Cristina Di Bartolo
No recordo després de quant de temps vivint a Catalunya vaig començar a tenir la sensació d’entendre la manera de pensar dels catalans (segur que no van ser mesos sinó anys, i encara avui, tot i tenint-ne dos – aviat tres – a casa, hi ha coses que em sorprenen). Però de les dinàmiques generals de Barcelona i rodalies sí que me’n vaig fer una idea bastant ràpidament, tot i tractant-se d’una realitat força complexa.
Luxemburg és un petit país, que tot sencer té la meitat dels habitants de la ciutat de Barcelona. No obstant, explicar (i entendre, bien sûr) Luxemburg havent-hi viscut poc més d’un any no està resultant gens senzill. Deu ser perquè és molt fàcil viure-hi sense ser-ne part, més fàcil que en qualsevol altre lloc on hagi viscut abans. Altres ciutats, inevitablement, t’acaben envoltant amb els seus carrers, t’emulsionen amb la seva gent i finalment t’hi desfàs. Aquí, la sensació és gairebé d’hidrorepel·lència: pots desplaçar-te cada dia sobre la seva superfície sense mai penetrar-hi, i sense que ella penetri en tu.
(més…)