Luxemburg per a principiants

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Luxemburg és un país poc conegut però certament interessant. Trobo que és un país difícil d’explicar i no sé mai com fer-m’ho quan em toca respondre preguntes del tipus: com és Luxemburg? Com qualsevol país, el Gran Ducat ha de carregar amb una sèrie de tòpics. El primer és el del mal temps: si fem cas a alguns, semblaria que només fa mal temps en els gairebé 2.600 metres quadrats de territori nacional. No negaré que veiem poc el sol, però no és pitjor que en altres regions de l’Europa nord enllà.

El segon tòpic és el de país de rics. D’una banda, algú un dia va declarar que Luxemburg era un paradís fiscal i aquesta és la informació que ha quedat fronteres enllà. A més, si cada vegada que detenen algun lladre, corrupte o estafador, resulta que tenia els comptes en aquest país (penso en Gescartera, en Fórum Filatélico, en un soci de Luis Roldán, en Urdangarín), es fa difícil esborrar aquesta imatge. Després, és clar, hi ha les estadístiques: el país de la UE amb el major PIB per càpita. El país on els ciutadans tenen més poder adquisitiu. Un atur del 6% es considera un màxim històric i una xacra pel país que cal solucionar. Unes dues-centes entitats bancàries registrades com a tals. Semblaria que si aquí no lliguen els gossos amb llonganisses és només perquè prefereixen cruspir-se-les.

El tercer tòpic és que no hi passa mai res. Aquest és radicalment fals, però està tan ben arrelat que no hi ha manera de treure-se’l de sobre. Aquí s’hi reuneixen els Consells de Ministres europeus que decideixen com estaran regulades les nostres vides. Si voleu criminalitat i fets luctuosos, només cal llegir la darrera pàgina d’algun diari. I, si preferiu la vida cultural, també n’hi ha per donar i vendre. De vegades hi ha setmanes buides però normalment és un no parar. Una explicació (però en cap cas una justificació) d’aquest darrer tòpic és que fa quinze anys sí era un erm: no hi havia mai cap esdeveniment cultural d’interès per a la comunitat internacional. I ja se sap què passa quan ja t’han penjat una etiqueta.

En realitat, un dels problemes d’aquest país és alhora una de les seves grans riqueses: els residents estrangers (de fins a 153 nacionalitats). Som un 40% de la població total del país però, en general, una població poc agraïda: pocs residents estrangers aprenen luxemburguès (la llengua nacional), pocs s’integren en ambients luxemburguesos, pocs inverteixen a Luxemburg (viuen de lloguer i compren una casa al lloc d’origen) i molts en malparlen. Sentint parlar algunes persones, semblaria que hem anat a parar a una mena de presó. Fins al punt que gairebé em sento culpable perquè a mi sí m’agrada Luxemburg.

Suposo que els estrangers que viuen aquí no li perdonen dos grans defectes. Primer, la indefinició: Luxemburg s’ha quedat a mitges de tot. És germànic i és francès sense ser cap de les dues (i això es veu en la gastronomia, en l’arquitectura i en la llengua). La capital és una ciutat petita (uns 100.000 habitants) amb la barreja cultural i el trànsit a les hores punta pròpies d’una metròpoli. La mentalitat s’ha quedat entre l’arrelament pagès a la tradició (el lema del país és «volem continuar sent el que som») i el desfici per seguir les modes de torn.

L’altre gran defecte enllaça amb el tòpic segon: molts residents estrangers no li perdonen que aquí guanyin més diners que en el lloc on preferirien viure. En aquests casos, jo sempre dic que un contracte laboral no és una condemna judicial, però no em fan gaire cas.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús