Think Twice Before You Post!

Anton Marco | Luxemburg

 

Algun dia algú s’haurà d’ocupar d’en Pérez Reverte. No serà cap escriptor, els que escriuen ja tenen prou feina a inventar les seves pròpies histories; mentrestant no arribi el dia, ja ho faré jo. Les històries de l’Arturo són el fragor del twitter, em diuen, on tot bajà es pot alimentar gratuïtament de les més suculentes bajanades. L’Arturo és un dels exponents culinaris a fer bullir cols i llegums amb altres guixes en gran perol.

He extret de la seva pàgina web el paràgraf amb el qual encapçala la seva Historia de España (II) així: “Como íbamos diciendo, griegos y fenicios se asomaron a las costas de Hispania, echaron un vistazo al personal del interior -si nos vemos ahora, imagínennos entonces en Villailergete del Arévaco, con nuestras boinas, garrotas, falcatas y demás- y dijeron: pues va a ser que no, gracias, nos quedamos aquí en la playa…”. Sí, sí, ja sabem que és mig en broma, o que és una manera de parlar… certament llicenciós. Jo no li trobo la gràcia. No, no em pot plaure de cap manera, mentre aquest home tingui un passaport com el meu, que ens vulgui donar lliçons i escampi al seu albir els seus patriòtics afanys, ni els planys sobre la història, ni les ales tristes, ni altres tauromàquies, alhora que inflama el twitter contra les disset maneres espanyoles de contar la Història, dita en majúscules. Que a la seva edat i els seus honoris causa ja hauria de saber que de maneres de contar i entendre la història n’hi ha més de divuit per més que la seva sigui exemplar i ens la vulgui implantar amb l’ajut del ministre Wert i el calçador de la LOMCE. Ell, però, sembla tenir bul·la de cardenal o patent corsària quan llença al món sens més exordi: “Aznar era un arrogante, Zapatero un imbécil y Rajoy un sinvergüenza”. Una altra bala perduda? Maneres llicencioses? O pròpies de l’intel·lectual profund de “garrota y falcata” de terra endins, que, ell, sap tan bé combinar amb les de torero de burladero.

Car, l’Arturo, de més jove, quan jugava encara amb espases de cartró, Arturito, gran situacionista i exemplar màxim de mestís de cartagenero i d’hispano d’aquells de tierra adentro, es posiciona en contra del torneig del Toro de la Vega per a poder justificar millor el valor de “La Fiesta Nacional” amb frases com aquesta: “El ser humano peleando, como desde hace siglos lo hace, por afán de gloria, por hambre, por dinero, por vergüenza, por reputación“. Això, tenint en compte l’imaginari col·lectiu -i no menys llicenciós- en què es mou l’Arturo, ja ho entenc més, és tant clar que es diria la descripció perfecta d’en Blesa i en Bárcenas, d’en Crespo i Correa, toreros donde los haya y olé, per no citar a cap pocero més d’entre els de tierra adentro als quals tant se’ls val lluitar pels diners que per -o sense- vergonya. I així entenc perfectament que, ell, continuarà sent el que és, un cartaginès mestís o mal romanitzat, campió del twitter i maestro mayor en pregones de maestranzas, exponent culinari del fer bullir bledes i naps, poca vianda i mongetes rènegues.

Algun dia li hauré d’explicar a l’Arturo el que gent més il·lustrada que ell, com Gaspar Melchor de Jovellanos, de bastant més terra endins i substància, pensaven, deien i escrivien molt abans de l’era twittera. I que si algun tret d’ancestralitat mítica guarden les festes amb toros, són els de Tordesillas. Si és que abans no se’n pot ocupar un altre, que des de Luxemburg em cau una mica lluny i les bullentes olles de cols del twitter em fan ferum.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús