Catalunya versus Luxemburg -Noms propis d’una relació mil·lenària- (I)

Anton Marco Escoda | Luxemburg

El gros dels catalans que habiten avui el Gran Ducat de Luxemburg van arribar a partir de la segona meitat dels anys vuitanta. Entre ells jo, vàrem descobrir de prop el que als nostres ulls es presentava com un país tan nou com desconegut per a la majoria d’europeus de l’època.

Analitzant els territoris i les gents, els moviments de població o les relacions humanes catalano-luxemburgueses, el que primer salta a la vista és la distància geogràfica que ens separa. De ben antic, però, abans mateix de l’existència dels noms Catalunya i Luxemburg, els homes dels seus territoris ja estaven comunicats per les vies romanes[1]. No per obvi tampoc s’ha d’oblidar que hem compartit al llarg del temps coses tan bàsiques i naturals com el fus horari i, fent una mica d’història, tant importants i elementals com l’alfabet, el calendari i el Dret, primer el romà, desprès el germànic[2] i més tard el napoleònic[3]; els sistemes de valors, les tradicions, les creences i els costums religiosos[4], l’urbanisme i les corrents estètiques, els modes de conreu o les tradicions vitivinícoles, els procediments artesanals i industrials. Tots ells i molts altres elements civilitzadors i d’encontre. També val a dir que, més enllà de tòpics climatològics o de realitats lingüístiques, hem gaudit i patit en el llarg de la història les victòries i les desfetes dels ideals que són propis d’Europa.

Entrant a substanciar aspectes específics d’aquesta relació es pot dir que els primers lligams entre institucions catalanes i de Luxemburg es remunten a la primera configuració de la Catalunya carolíngia durant els segles VIII i IX. Concretament l’any 817 és quan s’imposa a tots els monestirs de l’Imperi Carolingi la regla de Sant Benet. Així a partir d’aquesta data el Pirineu s’omple de convents i fins al segle XII es funden més de cent monestirs benedictins a Catalunya com els de Ripoll, Montserrat, Sant Pere de Rodes o Sant Miquel de Cuixà que, com els de Clervaux i Echternach, seguien la mateixa regla i participaven del mateix ideal monàstic que resumia el lema ora et labora. En aquells segles teníem ja en comú, com ara, un mateix sistema monetari i la comptabilitat es feia en diners i llurs múltiples, el sou (dotze diners) i la lliura (240 diners o 20 sous)[5].

Altres curioses concomitàncies medievals, més onomàstiques que pròpiament històriques, són la coincidència de noms com el d’Ermesenda de Carcassona, comtessa de Girona (972-1058), mare de Berenguer Ramon, el d’Ermesinde de Luxemburg (1075-1143) i el de la seva neta Ermesinde de Namur, també comtessa de Luxemburg (1186-1247), que tenien com avantpassats a Berenguer I de Namur (900-946). Compartim aquests i altres noms i cognoms, com Adelaida, Albert, Amàlia, Anselm, Gastó, Guifré, Guillem, etc. des dels temps dels comtes francs. Un exemple d’aquesta onomàstica catalano-luxemburguesa és el cognom català Giner i les seves variants, Gené, Gener i, a Valencia, Chiner. Segons Vilar y Pascual[6], són modalitats d’un mateix llinatge, que tenen el seu origen a Chiny, antic Chiney de l’antic Luxemburg. Un descendent dels comtes de Chiney fou Siegfried, primer comte de Luxemburg i un altre, Joan Gener, que apareix guerrejant al comtat de Barcelona en el segle X on fundà casa solar. Curiosament a l’escut d’armes de Chiny hi ha la quadribarrada d’or i flama [7]. Cognoms d’origen germànic com Thorn es transformen a Catalunya en Torres, Strasse en Estrada, Fŭlk en Folc, Wigmar en Guimerà, Withard en Guitart, Haimrich en Aimerich, Ricwald en Rigau, Rodwat dóna Arrufat, Gairoald esdevé Giralt, Guerau i Grau… i tants altres[8].

Compartim residualment noms i cognoms, realitats i ficcions, mites i llegendes com la de Melusina, a casa nostra coneguda per la llegenda montserratina de la “Meloseta i la cort de Lusinyac”[9], llegenda que a Luxemburg s’explica com la muller del fundador de Luxemburg, el Comte Siegfried. O les també medievals devocions a Sant Nicolau, tradició que encara es conserva a Luxemburg mentre a Catalunya queden tan sols els vestigis de les relíquies romàniques de Sant Nicolau de Freixe o la rememoració de fires medievals, com la de Mallol a La Vall d’en Bas.

Concomitàncies culturals tan sorprenents com la de la Festa del Tió, de la qual a Luxemburg i a la Lorena queda com a vestigi el deliciós pastís amb forma de tronc, la “Bûche de Noël”[10], que recorda aquella tradició. Com familiar pot resultar per a un mallorquí la manera que tenen els luxemburguesos d’anomenar la seva capital “d’Stad”, “Ciutat”, com se’n diu també popularment a Mallorca. Les referències oficials sobre els símbols nacionals del Gran Ducat diuen que “Le premier drapeau connu est porté par le comte Guillaume de Luxembourg en 1123. Il était burelé, donc rayé horizontalement, en jaune et rouge”. Els armorials ens expliquen que, a la conquesta de Mallorca del 1115, set anys abans, Ramon Berenguer III junt amb Guillem V de Montpeller porten també les insígnies quadribarrades.
En el segle XIII Pere el Catòlic i Thiébaut de Bar, comte de Luxembourg, coincidiren en el conflicte de la Croada Albigesa[11].

El “Consulat dels mercaders Cathalans de Bruges” existia ja el 1330 amb importants intercanvis comercials[12]. Per tant, de bell antuvi la nostra parla era ben reconeguda en aquestes terres, com també es demostra segons consta en un deliciós fragment de les actes del Conseil de Brabant sota el regnat de Philippe le Bon, s. XV[13], altrament dit Segle d’Or de les lletres catalanes. L’emperador germànic Segimon I, Duc de Luxembourg, i Ferran d’Antequera, Comte de Barcelona, varen tenir ocasió de reunir-se en 1415 en motiu del concili de Perpinyà[14].

_______________________________
Notes:
[1] Luxemburg s’emplaça en la via romana que va de Trèveris a Reims, mentre que la ruta a la Germania cap a Colonia transcorria per MâconChalon-sur-SaôneDijonLangresToulMetz, passant per Dalheim de cami cap a Trèveris . La “Réimeschen Adler zu Duelem”,  l’aliga romana de Dalheim a 4 km. de Mondorf les Bains conmemora els cinc segles de civilituació galo-romana: en són testimonis les runes d’Echternach, els banys de Mamer i la vila romana de Goeblange (Giewel).
[2] Les relacions jurídiques mancomunades o la comunitat de béns procedeixen directament del Dret germànic. L’empremta germánica en el Codi civil català es fa visible en determinades servituds legals imposades com una limitació al dret de propietat, com p. ex. regulant expressament la obligació de donar pas a les finques que no tenien sortida a camins, una especial cura en la conservació dels antics llindars entre finques, la determinació de les servituds, etc.
[3] En la síntesi dels quals rau el fonament del Dret de les nacions europees. Tampoc cal oblidar el Dret canònic (Codex Iuris Canonici ), de gran influència tant a la compilació del Dret foral català com en el Gran Ducat).
[4] Al Calendari d’Echternach, l’Evangeliari de St. Willibrord que es conserva a la Bibliothèque nationale de París en un còdex del segle VIII, s’hi inscriu el nom de Santa Eulàlia.
[5] Unitat de compte del sistema carolingi. En Luxemburguès: su; plural: suen; diminutiu: siichen.
[6] Font, Archivo de la Real Chancillería de Valladolid (l’origen dels Jane, Jané i Janer seria del llatí Janus i Januarius).
Prim és un altre cognom que trobem tan a Catalunya com a la regió del Mosela -amb la seva variant Primm- que, derivat del llatí “primus” amb el sentit de primer, evoca el fill hereu (i per tant utilitzat també com a nom de pila).
[7] La senyera oriflama és citada en el segle XI a la cançó de gesta de Rotllan: “Munjoie escrient. Od els est Carlemagnes. Gefreiz d’Anjou portet l’orie flambe”. A l’heràldica luxemburguesa hi resten reminiscències de l’oriflama dels antics reis francs en els cantons de Clervaux i Wiltz i a moltes municipalitats com la de Contern, Sandweiler, Stassen, Bourmerange…
[8] Entre els noms comuns el filòleg Brüch relaciona el mot català ‘lluc’ amb el fràncic *luk per a explicar diferents formes romàniques que enclouen la idea de ‘claraboia’, ‘finestrella de teulada’, ‘mirar’ (cf. Spitzer Lexik. 115). En el luxembourguès actual Luucht=llum, Luussen=mirar. De l’antic fràncic ens ha quedat també: amanir (manvjan), anca (hanka), bacó (bakko),  bena (*bĭnda), bru (*brun), coc (kok), cruixir (krostjan), esparver (sparwari), esquena (skina), esquerda (*skarda), estona (stunda/e), esquella (skilla),  faristol (faldistol), franc (frank), gana (ganion), ganivet (knif), gaire (waigaro), garba (garba), grapa/grapat (krappa), gratar (kratten), guarnir (warnjan), guaita (wahta), llagot (laigon), lleig (laid/laig), llotja (laubja), mallerenga (meisinga), melsa (miltja), murtrer (murþrian), òliba (*ŭwwĭlô), menescal (marhskalk), rancallós (rank), reng/renglera (hring), ric (riki/reiks), rostir (raustian), trescar (thriskan), tupí (top), etc.
[9] De Lusignan segons el relat de Jean d’Arras. En el relat novel·lesc de Jean d’Arras, Geuffroy de Lusignan, personatge de la novel·la cavalleresca Melusine, va a Montserrat a buscar el seu pare que s’ha fet ermità. Melusina és una figura llegendària en el folklore europeu i representa l’esperit femení de les aigües, les fonts i els rius sagrats.
[10] El costum d’encendre un tronc per Nadal a la xemeneia es remunta a molt temps enrere i existia a tot Europa. Es diu que el foc produït pel tronc és un homenatge al sol. Aquest gest cerimonial es deriva de diverses celebracions paganes relacionades amb el solstici d’hivern.
[11] Tibald I de Bar arriba a Occitània el 1211 amb la intenció de combatre als càtars, però aviat va desistir de donar-hi suport a causa dels estralls excessius de Simon IV de Montfort .
[12] ”…en Bruges e en altres parts del comptat de Flandes e senyoria del dit duch han havers e mercaderies ultra cathalans, aragoneses, valencians e mallorquins en gran valor e cabal…”.Coll, Julià. “El corso catalán en el siglo XV”, p.186. L’escarsella catalana, el servei postal i comunicacions, Bruges-Barcelona tenia una durada estàndard de 23 dies. Emprava dues rutes: una passant per París i una altra de més curta que probablement podria passar per Arlon. Pifarré Torres, Dolors. “El comerç internacional de Barcelona i el mar del Nord, Bruges, a finals del segle XIV” (Biblioteca “Abat Oliba”).
[13] 1457, “Un homme parlant le catalan (sprekende die tale van Cathalongnien), se nommant Louis de Torreant (ou de Torrent), se disant chevalier, a été arrêté au nom du duc, car accusé par certains de porter un faux nom”. Font: “Le conseil de Brabant sous le règne de Philippe le Bon (1430-1467)”, Académie royale de Belgique, 1999.
Abans de l’entrada d’Espanya a la UE, el reconeixement institucional de la nostra parla com llengua de ple dret en l’àmbit legislatiu del Gran Ducat era garantit, entre altres, per la Convenció Europea d’extradició (Paris, 13-12-1957) i la «Loi réglementant les modalités de la coopération avec la Cour pénale internationale», segons la qual (Article 23) «La Principauté d’Andorre demandera à la Partie requérante la traduction en catalan…  de la demande d’extradition ainsi que de toutes les pièces à l’appui». Requeriment igualment obligatori a la «Convention européenne sur la reconnaissance de l’exécution des décisions en matière de garde des enfants» del 20 maig de 1980. 
[14] En el Concili o conferència d’Avinyó, convocada per Benet XIII.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús