Garbo (IV)

Anton Marco | Luxemburg

 

Per bé que l’aplomada solidesa del discurs d’en Garbo era tan sols comparable a la dels més excelsos teoritzadors d’idearis polítics, els seus arguments traslluïen els dubtes propis d’aquell moment de transició històrica, de mutació. En cap moment se li va escapar el mot marxisme. Per bé que es veien traslluir conceptes socials, socialistes, entesos com a noves nocions societals. Res era sòlid en aquell discurs. Ell, però, lligava els arguments amb una destresa, una especial elegància d’un caire no menys artificial. Sòlid com l’allioli i amb el suau regust de la maionesa. Que girava sense voler perdre la línia d’un parlament ben ordenat, però tractant d’una matèria per a nosaltres sobrevinguda, no sol·licitada. No obstant això, l’abundància curosa de paraules, el to de veu, en cap moment excessiu d’intensitat, ni fora de lloc, feia que el seguíssim amb una mirada d’atenció no enganyadora; encara que a mesura que avançava, més anava semblant que es volgués convèncer a ell mateix que a l’exigua audiència.

Parlava l’home de salvar enfrontaments d’interessos de classe que suposadament existirien o podrien novament nàixer o presentar-se, o que mai haurien desaparegut del tot. De com fer per tal que el dia de demà fos millor. Que un individu sol no és res, que necessita la protecció del conjunt de ciutadans que no haurien de permetre que desapareguessin les formes solidàries que estaven en risc de descomposició. I mentre ell i la seva mirada es quedaven un i altre cop fixats al cartell de sardanes enganxat al embà del fosc despatx, el temps d’aquella mitja tarda s’anava convertint per a mi com el d’aquells rellotges del Dalí, relliscosos sobre un artificial espai que sembla no poder-los sostenir. Poques eren o semblaven ser les certituds d’aquell home àdhuc de conviccions íntimes profundes en un passat no tan llunyà.

L’estirat bretó i jo, que encara mai ens havíem confessat el nostre sentit del vot, l’escoltàvem amb atenció. La d’ell més educada que interessada. D’aquesta manera, aviat jo també vaig deixar córrer el fil argumentari que ho pogués allargar o em portés a fer-me altre cop l’inconvenient, ni posar-me més en camises de dotze vares. Així es va quedar en Garbo en mans del francès, que molt menys versat en política que jo, va acabar fent imperar el silenci en xocar amb nocions que venien menys al cas. Un llarg, trist i monòton silenci que cap de nosaltres volia ni semblava que fóssim capaços de trencar.

Afigurant seriós, el francès no deia res tot pretextant manipular l’ordinador, el mainframe, l’ordinador central que, en ser central, era bona excusa per a desviar la centralitat de l’atenció. De tant en tant jo també. Tan llarg el temps se’ns feia… fins que en un interval d’aquella fàtua tarda, quan el tedi s’havia apoderat del tot de nosaltres ens quedarem mirant-nos cara a cara el magiar i jo sense saber què dir ni tampoc amb cap ganes de continuar fent volar més coloms quan, de sobte, em va venir al cap l’única cosa que hi tenia que tingués alguna relació amb Hongria, Budapest o el Danubi, i ho vaig dir amb certa i cautelosa intriga.

—Puskas, Kocsis, Kubala, Zibor…

A l’instant els ulls d’en Garbo, fins aleshores tristos, se li van obrir al complet mentre el francès, volent fer-se encara l’interessant va amollar en altius mots:

Ça, ce ne sont que de sottises –això son bajanades-

Ce ne sont pas de sottises, ça! –va respondre ràpidament en Garbo elevant intensament la veu.

I acte seguit va afegir, començant pel porter, tota l’alineació completa de l’equip nacional hongarès del 1956.

—No, no, això no són pas bajanades, a veure si ho entens bé! –repetia en Garbo de cara al francès una i altra vegada com si a en aquell home senzill li hagués canviat sobtadament el caràcter.

I comprenent que jo no havia entès la meitat dels noms que ell havia citat en llengua hongaresa, es va dirigir cap a mi i a un pam del meu nas em va dir:

—I això que ara et diré tampoc són bajanades, ja ho pots escoltar bé: Basora, Kubala, Evaristo, Suarez i Zibor. Ja ho has entès bé? –digué l’home girant-se de cara al francès que estava bocabadat.

Com i quan se sap si el que dius o el que escoltes és o no una bajanada? -em vaig preguntar en aquell moment sense que en trobés la resposta. En Garbo, que es va esfumar aquell mateix dia de Luxemburg, ens deixà, així, l’empremta de l’home que sabia el que eren o no bajanades. Quan a mi, encara avui em costa saber-ho, i dubto molt que aquell col·lega meu francès n’hagi mai cercat de veritat i, menys encara, trobat la resposta.

______________________

(el dia que em retrobi amb en Garbo, continuarà)
Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús