Des del Paradís

Anton Marco | Luxemburg

 

Des el Paradís, des del meravellós jardí on es cull la fruita més deliciosa, on viure en harmonia entre tots els éssers de la creació és possible, em miro les esplendents pomes de la pomera que no em cal collir.

A l’ombra blanca del pomer florit no tot és joia. I quan m’enfilo a les rames més altes del majestuós arbre del fons del jardí, es pot veure més enllà de l’horitzó com els innocents són condemnats a causa dels desgoverns dels mortals i enviats al sofriment del Tàrtar. Mirant el món des del pom del capdamunt de la pomera de l’Edèn luxemburguès la tristesa m’embarga en veure com als hospitals d’Atenes arriben els que desesperats, després de molts mesos d’exclusió social, presenten quadres només vistos en antics llibres de medicina… un home amb el 90% del seu cos corroït per la sarna… o com una dona amb un tumor de pit de la mida d’una taronja, tan gran que ja treu el cap per la ferida, se’l neteja amb tovallons de bar… mentre els metges i infermeres, que es planyen de la carestia dels medicaments anti-cancerígens, han de sortir del dispensari perquè la pacient no els vegi plorar.

D’una altra rama de la pomera orientada al sud-oest veig a milers de treballadors passant el pas de la Jonquera. I més enllà en la mateixa direcció un tren AVE assoleix velocitats punta de fins a 330 quilòmetres entre Almansa i La Encina. No lluny d’allí un ministre s’emprova un relluent vestit d’entretemps que lluirà el dia de la inauguració de la línia hiper ràpida d’Albacete a Alacant. Això ho veig aquest mes d’abril, quan ja han florit les violetes i mentre el Govern anuncia la desesperança a les cues de milions d’aturats que, també els d’Almansa i de La Encina, hauran de fer els camins de França que passen per la Jonquera. Què hi podem o hi podríem fer, si en el Paradís ja sabem que quan el mal ens ve d’Almansa a tots alcança?

No tot pot ser joia en el Paradís quan a la primera claredat d’albada ja es comença a veure el monstre infernal amb rostre humà, les potes d’un lleó, el cos d’una serp i la cua d’escorpí que es passeja per aquest cercle cobert d’aigües congelades que ens envolta i com més el dia creix, nova fam hi neix.

Etiquetes ,

1 comentari

  • Alicia Huici Montagud

    13/05/2013 11:24

    Anton, no cal arribar fins a Grècia per a trobar ple sentit en el que descrius. Els que hem pogut gaudir aquest paradís i em acceptat l’expulsió amb el somriure d’haver-ne conegut temps millors i amb el convenciment d’assolir feliçment la nova lliçó vital, t’hem de felicitar per poder sentir en pell aliena. No tothom n’és capaç.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús