Ad rivum eundem Lupus et Agnus venerant siti

dimecres, 24/08/2016

LE LOUP ET L’AGNEAU

La raison du plus fort est toujours la meilleure :
Nous l’allons montrer tout à l’heure.
Un Agneau se désaltérait
Dans le courant d’une onde pure.
Un Loup survient à jeun, qui cherchait aventure,
Et que la faim en ces lieux attirait.
Qui te rend si hardi de troubler mon breuvage ?
Dit cet animal plein de rage :
Tu seras châtié de ta témérité.
Sire, répond l’Agneau, que Votre Majesté
Ne se mette pas en colère ;
Mais plutôt qu’elle considère
Que je me vas désaltérant
Dans le courant,
Plus de vingt pas au-dessous d’Elle ;
Et que par conséquent, en aucune façon,
Je ne puis troubler sa boisson.
Tu la troubles, reprit cette bête cruelle,
Et je sais que de moi tu médis l’an passé.
Comment l’aurais-je fait si je n’étais pas né ?
Reprit l’Agneau ; je tette encor ma mère
Si ce n’est toi, c’est donc ton frère.
Je n’en ai point. C’est donc quelqu’un des tiens :
Car vous ne m’épargnez guère,
Vous, vos Bergers et vos Chiens.
On me l’a dit : il faut que je me venge.”
Là-dessus, au fond des forêts
Le loup l’emporte et puis le mange,
Sans autre forme de procès.

Jean de la Fontaine

EL LLOP I L’ANYELL

La raó del més fort és sempre la més bona.
Us contaré una faula que ho abona.
Un anyell mitigava la seva jove set
en el corrent d’una aigua pura.
Sorgí un llop famolenc en busca d’aventura,
que la gana atreia per l’indret:
«—¿Com has gosat torbar l’hora en què el Llop s’abeura?—,
va dir encès d’ira el Llop—:
És el meu deure de castigar semblant temeritat».
«—Senyor—, respon l’anyell—, que Vostra Majestat
el seu furor temperi, i concideri
que jo em desalterava simplement
en el corrent,

més de vint passos a distància,
i que, des del meu lloc,
no puc torbar el seu beure molt ni poc»,
«—Estorbes— va fer el Llop amb cruel arrogànicia,
vas dir mal de mi, em consta, l’any passat.»
«—¿I com, si no era nat?—,
va contestar l’anyell—, si mamo encara».
«—Doncs si no tu, el teu germà gran».
«—No en tinc pas cap…» —«O algú de molt semblant
que a criticar-me no es repara,
Ni tu, ni els teus pastors, ni els gossos del teu clan.
I, el Llop, de qui en diu mal, s’en venja»,
Això dit, se l’endu camps a través,
al fons del bosc, i allà se’l menja,
sense altra forma de procés.

Xavier Benguerel

 

El mosquit

dimecres, 17/08/2016

Anton Marco | Cambrils
-------------------------

Mosquit d’agost, maleit!
D’on surts tu un cop i un altre
volant per sobre el meu llit!

Com pots veure en negra nit
com si fossis un diantre?

Fuig!, murri sapastre!,
torna al teu antre…
un cop m’hagis agredit,
si abans no et segueixo el rastre
acabant el teu neguit.

Petit recorregut en obres

dimecres, 10/08/2016

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
L’altre dia em lamentava de les excessives riqueses d’aquest país i, com a exemple del mal que fan, esmentava les obres amb la destrucció i la incomoditat que comporten. Avui, per il·lustrar-ho, procediré a una mena de «ronda infraordinària» aplicada als meus recorreguts més quotidians. Em limitaré, això sí, a les obres d’infraestructures públiques, perquè si m’aturés a cada casa que enderroquen o aixequen, no acabaria mai.

Read the rest of this entry »

La Zebra

dissabte, 6/08/2016

De pelatge blanc groguenc
amb ratlles transversals negres
la zebra amb tot l’elenc
en conjunt fan les burleres
al tigre i a la pantera,
al xacal, lleó i a la hiena.

—————————–

 

En temps de guerra

dimecres, 3/08/2016

Le Lion s’en allant en guerre

Le Lion dans sa tête avait une entreprise.
Il tint conseil de guerre, envoya ses Prévots,
Fit avertir les animaux :
Tous furent du dessein, chacun selon sa guise.
L’Eléphant devait sur son dos
Porter l’attirail nécessaire
Et combattre à son ordinaire,
L’Ours s’apprêter pour les assauts ;
Le Renard ménager de secrètes pratiques,
Et le Singe amuser l’ennemi par ses tours.
Renvoyez, dit quelqu’un, les Anes qui sont lourds,
Et les Lièvres sujets à des terreurs paniques.
– Point du tout, dit le Roi, je les veux employer.
Notre troupe sans eux ne serait pas complète.
L’Ane effraiera les gens, nous servant de trompette,
Et le Lièvre pourra nous servir de courrier.
Le monarque prudent et sage
De ses moindres sujets sait tirer quelque usage,
Et connaît les divers talents :
Il n’est rien d’inutile aux personnes de sens.

Jean de la Fontaine

El lleó se’n va a la guerra

Rumiava, el Lleó, una gran empresa.
Previ consell de guerra, envia els seus heralds
per cridar a junta els animals:
tots la van secundar segons naturalesa.
Els elefrants, servicials,
devien dur tot pertret necessari
i combatre com d’ordinari.
L’os, preparar els assalts.
La guineu, maquinar secretes emboscades.
El simi, divertir l’enemic… «Quant als rucs—,
digué algú—, que se’n tornin a casa per feixucs,
junt amb les llebres tothora esgarrifades».
Fa el rei: «De cap manera, que n’hauré menester.
Sense ells fóra incompleta la nostra arma.
El ruc serà el corneta i sembrarà l’alarma,
i la llebre podrà servir de missatger».
El rei prudent ¡ amb saviesa,
aconsegueix l’ajuda del súbdit més obtús,
i en destria el talent i la destresa:
de tot, la gent sensata, aprèn de fer bon us.

Xavier Benguerel

 

Tractat no concordat

dissabte, 30/07/2016

—– Faula de la Guineu anunciant la pau —–

Ben sentat al capdamunt d’una branca,
un Gall vell dels que se les saben totes,
vigilava el camins que van i venen.

—Ep! -Crida una Guilla recent presentada.

I el Gall li demana: —Qui hi ha a les portes?

—Soc jo que et porto les més bones noves:
Saps que des d’avui s’han canviat les tornes?
Des d’ara tots els animals s’entenen
i que uns contra altres no s’escometen?
No ens caldrà barallar mai més, és la pau!
No cal, doncs, que facis més sentinella,
ja formem part tots d’una gran parentela.
Ja no hi ha conflicte, ja pots baixar. Au!

El Gall no es mou, deixant parlar al subjecte.

—Ja et dic jo que la pau és del tot signada
i entre totes les especies del regne,
confirmada, del tot ratificada!

L’au estira l’ala i diu afectada:

—Oh bon amic, no saps el content que em fas,
gracies per portar noticies elegants.

—Baixa, doncs, i ens abraçem com germans!

Mentre el Gall se la pensa i ho va rumiant,
s’alça, allarga el coll i al lluny tot mirant…

—Que veus? -pregunta la Guineu anhelant.

—No es guipa bé si son de guarda o d’atura…
aviat ho sabré quan els senti lladrar.

La Guineu guilla, que no està gens segura.

—Espera! No marxis ara, que baixo;
fan cara de voler-ho solemnitzar,
que es veu que aquests estant també d’esbarjo.

—Ja vindré a celebrar-ho un altre dia…
i jo de tu… tampoc m’encantaria!

——————————-
Anton Marco ©2011
——————————-

Galli Duo et Accipiter

dimecres, 27/07/2016

Altius i fers l’un i l’altre,
posseïts de rauxa i ciència,
dos Galls d’ossosa eminència
no paraven de combatre
pel desig de prominència.

Amb tanta malavinença,
cansats ja de barallar-se,
es resignen en paciència:
els dos resolen lliurar-se
a la justícia imparcial.

Així, doncs, de plena anuència
cercaran entre el gremial
d’un virtuós en la prudència
competència judicial,
desitjosos de sentència.

A un d’ells li era igual
el jutge de la instrucció:
no posant pas objecció
ni cercant cap avantatge
ni profit del tribunal.

L’altre pretén que el Falcó,
per caràcter i coratge,
és l’indicat pel ritual
i farà bon arbitratge
d’una i altra al·legació.

Davant són del Xoriguer
defenent honor i fama;
i el que ha tingut la idea
d’escollir un bon perdiguer
per a resoldre el drama
de l’enèrgica querella,
anhelant ordir sa trama,
s’avança i vol ser el primer
en parlar a l’assemblea…
no fos l’altre més lleuger
i presenti la reclama
abans que ell al senyor uixer:
va i fa entendre sa proclama.

Tal com ve, el de la grada,
es proveeix del garoler:
me l’agafa amb la sarpa,
i s’escapa, d’un vol, l’altre.

Tot sol davant la justícia
—que ha de trobar culpable—
sense prova ni perícia,
es troba l’incaut pollastre.

-——————————-
Anton Marco©2014
-——————————-

 

El ja us pagaré

dissabte, 23/07/2016

La Cigale et la Fourmi

La Cigale, ayant chanté
Tout l’été,
Se trouva fort dépourvue
Quand la bise fut venue.
Pas un seul petit morceau
De mouche ou de vermisseau.
Elle alla crier famine
Chez la Fourmi sa voisine,
La priant de lui prêter
Quelque grain pour subsister
Jusqu’à la saison nouvelle.
Je vous paierai, lui dit-elle,
Avant l’août, foi d’animal,
Intérêt et principal.
La Fourmi n’est pas prêteuse ;
C’est là son moindre défaut.
Que faisiez-vous au temps chaud ?
Dit-elle à cette emprunteuse.
Nuit et jour à tout venant
Je chantais, ne vous déplaise.
Vous chantiez ? j’en suis fort aise :
Et bien ! dansez maintenant.

   Jean de La Fontaine

La Cigala i la Formiga

La Cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
La fam que passa l’obliga
a trucar a ca la Formiga,
i li pidola uns quants grans
per no caure morta abans
d’arribar al temps de la sega.
“En venir l’agost, agrega,
us pagaré, puntual,
interès i capital.”
La Formiga mai no fia;
aquest defecte, no el té.
“Pel bon temps, diu, ¿què vau fer
d’un cap a l’altre del dia?
–No us desplagui, a tota veu,
m’estava canta que canta.
–Cantàveu? Oh, com m’encanta;
molt bé, doncs, ara, balleu!”

Xavier Benguerel

 

L’Oreneta de Bellmunt

dissabte, 16/07/2016

Anton Marco | Luxemburg

 

De Bellmunt una casa
entre dos portes guarda
l’oreneta l’entrada
que en el sostre té estada.

Hi té fet el niu d’obra
d’on vigila a tota hora
qui pot vindre de fora…

Molt més d’un hi volteja.

Sols el qui la festeja
la portelleta franqueja.

En companyia

dimecres, 6/07/2016

De tots dos habita al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l’una mà dono al Desig,
l’altra dono a la Recança.
* *
Cadascú diu meravelles
del jorn vinent o el difunt:
no sé de l’altra o de l’un
qui diu mentides més belles
* *
El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l’enyorança
del que mai haguí ni hauré
* *
I quan la sort m’era esquiva
m’han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no em tornarà
o voler el que mai arriba
* *
Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
mes damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.
* *
A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m’enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure’n
* *
Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.

Josep Carner: