El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

dimecres, 26/06/2013

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

dimecres, 12/06/2013

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.

Reinventant el negoci de la comunicació: Vilaweb i La Directa

dimecres, 5/06/2013

D’aquí a 9 escassos dies, Vilaweb arribarà a la majoria d’edat. 18 anys d’aquella aventura – La Infopista - engegada per un periodista visionari, amb nas per detectar a distància la direcció que aniria entomant el món comunicatiu.

El #desdelnúvol no volia deixar passar l’efemèride sense retre un homenatge a aquella efemèride i, quina millor manera de fer-ho, que parlant de models de negoci en el sector dels Media amb una doble referència: el vellot Vilaweb i la novella La Directa.

Vilaweb és la marca comunicativa de Partal, Maresme i Associats, una Societat Limitada que, com em deia en Vicent, “quan la vam crear, fa 17 anys, semblava la forma més sensata de tirar endavant el projecte.”

Aquesta fórmula els ha permès funcionar a la manera tradicional durant força temps,  és a dir, trobant prou publicitat per sobreviure. Però la publicitat és un model força caducat i, sense canviar de forma jurídica, han mogut peça. I l’han mogut vers un model tan innovador com interessant per aquells que som prosumidors d’informació:  +Vilaweb.

+Vilaweb esdevé quelcom més que un model de finançament. A +Vilaweb, segons l’aportació realitzada, el lector té més o menys oberta la porta de la redacció:  proposant temes, disposant d’una veu pròpia en el mitjà i participant d’activitats diverses, inclosa l’Assemblea de Lectors, una iniciativa que l’apropa força al model cooperatiu on han focalitzat els esforços l’altre model comunicatiu a presentar: el Setmanari Directa.

La Directa és una de les publicacions joves i desenfadades que, com Cafèambllet, eldiario.es, yorokubu o  Revista Mongolia,  està retornant el significat real al periodisme: informació veraç, contrastada i crítica amb el poder feta per professionals d’una jove nissaga capaç d’atrevir-se, en molts casos, a treure publicacions en paper, però que saben posicionar-se també en els entorns digitals.

La Directa porta vuit anys al carrer i tres a Internet. Fins ara, ha funcionat com a associació cultural de gent relacionada amb el moviment associatiu i, aliens a la publicitat com a font de finançament per tal de servar independència. Fins ara, s’han nodrit de les subscripcions rebudes i de les compres físiques de la publicació. Ara, justament aquests dies, estan tancant ronda de finançament a través de Verkami i estan redirigint el vaixell vers un model cooperatiu que tindrà una pota de producció i una de consum.

Comunitat de prosumidors i cooperativa de periodistes i lectors, dos models de futur per un món, el dels mitjans de comunicació, en constant crisi. Una crisi que, en aquests casos, té l’origen en el menysteniment del lector per a girar la mirada vers els anunciants, els accionistes i llurs interessos privats.

Actualització a 26 de juny de 2013:
Un dels rotatius esmentats en aquest apunt, ha actualitzat la informació sobre el sistema cooperatiu de gestió de mitjans de comunicació amb dos informacions que val la pena enllaçar. Són la conquesta dels mitjans i veus precàries amb accent propi arreu del món.

Ja tenim Llei d’Emprenedors… segur?

dimecres, 29/05/2013

Divendres passat, roda de premsa pels del nostre sector: El Govern presentava l’avantprojecte de llei d’emprenedoria i n’assegurava la tramitació amb caràcter d’urgència.

No seré jo qui entri a valorar el document en qüestió, ja que Internet va plena de partidaris i detractors d’una normativa que ben pocs han llegit directament. En aquest cas, només exerciré de politòleg per assenyalar que la urgència anunciada encara no s’ha fet efectiva i que l’Avantprojecte, hores d’ara, encara és això, un avantprojecte. Un avantprojecte que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, ni tan sols ha fet la seva entrada a Corts.

Brindis al sol de Na Soraya? No pas! Certament el Consell de Ministres va estudiar la norma i va emetre l’informe d’on s’extreuen les paraules de la Vicepresidenta, però mala peça al teler quan la burocràcia, o els interessos de l’emissor, alenteix els procediments i encara no és en l’agenda política dels diputats espanyols, ja que cal fer-la bullir en l’arena dels mitjans de comunicació.

Per dir-ho ras i curt, l’avantprojecte en qüestió encara trigarà ha arribar i, de les informacions aparegudes, em sorgeixen uns quants dubtes del seu encaix en un teixit empresarial com el nostre on la majoria de persones que trien aquesta via ho fan a la menuda.

En qualsevol cas, un sol advertiment davant la seguretat mediàtica que la llei ja és un fet aplicable: Divendres va plantar la llavor en forma d’avantprojecte, però no començarà a tenir efectes fins a esdevenir llei. I, per acabar aquest tràmit, ens podem trobar que les Cortes Generales tanquin per vacances i que la nova norma o bé la discuteixi la Diputació Permanent i aparegui a mitjans d’agost, o bé s’allargui tot el que resta d’any i no sigui publicada i, per tant, comenci a llaurar camí fins a finals d’aquest 2013.

Cal tenir present que, un cop la llei sigui escrita, refrendada i publicada, començaran a muntar-se les estructures que en facilitin l’aplicació (reglaments, ordenances, espais on ubicar les finestretes, recursos humans i materials per a fer de la paraula escrita, un fet, …) i, pel què és jo no entraré en contingut fins al gener del 2014, pel cap baix.

Eps! Sempre hi quan la nova norma no aporti res de nou i profund per a les persones emprenedores, que, de fet, és el que em temo.

Per això, ara com ara, em quedo amb el constructiu diàleg que es produeix a la sala de reunions d’aquí al costat. Un diàleg per a seguir construint la Oficina d’Atenció a l’Empresa de l’Ajuntament de Barcelona, Una Oficina que tan sols necessita gestionar els recursos existents – tècnics de les entitats implicades, un servei de tramitació telemàtica, … -, tot traslladant-los a la seva nova seu – també existent- i, d’aquesta manera arribar a qualsevolq ue vulgui establir-se pel seu compte.

Showrooming! Showrooming!

dimecres, 22/05/2013

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.

Aversió empresarial

dimecres, 15/05/2013

Aquesta setmana, tenia previst parlar de showrooming, però una tendinitis a l’espatlla dreta m’ha deixat en serveis mínims i, per tant, lluny de la capacitat de posar els enllaços pertinents sense perdre massa hores.

Per això, torno a tocar de peus a terra i faig quatre reflexions sobre l’aversió, a vegades inconscient, que els autònoms tenen de reconèixer llur personalitat jurídica empresarial.

La reflexió ve a tomb a un fet habitual i repetitiu entre els usuaris dels serveis de formació de l’empresa on treballo, i, a un altre de puntual, però que afecta a una de les plataformes de finançament en massa més reconegudes del nostre entorn.

El primer fet és que molts autònoms, en fer les inscripcions, no reconeixen que el seu número d’identificació fiscal és el que figura en el seu DNI. És a dir, els costa reconèixer la seva doble condició física i jurídica. Arribant fins i tot a dubtar que l’activitat o servei ofertat estigui dirigit a ells.

El segon fet és la frase “els nostres serveis no són per empreses ni per emprenedors” utilitzada per la citada plataforma, donant per entendre que les propostes culturals microfinançades no estan generades per persones que les han emprès i que, per tant, refuten la sentència utilitzada.

L’experiència m’ha demostrat que aquesta aversió, conscient o inconscient, a reconèixer-se com a empreses acaba esdevenir una frontera mental que llasta l’esdevenir del negoci gestionat, en tant en quant, suposa un acotament mental que renuncia a definir una marca, unes estratègies de millora i una amplitud de mires que defuig la inevitable gestió del dia a dia.

Dit això, la setmana vinent, parlarem de showrooming, botigues i Internet.

Una altra economia neix envoltada de sang

dimecres, 8/05/2013

L’atur ha esdevingut la principal de les paüres que ens assetgen des de les pàgines dels diaris i les pantalles d’Internet i les televisions.

Som 6 milions!

Som més d’un 50% de joves!

Al Banc Expropiat de Gràcia cada cop hi arriba més gent enviada per uns Serveis Socials que no els poden atendre.

I és que, l’economia, tal i com l’hem coneguda fins ara, és com el déu Kronos, un déu que es menja als seus fills. En aquest cas, els diners, i amb ells a milers i milions de persones.

La seva voracitat és insaciable, però a mi em dóna la sensació que tot plegat només és un trànsit, un dolorós part vers una altra economia que, aprofitant el millor d’aquesta, n’engruna el gra de la palla, el benefici del salari, la cooperació de la competitivitat. Com, si no, s’explica que tanta gent visqui sense un ral?

L’ajuda mútua, els bancs del temps, els espais cooperatius d’àmbit local, l’intercanvi de cols per enciams dels hortelans d’abans … esdevenen nou teixit. Callat, persistent, aliè a les grans xifres, allunyat de les grans polítiques i de qui, ben apoltronat, mata la gana amb macroeconomies que, si arriben als ciutadans, és per excloure’ls encara més de la “vida de consum i préstecs” vigent.

I, en aquest món que treu el cap entre les cames de l’economia actual, l’intercanvi ja no es fa en euros, s’utilitza, si cal, alguna de les anomenades monedes socials.

Un fantasma recorre el món, el fantasma de l’emprenedoria!

dimecres, 1/05/2013

EMPRESA f.
|| 1. ant. Símbol o figura enigmàtica que serveix de divisa i representa allò que un vol fer o la norma del seu obrar; cast. empresa.
|| 2. Acció o obra que un emprèn; cast. empresa.
|| 3. Societat mercantil o industrial fundada per a emprendre obres o especulacions; cast. empresa.
Etimologia: forma femenina del participi passat de emprendre.

Font: Diccionari Català-valencià-Balear

Comença a corre la brama que som immersos en una nova bombolla: la bombolla emprenedora.

Darrerament, la trobo arreu. en mitjans escrits, en digitals, en alguns dels companys de l’entorn laboral, en…  I, les fonts principals d’on beu la crítica a guanyar-se la vida sense amo, s’alimenta des de mitjans afins a l’elitisme ultracentrista.

Mitjans com eleconomista.es, del Marqués de Montecastro y Llanahermosa; o elconfidencial.com, el diario de los lectores influyentes, alimenten el fantasma de la nova bombolla. I ho fan amb dos argumentacions bàsiques:

1.- No tothom pot emprendre.

2.- Per emprendre cal formar-se.

Sense voler aprofundir en polèmiques polítiques i econòmiques que no venen al cas, ja que cadascú és lliure de pensar com vulgui sempre que accepti per als altres allò que s’aplica per a ell mateix, crec que la brama creix i ja arriba a mitjans generalistes, com La Vanguardia del passat 25 d’abril, i que, en l’arrel de tot plegat, ens trobem amb un problema conceptual de fons que cal explicar.

Un emprenedor, segons llegim al DIEC, és una persona que

“no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses.”

I això ens fa emprenedors a tots aquells que, de la vida, en fem passió, ja sia per vocació o necessitat.

En un món on, les èlits economicistes, ens volen mesells dels seus designis, màquines de les seves línies de muntatge, ascetes del món real, obrir una botiga o mantenir el lloc de feina, és el retorn a l’esperit d’una data, la d’avui, que molts voldrien oblidada.

Ah! I per fer-ho, només calen hores i més hores de feina, fins que l’experiència ens dóna la primera formació i ja tornem a tenir temps per a formar-nos com Déu mana i anar avançant tossudament en la nostra empresa, sia la que sia.  Altra cosa són els cants de sirena dels finançadors de l’emprenedoria empresarial i la possible bombolla del capital esmerçat en generar nous soldats al servei de les elits econòmiques d’arreu. Però aquí, ja juguem en una divisió que, ara com ara, no és la nostra.

La guitarra

dimecres, 24/04/2013

Una de les possibilitats d’emprendre i sortir-te’n és fent de la teva dèria, ofici.

I aquest escrit parla d’algú que, fent-t’ho d’aquesta manera, ha trobat una passió que transmet arreu de l’Estat des del seu remenut local de Gràcia.

El negoci en qüestió és ubicat en un d’els carrers més curts i menys mediàtics de l’ex-vila més coneguda de la plana. Si Gràcia té renom i fama, el carrer Badia no el coneixen ni els seus  veïns. I és per això que, si hom fa com un servidor i, hi passa a mitja tarda, sentirà com canta una guitarra en mans d’un mestre que la sap tocar d’allò més bé.

El cas és que TubeSound és taller i és botiga i que el sonat dels instruments que la gestiona és com un luthier del segle XXI, sempre amatent a les necessitats d’un client que pot requerir-ne els serveis a peu d’escenari i en qualsevol hora de la jornada.

En conclusió: Que, si el music hero de la setmana passada, et va despertar el cuquet emprenedor, no te n’estiguis: cerca la teva afició i gaudeix amb la creació d’un negoci d’alta volada.