Garbo (III)

Anton Marco | Luxemburg
 

A l’endemà, la reunió del grup de treball seguia la seva inèrcia. Mentre es tractaven a cient tecnicismes sobre temporalitats i desestacionalitats demogràfiques, italians i anglesos continuaven deslligant les seves i altres rialles quan de tant en tant el Chairman s’adreçava als de la darrera fila amb el rutinari:

—Ja ho sentiu bé? Ja ho aneu entenent?

I escèpticament es repetien els assentiments dels del fons de la sala, fins arribada l’hora de dinar en què, malgrat l’existència de certa afinitat entre nosaltres, vàrem trobar tots tres bona excusa i cadascú se’n va anar pel seu compte. Per la tarda, en no haver-hi sessió de treball, ens el van col·locar en el despatx que compartíem a dos i, malgrat la confiança que ja ens teníem, la conversa va girar cap a qüestions més serioses.

En Garbo, un home rabassut i de cames dobles que passava la cinquantena, encara era un nen quan es va produir al seu país la revolució del 1956. S’havia educat, doncs, amb el règim que havia deixat de banda les revolucions i pregonava la única revolució vàlida i possible, la socialista soviètica, la de la CCCP. Els governs d’aquell règim s’havien aplicat al desenvolupament econòmic i a una promoció social voluntarista que, vista des dels ulls occidentals, no va resultar pas massa exitosa. És de suposar que per a fer carrera dins d’aquell règim s’havia de ser honest o, si més no, molt espavilat.

Ens deuen enviar els funcionaris més progres, vaig arribar a pensar en un moment mentre ell donava tombs pel despatx remirant immoderadament curiós els pòsters que teníem a les parets i entre els quals jo hi havia enganxat un dels Castellers de Valls i un altre amb sardanes. O potser als més recalcitrants, per a treure-se’ls del damunt, em va venir al cap repentinament. Per tant, amb les balbuces pròpies de qui tempta donar conversa, vaig voler fer entendre el mèrit que per a nosaltres tenia el seu país, que com en el cas polonès, el sector més aperturista del partit del govern va començar a desmuntar el règim per pròpia iniciativa. Això el posar airós per uns moments. Vaja, està clar que no n’he d’endevinar cap avui, vaig pensar per a mi. Va seguir per part d’ell una perorata sobre la Perestroika a l’estil que, per un moment, a mi em recordaven els discursos pedants dels antics professors de Formación del Espiritu Nacional, la FEN, i amb un francès força polit ens va parlar dels treballs que els havien fet evolucionar cap a obrir camí al pluralisme polític sense abandonar això o allò de la substancia socialista i com el desig d’alliberar-se dels vells prejudicis podria estar ple de paranys que els podrien portar a una socialdemocràcia mal entesa; que amb la fi d’il·lusions caduques tal vegada encara no haurien trobat la bona resposta a les inquietuds que el poble hongarès tenia, que si les nacions això, que si la revolució del cinquanta-sis allò, que si el poble, que si el futur i que si l’endemà, i patatim i patatam… feia l’home tots els esforços per a fer-nos entendre els seus lloables i no menys circumstancials propòsits.

______________________

(demà continuarà)

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús