Garbo (II)

Anton Marco | Luxemburg

Fou aquella una conversa sacsejada, que es mantenia  a ritme de sotregada pel mateix va i ve de l’òmnibus articulat. De sotrac en sotrac la jove mare i el de la gavardina, per a treure ferro a la  sobrevinguda circumstància, es van arribar a dir tan grans bajanades, que el meu col·lega i jo no ens podíem aguantar el riure, cosa que en cap moment vàrem fer, és clar. No vàrem poder evitar, però, fruit d’aquell riure intern, que ens caiguessin les llàgrimes dels ulls quan un cop i un altre l’hongarès s’havia de sentir com li anaven repetint: ja m’entén bé el que li dic?

—Què vols per a dinar? –quina altra cosa li hauríem pogut dir un cop vàrem baixar de l’autobús?

—El que vosaltres tingueu costum –quina altra cosa ens hauria pogut respondre en Garbo?

Romanguérem pensatius tant l’un com l’altre; i amb ganes de quedar bé amb el nostre hoste, ens quedarem mirant a la cara mentre ell escodrinyava minuciosament el paisatge urbà luxemburguès. Per una part vam suposar que, venint d’Hongria, no deuria ser ni jueu ni musulmà de manera que no calia mirar prim amb la classe de menjar. Nosaltres, però, teníem costum de prendre un kebab. Tant l’un com l’altre vàrem pensar, però, que potser s’ho podria prendre malament. Que portant-lo a un lloc de menjar barat li podríem rebaixar la seva dignitat. I encara més si, tal com teníem pensat, li ho pagàvem nosaltres. Llavors podria pensar que ho fèiem per que no ens costés massa car. El meu company, més primmirat que jo?, li insistí, d’igual manera que ell feu amb la mare jove, que fos ell el que escollís. Llavors es produí una altra de les situacions kafkianes. Com havia d’escollir aquell home que desconeixia la ciutat, els nostres costums i les nostres intencions?

—No, no; feu, feu. –ens anava dient educat i pacient.

En això vàrem passar pel davant d’una marisqueria i com qui no vol la cosa ens vàrem quedar tots tres mirant de cara al faristol de roure envitrallat que indicava els plats i els preus. El meu col·lega, que era bretó i gran coneixedor del marisc de l’Atlàntic, ens va començar a fer les explicacions que si allò de la carta eren ostres de Normandia, que les ostres bretones són més gustoses encara que costin més d’obrir…

—Ho has entès be? —li deia el francès.

—Sí, sí, digues, digues —repetia l’home.

Mentre, el meu cap no parava de buscar la manera de sortir d’aquella nova situació kafkiana. Ves per on –pensava jo- si ara s’encerta a passar la meva dona per aquí i em veiés provant d’entrar en el restaurant que jo no vaig tenir la gentilesa d’oferir-li el dia del nostre aniversari. Vaig fer unes passes com per a endur-me’ls d’aquella aberrant temptació i els dos em van seguir. El francès seguia explicant la millor marera d’obrir les ostres bretones fent moviments i gests explicatius amb les mans al nostre amic al qual no parava de recomanar que tingués cura de prendre-hi mal.

—Entens bé el que et dic?

—Sí, home -assentia l’altre amb el cap.

Conscient de les seves absurdes explicacions, el francès finalment va callar i va deixar pas a que l’altre ens expliques una de les especialitats culinàries hongareses, la dels calamars. Cosa que ens va portar a debatre si les cebes del farcit hongarès es feia amb ceba blanca o francesa i si amb la ceba amb què farceixen a Hongria és en realitat ceba blanca per més que ells en diguin ceba francesa…

A mi ja m’havia entrat la gana de veritat i les intencions se me n’anaven de demanar una grillwurst de les que hi ha costum de vendre a les paradetes de Luxemburg, que no són altres o gaire bé semblants a les que a Barcelona en diuen frankfurts; el sentit del protocol, les bones maneres i l’esbravada de vapors de bajanada de cols que sortien del fogons que les coïen m’ho impediren i la gana va quedar reclamant. Mirarem llavors ensems cap a l’altre costat de la plaça on hi tocava el sol que acabava de sortir i els nostres ulls van quedar fixats en l’atractiu cartell del McDonald’s. Allí hi van quedar instal·lats els nostres esperits una bona estona mentre les nostres ments reflexionaven sobre la conveniència o no d’anar-hi, pensant-ho més en termes de sagacitat política que de la intensa fam que ja ens corroïa. Finalment una solució eclèctica es va imposar i acabarem menjant allí a la vora mateix uns chicharrones mexicans que, com ben sabut és, poca o cap confusió hi pot haver amb el menjar propi de ianquis i gringos.

________________________

(demà continuarà)

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús