El país de l’amistat

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Els Amics de les Arts deien que van triar aquest nom perquè dir-se “artistes” els semblava massa pretensiós. Al·legaven que, si sortissin cada diumenge en bicicleta, es dirien “amics de la bicicleta” i no “ciclistes”. Doncs Luxemburg seria el país dels amics, perquè d’amics d’aquesta mena n’està ple.

Crec que és en aquest país on he conegut més gent amb una doble vida… Una de confessable, si més no. Agents d’assegurances que fan de discjòquei per les discoteques. Funcionaris europeus que pinten, escriuen, fan de periodistes (a la ràdio o en mitjans escrits) o tot a la vegada. Advocats que toquen en grups de música formats per farmacèutics o funcionaris. Corredors de marató que es passen el dia traduint al castellà. Llibreters aficionats. Caixers de banc que formen una big band. Acupunturistes que fan gravats. Economistes que participen en els Jocs dels Petits Estats d’Europa… Per no parlar de la vida associativa: comptar el nombre d’associacions culturals o benefactores d’aquest país ve a ser com comptar-ne els habitants.

Aquest fenomen, en principi, no em sembla negatiu. Trobo ben lloable que la gent tingui interessos i trobi temps per conrear-los. Segons quines feines, podrien deixar el cervell com un drap després de desembussar el wàter si un no tingués algun refugi on aixoplugar-se. El problema ve quan la segona vida pren espai a la primera. No vull dir que es mengi temps i energies, que això és normal i fins i tot desitjable, sinó que qui s’hi dedica acabi pensant que en aquella activitat és realment excel·lent i no en la que li permet fer bullir l’olla. El problema ve, és clar, si no és veritat.

Això pot passar perquè qualsevol aprenent d’artista troba algú que li faci cas. Primer, perquè si és impossible agradar a tothom, també ho és no agradar absolutament a ningú. Segon, perquè normalment en aquest país el públic són amics i coneguts de l’artista de diumenge a la tarda. I, tot i que hi ha excepcions, els amics solen ser més permissius amb nosaltres que els desconeguts. Això provoca que l’artista trobi o cregui haver trobat un públic.

L’altre problema és el contrari: que la professió de debò acabi semblant un passatemps. Em sembla que té a veure amb les dimensions del país: de vegades, l’exigència és baixa i hi ha gent que es dedica al seu ofici com qui treu a passejar el gos. Jo no hauria de tirar la primera pedra perquè sóc més aviat poc perfeccionista. Tanmateix, em sobta haver-ne trobat tants com jo.

Deia Oscar Wilde que li agradava França perquè allà tots els burgesos volien ser artistes. En canvi, no li agradava Anglaterra perquè allí tots els artistes volien ser burgesos. A Luxemburg han aconseguit la quadratura del cercle i hi conviuen les dues aspiracions simultàniament. No sé què en diria el genial (i exigent) artista irlandès.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús