Del diner… ja t’ho diré

Anton Marco Escoda | Luxemburg

Aquesta setmana passada ha tornat a estar en voga dels diaris el Luxemburg dels diners. D’una banda, la premsa belga parla del repatriament dels diners que els belgues tenen depositats en el Gran Ducat davant l’eventual relaxament del secret bancari, mentre apareixen noves pàgines en el web d’àmbit francòfon explicant com obrir un compte corrent en el Gran Ducat alhora que s’encausa al Govern francès per haver guardat, un dels seus ministres, els diners a l’estranger. Paradoxes de la vida. Rampells propis d’aquesta cosa diabòlica que com el dimoni té mil noms: pecúnia, caudals, capitals, pasta… i com el diable es presenta de mil maneres, en efectiu, en metàl·lic, numerari, fiduciari, en espècie… Blanc o negre el diner va i ve, corre i s’amaga, es mou i circula, hi és i no hi és.

Del diner se n’ha dit molt al llarg de la història: refranys i dites populars tantes com en vulguis. També han quedat encunyades frases atribuïdes a grans personatges. Expressions que tracten del valor i els valors, de tenir o no tenir-lo, de si dóna la felicitat o no la donaria, etc. La que a mi més m’agrada és la dita atribuïda a l’americà Benjamin Franklin: “Si vols conèixer el valor dels diners, ves i demana un préstec”. M’escau també el somni que s’imputa a Picasso: “Tenir mols diners per a poder viure tranquil com un pobre”. El francès Jules Renard deia que les preocupacions financeres són el que ens distingeix als homes dels altres animals. Seria, doncs, també, una manera de definir la cosa política. Que els ho preguntin ara als polítics, pels temps que corren. I encara serien capaços tots ells de negar-ho. Començarien, tots ells, dretes, esquerres i altres vores ciutadanes, regatejant amb explicacions i qüestions d’alta i altra índole moral. En fi, què hi farem, això no es podrà canviar mai.

Curiosament des que està passant en el món el que està passant no se senten anomenar gaire els rosaris de tòpics sobre els diners dels que la nostra llengua catalana n’és tan rica. I és que de poc serveixen ara. Tenir o no tenir, aquesta és la qüestió central en temps dits normals. Però els temps que corren no ho són gens de normals. Dels aforismes tradicionals se’n dedueix que tant problema et pot causar tenir diners com no tenir-los, alhora que tanta o poca felicitat. I aquí rau també la qüestió central d’aquests temps anormals, que és com dir “no normals”. I si, d’una banda, tenir diners ja sabem que no és gran obstacle ni comporta gaires problemes, com deia en Josep Pla, i no tenir-ne tampoc, segons la gran majoria de filòsofs -fins i tot els epicuris-, doncs a on el veieu? On rau el problema de la qüestió central? Que hi és, i fort.

Ara us ho explico. El problema és que el que tenim, tots, no són diners sinó “no diners”. I quan dic tots vull dir tots. I quan dic “no diners” què vull dir? Deutes? No, això no. Això de tenir deutes passa normalment a bona part de la gent en temps normals. En temps normals n’hi ha uns que paguen i uns altres que cobren, uns deutors i uns creditors que juguen al joc del crèdit i el deute com qui juga al joc del gat i del ratolí. Però en temps “anormals” tenir deutes no és el mateix, les lleis que regeixen són contràries a la seva pròpia espècie. Per començar la anormalitat comença perquè les entitats a les quals, tots, devem els diners també estan “penjades” tampoc o també estan en disposició de no acomplir el sagrat deure de la llei de tornar els diners a qui els ha deixat. I dic jo, per què s’hauria de pagar els diners deguts a qui no poden aprofitar, a un banc o caixa que està en la bancarrota? Doncs perquè ningú vol entendre el nou paradigma que ara mateix us estic plantejant.

