Garbo (I)

Anton Marco | Luxemburg

L’any en què es produïren les revolucions també conegudes com la “tardor de les nacions” jo era ja treballant a Luxemburg. Com recordareu aquella fou una gran onada que va recórrer Europa central i oriental, i que va significar la fi del Estats comunistes europeus en un període molt curt de temps. En els anys posteriors aquests països van començar a relacionar-se amb les institucions de l’Europa occidental, i a fi d’integrar-s’hi a enviar una allau de funcionaris de segon rang en missió a les diferents Direccions Generals de la Comissió Europea. Nosaltres, els funcionaris d’aquest cantó d’aquí, els rebíem a les nostres reunions dels diferents grups de treball ja existents entre les nacions europees occidentals que conformaven el que aleshores s’anomenava CEE. Aquella arribada de nouvinguts no va trasbalsar pas massa l’ordre establert. Em ve a la memòria com els ex-comunistes s’asseien sempre a les darreres files de bancs en un ordre preestablert pels que havien pres les posicions de la primera fila de la sala de la qual les darreres les ocupaven els representants d’Espanya i Portugal. Recordo que com que el protocol no els donava dret ni de vot ni a la paraula més que per a les presentacions formals, s’estaven, doncs, calladets i a l’espera de les nostres sol·licitacions i oferiments. A l’hora del cafè xerràvem mal que bé del que no venia prou del tot a tomb tot mantenint, ells, una discreció que fregava la humilitat. Fos per qüestió de la llengua fos pel que fos aquelles xerrades eren quasi sempre inconnexes dels temes tractats a les reunions que solien ser ben centrades en temes molt tècnics i específics.

Aquella gent no eren de riure fàcil i, avesats al silenci, en prou feines parlaven entre ells. De fet tampoc desentonaven gaire en aquell ambient on, tot sigui dit, els únics que d’habitual  s’ho prenien amb cert relax eren italians i anglesos que soltaven impúdicament la rialla quan de tant en tant el chairman de torn deia mirant als de la darrera fila.

—Ja ho sentiu bé? Ja ho enteneu per aquí al darrere?

I solien respondre amb un assentiment conformat. Així de lànguid els passava i ens passava el temps dels matins amb sessió de treball. A l’hora de dinar, depenent de la nostra bona voluntat o de les més o menys indirectes indicacions dels caps, els preníem amb nosaltres com qui pren una espelma, val a dir que, en tot cas en aquells temps, l’orgull que transpirava un funcionari de l’Europa Occidental era per força superior al d’un funcionari d’aquelles nacions recent alliberades, i sense distinció de rangs i als ulls d’aquells creguts occidentals hi relluïa el presumptuós prejudici del què ens podrien arribar a explicar aquella gent que acabaven o encara no havien sortit de la misèria. Aquesta, tal vegada errònia, impressió és la que a mi em donava en veure certes situacions un pel enfarfegoses per no dir del tot kafkianes. Recordo que un dia un d’aquells homes de l’est amb el que hi havíem parlat amb una tassa de cafè a les mans ens va seguir a un company i a mi que preferíem menjar en el centre de la ciutat de tant en tant en lloc de fer-ho a la monòtona cantina de tots els dies. Ell també en deuria estar tip de menjars estàndard. Així fou que anant a l’autobús es va produir una altra situació també força kafkiana.

Una noia va entrar al bus empenyent un cotxet amb un nadó. L’hongarès silenciós que venia amb nosaltres es va llevar del seient i traient-se el capell gris fosc amb una mà li va oferir respectuosament el seu lloc amb l’altra. La noia ho va refusar dient-li primer que tant se valia, després, que realment no podia, que havent d’ocupar-se de la vigilància del nadó preferia quedar-se a la plataforma.

—Que ho entén bé el que li dic? -repetia i insistia la noia a l’obstinació de l’home del barret d’ala estreta.

L’hongarès amb el capell recollit amb les dues mans al pit, fermament tenaç, seguia una i altra vegada amb l’oferiment del seient fins que amb la seva requisitòria va aconseguir que la noia ocupés el seu lloc. En Garbo, que així era el seu nom, es va quedar, doncs, suplint i vigilant el cotxet a la vora de la porta. De sobte el comboi urbà va donar una frenada i l’home que vigilava la criatura es posà el capell al cap i es va abalançar sobre la porta donant la impressió que en el moment que s’obrís aquell home estrany s’escaparia ell i la criatura. La mare, asseguda, posava cara de patir i ens feia patir a tots els que ens la miràvem. I mentre no perdia de vista el seu bé més preat, responia a les absurdes preguntes de l’home de la gavardina grisa que probablement no tenia altre desig que practicar el seu francès que, d’altra banda, era exquisit. L’accent estranger, però, per la manca d’entonació luxemburguesa, acusava encara més les qui sap si inexistents o no estranyes intencions de l’espontani benefactor.

(demà continuarà)
_________________

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús