Màxim Serranos Soler | Luxemburg
Els Amics de les Arts deien que van triar aquest nom perquè dir-se “artistes” els semblava massa pretensiós. Al·legaven que, si sortissin cada diumenge en bicicleta, es dirien “amics de la bicicleta” i no “ciclistes”. Doncs Luxemburg seria el país dels amics, perquè d’amics d’aquesta mena n’està ple.
Crec que és en aquest país on he conegut més gent amb una doble vida… Una de confessable, si més no. (més…)
Anton Marco | Luxemburg
Vull aplaudir des d’aquí el convenient i quasi impecable article d’en Francesc Vilanova: “Un espectre recorre Espanya” (25/05/2013), publicat al diari Ara. El vull comentar i publicitar. Vivim –diu- sota la maledicció de la banalització, la ignorància, l’estupidesa dels nostres manaires i els corifeus que els aplaudeixen des dels mitjans. Res és menys cert. Per què –es pregunta- als nostres amics intel·lectuals d’arreu del territori espanyol no els amoïna gaire aquest joc ximple de comparacions? –del nacionalisme català amb el nazisme- Per què perden el cul, amb perdó, per la memòria històrica i no tenen memòria sobre la relació entre el nacionalisme espanyol extremista, la dreta que ens mana i la manipulació històrico-intel·lectual al voltant del catalanisme i els nacionalismes extrems europeus?
Anton Marco | Luxemburg
Algun dia algú s’haurà d’ocupar d’en Pérez Reverte. No serà cap escriptor, els que escriuen ja tenen prou feina a inventar les seves pròpies histories; mentrestant no arribi el dia, ja ho faré jo. Les històries de l’Arturo són el fragor del twitter, em diuen, on tot bajà es pot alimentar gratuïtament de les més suculentes bajanades. L’Arturo és un dels exponents culinaris a fer bullir cols i llegums amb altres guixes en gran perol.
Carla Fillol Sendra
M’agradaria portar-vos de passeig per Luxemburg. Aquest article és el primer d’una sèrie de passeigs pel país, per la seva capital i la seva regió. En aquest article parlarem breument de les institucions i oganismes europeus a Luxemburg, un dels majors motors de l’economia luxemburguesa, conjuntament amb el sector bancari i financer i l’agricultura, sense oblidar el paper cada vegada més important que cobren les ciències i la recerca.
Cristina Di Bartolo
No recordo després de quant de temps vivint a Catalunya vaig començar a tenir la sensació d’entendre la manera de pensar dels catalans (segur que no van ser mesos sinó anys, i encara avui, tot i tenint-ne dos – aviat tres – a casa, hi ha coses que em sorprenen). Però de les dinàmiques generals de Barcelona i rodalies sí que me’n vaig fer una idea bastant ràpidament, tot i tractant-se d’una realitat força complexa.
Luxemburg és un petit país, que tot sencer té la meitat dels habitants de la ciutat de Barcelona. No obstant, explicar (i entendre, bien sûr) Luxemburg havent-hi viscut poc més d’un any no està resultant gens senzill. Deu ser perquè és molt fàcil viure-hi sense ser-ne part, més fàcil que en qualsevol altre lloc on hagi viscut abans. Altres ciutats, inevitablement, t’acaben envoltant amb els seus carrers, t’emulsionen amb la seva gent i finalment t’hi desfàs. Aquí, la sensació és gairebé d’hidrorepel·lència: pots desplaçar-te cada dia sobre la seva superfície sense mai penetrar-hi, i sense que ella penetri en tu.
Anton Marco | Luxemburg
Una de les manifestacions patents fruit de la crisi moral dels temps que ens ha tocat viure ha aconseguit introduir un nou mot en el lèxic de la nostra parla: escratx. A mi no m’entra ni amb calçador. Altres periodistes, també de mitjans catalans, ho escriuen escrache tal qual, entre cometes o no. Escric aquest post, que és com dir article sense acabar de ser-ho, quan acabo d’assistir a la conferència de la Glòria Fontova del TERMCAT. Na Glòria se’ns ha escarrassat en aclariments intentant fer-nos entendre la metodologia emprada en el Centre de Terminologia català per a fixar un neologisme -un altre d’entre el públic s’ha decantat per una altra versió que també corre pels diaris, escarni- per a acabar dient que finalment els qui determinen la lexicografia vigent són els mitjans de comunicació. Santa paraula.
Anton Marco | Luxemburg
Per bé que l’aplomada solidesa del discurs d’en Garbo era tan sols comparable a la dels més excelsos teoritzadors d’idearis polítics, els seus arguments traslluïen els dubtes propis d’aquell moment de transició històrica, de mutació. En cap moment se li va escapar el mot marxisme. Per bé que es veien traslluir conceptes socials, socialistes, entesos com a noves nocions societals. Res era sòlid en aquell discurs. Ell, però, lligava els arguments amb una destresa, una especial elegància d’un caire no menys artificial. Sòlid com l’allioli i amb el suau regust de la maionesa. Que girava sense voler perdre la línia d’un parlament ben ordenat, però tractant d’una matèria per a nosaltres sobrevinguda, no sol·licitada. No obstant això, l’abundància curosa de paraules, el to de veu, en cap moment excessiu d’intensitat, ni fora de lloc, feia que el seguíssim amb una mirada d’atenció no enganyadora; encara que a mesura que avançava, més anava semblant que es volgués convèncer a ell mateix que a l’exigua audiència.
Anton Marco | Luxemburg
A l’endemà, la reunió del grup de treball seguia la seva inèrcia. Mentre es tractaven a cient tecnicismes sobre temporalitats i desestacionalitats demogràfiques, italians i anglesos continuaven deslligant les seves i altres rialles quan de tant en tant el Chairman s’adreçava als de la darrera fila amb el rutinari:
—Ja ho sentiu bé? Ja ho aneu entenent?
I escèpticament es repetien els assentiments dels del fons de la sala, fins arribada l’hora de dinar en què, malgrat l’existència de certa afinitat entre nosaltres, vàrem trobar tots tres bona excusa i cadascú se’n va anar pel seu compte. Per la tarda, en no haver-hi sessió de treball, ens el van col·locar en el despatx que compartíem a dos i, malgrat la confiança que ja ens teníem, la conversa va girar cap a qüestions més serioses.
Anton Marco | Luxemburg
Fou aquella una conversa sacsejada, que es mantenia a ritme de sotregada pel mateix va i ve de l’òmnibus articulat. De sotrac en sotrac la jove mare i el de la gavardina, per a treure ferro a la sobrevinguda circumstància, es van arribar a dir tan grans bajanades, que el meu col·lega i jo no ens podíem aguantar el riure, cosa que en cap moment vàrem fer, és clar. No vàrem poder evitar, però, fruit d’aquell riure intern, que ens caiguessin les llàgrimes dels ulls quan un cop i un altre l’hongarès s’havia de sentir com li anaven repetint: ja m’entén bé el que li dic?
—Què vols per a dinar? –quina altra cosa li hauríem pogut dir un cop vàrem baixar de l’autobús?
—El que vosaltres tingueu costum –quina altra cosa ens hauria pogut respondre en Garbo?
Anton Marco | Luxemburg
L’any en què es produïren les revolucions també conegudes com la “tardor de les nacions” jo era ja treballant a Luxemburg. Com recordareu aquella fou una gran onada que va recórrer Europa central i oriental, i que va significar la fi del Estats comunistes europeus en un període molt curt de temps. En els anys posteriors aquests països van començar a relacionar-se amb les institucions de l’Europa occidental, i a fi d’integrar-s’hi a enviar una allau de funcionaris de segon rang en missió a les diferents Direccions Generals de la Comissió Europea. Nosaltres, els funcionaris d’aquest cantó d’aquí, els rebíem a les nostres reunions dels diferents grups de treball ja existents entre les nacions europees occidentals que conformaven el que aleshores s’anomenava CEE. Aquella arribada de nouvinguts no va trasbalsar pas massa l’ordre establert. Em ve a la memòria com els ex-comunistes s’asseien sempre a les darreres files de bancs en un ordre preestablert pels que havien pres les posicions de la primera fila de la sala de la qual les darreres les ocupaven els representants d’Espanya i Portugal. Recordo que com que el protocol no els donava dret ni de vot ni a la paraula més que per a les presentacions formals, s’estaven, doncs, calladets i a l’espera de les nostres sol·licitacions i oferiments. A l’hora del cafè xerràvem mal que bé del que no venia prou del tot a tomb tot mantenint, ells, una discreció que fregava la humilitat. Fos per qüestió de la llengua fos pel que fos aquelles xerrades eren quasi sempre inconnexes dels temes tractats a les reunions que solien ser ben centrades en temes molt tècnics i específics.
Una italiana, una alacantina i dos catalans s’animen a escriure les seves vicissituds des del petit paradís luxemburguès, on s’hi recull la diversitat cultural i lingüística del nostre continent.