Tots els camins porten al centre comercial

Cristina Di Bartolo

 

No recordo després de quant de temps vivint a Catalunya vaig començar a tenir la sensació d’entendre la manera de pensar dels catalans (segur que no van ser mesos sinó anys, i encara avui, tot i tenint-ne dos – aviat tres – a casa, hi ha coses que em sorprenen). Però de les dinàmiques generals de Barcelona i rodalies sí que me’n vaig fer una idea bastant ràpidament, tot i tractant-se d’una realitat força complexa.

Luxemburg és un petit país, que tot sencer té la meitat dels habitants de la ciutat de Barcelona. No obstant, explicar (i entendre, bien sûr) Luxemburg havent-hi viscut poc més d’un any no està resultant gens senzill. Deu ser perquè és molt fàcil viure-hi sense ser-ne part, més fàcil que en qualsevol altre lloc on hagi viscut abans. Altres ciutats, inevitablement, t’acaben envoltant amb els seus carrers, t’emulsionen amb la seva gent i finalment t’hi desfàs. Aquí, la sensació és gairebé d’hidrorepel·lència: pots desplaçar-te cada dia sobre la seva superfície sense mai penetrar-hi, i sense que ella penetri en tu.

D’una banda, la societat és molt fragmentada. Els luxemburguesos, desconegut objecte de la meva investigació incipient, són poc més de la meitat de la població del país. Dels estrangers (el 90% dels quals són ciutadans de la UE), molts són originaris de França, Alemanya o Bèlgica, els països fronterers, però la que estadísticament és enorme és la comunitat portuguesa: el 16% de la població total, gairebé el 40% de tots els estrangers segons dades recents de STATEC. Molts d’ells en realitat van néixer aquí o hi porten dècades, però la llei de nacionalitat en vigor fins fa poc era molt estricta. Tant, que pel casament de l’hereu del Gran-Duc, l’any passat, a la núvia Stéphanie de Lannoy, nascuda a Bèlgica, li van haver de fer una llei ad personam per a concedir-li la nacionalitat luxemburguesa abans que es jubilés. Potser gràcies a això, i a les protestes del partit ecologista i de l’esquerra, ara fa un parell de mesos han aprovat una nova llei amb criteris una mica menys restrictius. Ja en parlarem.

Fins aquí els que es podria considerar que viuen aquí. La resta dels residents estrangers es limiten a treballar-hi, a guanyar diners (fins i tot a investir-n’hi, si la despesa en habitatge els permet estalviar-ne) i a fotre el camp sempre que puguin. No es pot dir que siguin pròpiament immigrants: aquí el que es duu és ser expats. Empleats de bancs, multinacionals o institucions europees que, si en tenen, envien els seus fills a escoles internacionals per a empleats de bancs, multinacionals o institucions europees i, si no en tenen, freqüenten empleats de bancs, multinacionals o institucions europees. No és que hagin de ser compatriotes, al contrari: és divertidíssim comptar quantes nacionalitats diferents s’ajunten a la teva taula, o col·leccionar-ne d’exòtiques com a cromos (que aixequi la mà qui coneix a un… maltès!). Els luxemburguesos, mentrestant, seuran probablement a la taula del costat, compartint el mateix cambrer, la mateixa pista de running, el mateix barril de cervesa, el mateix concert, sense interacció. L’espai urbà i el clima tampoc ajuden gaire: tret del microcentre, els barris de la ciutat (la qual, recordem, va superar fa pocs mesos la vertiginosa xifra de 100.000 habitants) són gairebé tots residencials. Els petits comerços són pocs, molt pocs, i de totes maneres tanquen a les sis de la tarda, com tots els supermercats de la ciutat menys un, per cert. És als centres comercials que queden més allunyats, en canvi, on passa tot. TOT. Aquí no només trobareu milers d’encorbatats caçadors‑recol·lectors moderns fent provisions de qualsevol producte de consum a partir de les sis de la tarda: també hi trobareu veïns i coneguts ni que fos la plaça del poble, celebrareu aniversaris infantils i assistireu a tota mena d’esdeveniments, fins i tot flashmobs. Tot això, però, us serà possible només gràcies a un objecte del desig gairebé imprescindible: un vehicle, preferiblement a motor i de quatre rodes (el sostre, tot i el clima majoritàriament inhòspit, no és una condició sine qua non, al contrari). Aquí no tenir cotxe és molt més que una declaració de principis: és una xacra. Sense cotxe despertareu la compassió (no pas la solidaritat) i encara més la difidència de la gent, especialment si teniu família i carnet de conduir. Aquí el que es duu és buscar casa (punt A) a la localitat més allunyada possible del lloc de treball (punt B), de manera, si és possible, que el conjunt d’A, B, E (escola), G (guarderia) i de qualsevol altre punt X al qual necessiteu arribar cada dia en hora punta creï improbables polígons de les Bermudes els costats dels quals, idealment, coincideixin amb eixos principals i massificats de circulació. Un cop assolit això, tot cobrarà sentit: traureu la vostra bèstia del garatge, us capficareu a la marea vial i, sentint-vos finalment integrats, us podreu dedicar a un dels esports nacionals: lluir els rècords d’embussament quotidians un cop arribats a la feina.

 

Etiquetes ,

1 comentari

  • Clara

    11/06/2013 16:41

    Hola Cristina

    Estic d’acord amb això del cotxe i dels centres comercials. Però no gaire amb la teva visió dels estrangers a Luxemburg. Molts també hi vivim. No dic que sigui fàcil conèixer i relacionar-se amb luxemburguesos, però és possible.

    És veritat, els barris són residencials, però hi ha vidilla a través les associacions i els ajuntaments.

    Jo crec que el problema és més aviat lingüístic. Els luxemburguesos, quant estan entre ells, parlen luxemburguès. La majoria de expats, no en tenim ni idea.´

    Si, a més, portem els nens a escoles estrangeres, treballem amb altres expats, no votem, no llegim els diaris locals (un altre problema lingüístic), no anem a les grillfest del poble, és normal tenir aquesta sensació de d’hidrorepel·lència.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús