ençà. Potser, tal i com assenyalen els més experimentats en les xarxes, es tracta d’una moda sense un model de negoci clar. Potser, com indiquen els més novells del núvol, és una revolució que obrirà les universitats al gran públic.

En qualsevol cas, els suggerents titulars de les dues informacions. A saber,  “Les universitats catalanes posen un peu en la nova educació ‘online’” i “La revolució arriba a les universitats”, emmarquen força bé la cosa i em permeten tenir una regressió al 1999.

Aquell any deixava el món de la dinamització comercial i m’endinsava al planeta Barcelona Activa i, dins d’aquest planeta, al primer viver virtual d’empreses d’Europa: un espai de referència on, i ara rematem la cosa, existia l’Escola Virtual d’Emprenedors, una experiència pionera de formació que, si sortim del sistema universitari que sembla ser la clau de volta del MOOC que ve d’Amèrica, compartia característiques amb aquest nou sistema de cursos massius oberts online.

En aquell moment, ens vam trobar, entre d’altres, amb un handicap que possiblement ja s’hagi resolt hores d’ara, tot i que la visió des del núvol em fa pensar que no és així. I és que m’ensumo que els MOOCs aquests són un xic com els óssos del Pirineu, és a dir, que els estem introduint sense haver solucionat les mancances en la cadena tròfica dels mateixos. I és que ens estem plantejant de fer formació superior a la xarxa quan encara no hem solucionat l’accés a les eines digitals dels possibles alumnes d’aquesta formació. Ni l’accés ni les capacitats formatives dels usuaris potencials que, si hem de fer cas al Senyor Friedman, poden venir de qualsevol racó del planeta i de qualsevol nivell socioeconòmic.

Els MOOC universitaris poden estar molt bé, però no seria millor de començar a  millorar l’accés bàsic al coneixement? Deixar-se de reformes educatives i potenciar la capacitació digital i l’esperit crític?

Sinó ho fem així, ens podem trobar amb unes minoritàries classes altes molt formades i globals i un lumpen massiu i mesell allunyat dels més bàsics coneixements i de la més incipient capacitat crítica.

Avui no parlarem ni de temps ni d’exit

dimecres, 30/01/2013

Fa un parell o tres de caps de setmana, en un reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional, un dels convidats assegurava que, avui en dia, l’èxit no rau en fer les coses bé, cercant la perfecció, sinó en la velocitat que es tingui en l’execució d’una cadena binària i consecutiva d’errades i solucions.

Una cadena, deia el convidat, on les causes de les errades o les incidències no importen, el que és important es aplicar una solució tan ràpid com sigui possible, solució que possiblement generi una nova errada que requereixi una nova solució.

Coincidint amb aquella emissió, que em va prendre baixant dels núvol que s’entortolliguen amb els cims del Montseny, estava fent una lectura on s’explicava com el mercat de futurs financers, el que la gent corrent coneixem com la Borsa, funciona amb els mateixos principis: ordres de vendes i compres que, en aquest cas, són executades directament per sistemes informàtics sense que els brokers no tinguin altra funció que parar alguna de les ordres per tal d’executar-la.

Aquest apunt des del núvol d’avui potser és un xic estrany i pot semblar allunyat del rerefons emprenedor d’aquest bloc, però si et deixes portar pel dia a dia i no t’obres oasis de reflexió estratègica, de cerca de la brúixola per al teu projecte, ràpidament esdevindràs un trist sistema informàtic que anirà processant errades i solucions a una velocitat que et semblarà impossible de gestionar.

Ara, si atenem al col·laborador del reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional que comentàvem al principi, potser aquest serà el camí a l’èxit en els temps actuals.

Potser el teu negoci és responsable amb el món i encara no ho saps

dimecres, 23/01/2013

Fa dues setmanes, en un breu apunt #desdelnuvol, introduïa l’ associació +responsables i a qui la va parir, i amenaçava amb continuïtat.

Avui faig efectiva l’amenaça i presento l’Etiqueta Responsable, una de les iniciatives sorgides de la forja de l’esmentada associació que se sol materialitzar en la canícula estival, però que val la pena fer-ne esment en període hivernal per a què vagi fent saó.

L’Etiqueta és un distintiu al servei dels associats + Responsables que en garanteix, si més no, les bones pràctiques amb la validació d’onze aspectes clau de la Responsabilitat social. Onze aspectes econòmics, socials i mediambientals que són a l’abast de qualsevol negoci.

Si vols saber si el teu negoci ja és responsable o vols  participar d’un món més responsable i proper, aquest enllaç et pot anar bé.