La nova situació planteja una nova qüestió: la del diner negatiu. El problema dels diners negatius no l’ha tractat mai cap premi Nobel d’economia. Que no s’ha de confondre amb el deute, d’acord? És com el problema filosòfic de si l’espai buit pot o no pot existir. I avui en dia ja s’ha trobat la resposta a aquesta pregunta, filosòficament i científicament. La resposta és no. En canvi ens encaparrem tots, premis Nobel inclosos, en la negació de l’existència dels “no diners”, a no confondre amb la inexistència de diners o existència de deutes. Dificultat explicativa tan forta com voler aclarir aquella situació inextricable de quiero y no puedo. Situació que es produeix quan el quiero y no puedo del deutor topa amb del quiero y no puedo -cobrar- del creditor com un xoc-fusió entre la matèria i l’antimatèria.

Per començar es confon el tema que ens aclapara amb el de la pobresa i la riquesa. I no hauria de ser així. La pobresa ja sabem el que és: no tenir diners, tenir-ne molt pocs o tenir-ne bastant menys que el teu veí. El “no diners” és un concepte nou, l’acabo d’anunciar al món. Gràcies, no es mereixen. És de presumir, tanmateix, el que algun escolàstic medieval càtar, provençal o català ja hauria pensat la cosa i trobat la paraula que simbòlicament referís la novadora noció. El mot natural que li deuria atribuir al “no diner” hauria de ser el de ‘adiner’, com és lògic. I no menys plausible podria ser que al malaurat intrús que va tenir la impensable idea el cremessin a la plaça i bescanviessin ràpid el sentit original del ‘adiner’ derivant cap als seus contraris semàntics: adinerar, adinerable etc.

És fàcil, massa fàcil per a que ho puguin entendre ministres, ministeris i altres caps de l’estat, per no dir els seus consellers, els premis Nobel en economia, mancats del lèxic idoni. Aquest concepte nou necessita també de noves eines d’anàlisi. Es podria començar a estudiar fent el símil del zero ’0′ i del res ‘res’. En el llarg de la història hi ha hagut civilitzacions prou avançades que coneixien la noció del res però desconeixien la noció ‘zero’. Per altra banda, els científics ens parlen de la matèria i de l’antimatèria, de forats negres… d’engoliments astrals. Altres, en el transcurs de la història, ens parlen d’apocalipsis i altres escatologies, i qui ho entén tot això?

Encara no s’han inventat les matemàtiques que puguin operar l’expressió dels “no diners”. Els deutes sí, clar, son xifres negatives, en tenim un historial llarguíssim, com ens ha explicat la Carmen Reinhart, que se’n fot del mort i de qui el vetlla titulant el seu best-seller “Aquest cop és diferent”. Però el concepte “no diner” és completament nou, completament desconegut per a la nostra civilització. Li hauríem de trobar un nou símbol a la nova noció. I així com fins ara per a representar el diner d’una manera abstracta utilitzem aquest símbol, $ , jo proposaria un concurs d’idees per a trobar el glifi del nouvingut. Proposicions diverses per escollir: ₪ ‡ ۝ …

El “no diner” és la situació nuclear i en cadena que comença pel que deu diners per un tub. Un tub tan llarg que és incapaç de veure’n la fi ni amb allargavistes. Amb la incertesa o certesa segura que per molts anys que Déu li vulgui consentir viure no els podrà tornar, aquest desgraciat múltiple, aquests diners, els deu a un banc o caixa que els deuen a múltiples fons d’inversió, bancs o caixes que tampoc hi veuen manera de sortir-se dels seus creditors. I el que s’ha quedat o s’ha de quedar amb el marro dels fons dels bancs o les caixes amb deutes astronòmics és un Estat amb governants que no es poden arribar ni a imaginar com s’ho faran per a treure’s el mort de sobre (no cal citar-ne cap, ni l’un ni l’altre ni els altres).

I, seguint, el Banc, dit central o en majúscules, que encara va deixant ara per ara diners a tipus d’interès ridículs a aquests estats o als grans bancs d’aquests estats, que se’ls engoleixen astralment cap a forats negres, tampoc hi veu la punta -del tub-. Ja us ho podeu creure el que dic, que, si no, ho dirien; i no ho diuen.

És una salvatjada, com la que va portar a Islàndia a fer el que va fer. Una esquimalada, una incivilitat. Que què van fer? Doncs fàcil, no pagar i, si s’encanta, al primer ministre que volia pagar i no el van deixar pagar, pel simple desig de voler pagar, el foten a la presó. És la única manera que hi ha de tractar amb el “no diner”. I és que, per més salvatge esquimalada que sigui, és tan clar: com has de pagar el que no pots pagar?

Ara entrarem en el nou concepte o variable de la equació explicativa del “no diner”, la del “No no-pagar”. Més que variable de la equació, el “No no-pagar”, intueixo que podria ser la solució o conclusió de tal equació, perquè si no tingués solució seria una “no equació”, i aquí, estigueu tranquils, no hi penso entrar. Espero que no haureu confós el ‘no pagar’, que ja se sap que és una variable que totes les entitats financeres coneixen molt bé, amb el “No no-pagar”. Si els islandesos ‘no paguessin’ ho tindrien clar, com els argentins, que ja ho van fer. La conseqüència és que t’envien als tribunals, t’embarguen tot el que tens, vaixels i avions presidencials inclosos,  i mai més et fien, potser volia dir això l’americà Benjamin Franklin. Clar, no? O he de fer un dibuix? Si el fes seria el dibuix d’un segrest. Què passa si no rescabales? I com es fa per a “No no-pagar” el deute o obligació que sí que tens? De moment sembla que només ho saben o ho poden fer els islandesos. Diu que diuen: mentre hi hagi bacallà a l’oceà i una barca per pescar, no cal pagar (en það eru þorskur í sjónum og bát að veiða, borga ekki, més o menys). El que no queda clar pels islandesos és el si podran comprar mistos per a encendre el foc o s’hauran de menjar el bacallà cru.

I qui és el fiador final de la qüestió central d’aquests temps “no normals”? Qui és aquest que encara té diners per a no tenir vergonya per a reclamar-los? Ah, i aquesta és la més bona: no el coneix ningú, com a l’imaginari home dels nassos. No és cap banc ni cap gran banc, no és ni la Reserva Federal ni, ojo, tampoc son els xinesos, que, que jo sàpiga, no han reclamat res a ningú. Ni el res, ni el zero. Doncs qui pot ser aquest ser abstracte o quasi espiritual? Que d’existir, existeix, si no, per què tanta por? Doncs va i diu que li diuen, perquè el nom existeix, encara que no el coneix ningú: “LOS MERCADOS”.

Quin nom, no? Abans, abans de l’aparició del “no diner” vull dir, recordo que es parlava del capital. Del capital i dels capitalistes, que eren els que tenien, obtenien i retenien el capital, clar. Se n’han escrit molts totxos de i sobre el capital, de tots els colors. De tants colors que era evident que fins i tot els que no en teníem ni l’havíem vist mai podíem creure tranquil·lament que el capital existia, i els capitalistes també -fins i tot els pintaven amb frac i capell de copalta-. Però, “los mercados”? Què és això? On són “los mercados”? Com són “los mercados”? Els mercats sí, jo ja ho sé. També sé que fa temps que existeixen les llotges de contractació. La diferència és que a les llotges de contractació hi passa que hi ha capitalistes amb capital, però ja havíem quedat que ni una cosa ni l’altra existeixen ja, no? Un mercat és molt fàcil d’entendre, vas al mercat i, per més soroll i moviment que hi trobis, ho veus, una pollera està en disposició de vendre’t un pollastre i qui va al mercat se suposa que pot estar en disposició de comprar-lo. Amb diners sonants i comptants t’emportes el pollastre, mira que fàcil. I aquí, a l’entorn dels mercats, ja tornen a ser vàlides expressions i refranys tradicionals com “Tres dones i un pato, mercat!”, “Pocs diners, poca música”, o diríem al cas “pocs diners, poc pollastre”; o “val més home sense diners que diners sense home”; o “en acabar els diners, jo i tu i ningú més”; o “lo diner no es menja, però dóna que menjar”… Però no havíem quedat ja que de diners no n’hi ha? O com voleu que us ho expliqui? O voleu que torni a començar?
______________

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús