Arxiu del mes: juny 2013

Trellats

dissabte, 29/06/2013
Anton Marco | Luxemburg  

 

Repassant els detalls dels currículums del llistat de diputats espanyols que hi ha penjat en el web del Congrés, m’he entretingut, de pas, a donar un cop d’ull a la declaració de rendes i béns que tenen l’obligació de fer. Es veu que, pels temps que corren, hauran trobat just que els que haurien de ser tinguts pels ciutadans més honorables facin aquesta declaració jurada. I un cop vist el que he vist no sé què dir. De veritat que no ho sé. Que estrany, tan bé que sé què pensar i tan poc que sé què he de dir, que, digui el que digui, no podria ser de bon sentir… el que diria a qui ho sentiria. Doncs valdria més no dir res, que no hi queda clar el que cadascun té, havent-ho heretat o ben o mal guanyat, acumulat. O podria dir el que ja han dit els diaris, passant per camins trillats, com que si en Fraga tenia el costum de declarar tant i que tal altre quan… Que si és molt, o no tant, o no gaire, o massa. I, de dir-ho, dir-ho amb certa mesura, no fos cas que el que digués no fos del tot prou convenient, com inconvenient pot ser el que digui que no he trobat cap honorable declarant que manifesti tenir cap compte corrent aquí a Luxemburg, mai diguis ase a ningú, que no ho sigui més que tú.

(més…)

Revetlles

dimecres, 26/06/2013
Cristina Di Bartolo | Luxemburg 

 

Ja ha passat Sant Joan. Vull dir, pels que van celebrar el solstici.

No sé si és un fet més cultural o genètic, però confesso que sempre li he tingut mania als petards: contaminació acústica extraordinària que aparentment no li molesta a ningú més, mentre que tu ja tres setmanes abans has redibuixat tots els teus trajectes quotidians per evitar tot perill (exemple de perill = nen que et llença una, dues, deu mini bombes als peus amb total impunitat i a cada explosió sents que ara sí, que et moriràs d’infart, però que si tot va bé aconseguiràs fer-ho un cop girada la cantonada i conservaràs una mica de dignitat). A Itàlia, almenys, quan solen disparar-se’n més és per Cap d’any, i afortunadament a l’hivern es pot estar amb les finestres tancades i bordar amb tota la indignació del món des de sota el llit. El moment tòpic a Catalunya, en canvi, cau just al solstici d’estiu, quan ja fa calor i més ve de gust estar fora. Quina llàstima que just llavors el meu barri es torni Kabul.

D’altra banda, però, un cop ja ensordida, queda tota la resta, especialment la part que més m’agrada de la festa de Sant Joan: les fogueres. Antics rituals pagans tan actual com el desig de cremar tot el llast de l’any anterior i deixar enrere l’hivern; renovar-se o morir. Això fa que sempre, any rere any, tot i repetir durant mesos que em tancaré en un búnquer, acabi passant Sant Joan a algun indret de Catalunya, amb els amics, l’arsenal explosiu reduït a la mínima expressió (una miqueta s’ha de pactar) i un polsim d’esoterisme. Sempre, fins enguany. (més…)

Scottish scones

dissabte, 22/06/2013
Anton Marco | Luxemburg 
 

Tant bon punt arribat a St Pancras Station vaig demanar en el primer british food shopping que vaig trobar la comanda de scones with sultana que m’havia fet na Carla. Quan ja les tenia a les mans i abans de pagar, pensant que les hauria de remenar durant tres dies per Londres, vaig inquirir al venedor si les tindrien fetes amb panses d’Alacant. L’home em va mirar de fit a fit i em va respondre quelcom com: miri, escolti, això són “scones with sultana” tal com vostè em demanava. Dic jo que em deuria dir això, amb la determinació que ho va dir, que no vaig entendre res. El que sé de segur és que les hi vaig tornar tal qual amb la bona i simple excusa que a la lletra petita de la capsa no especificava que les panses fossin alacantines tal com de ben segur serien del gust de na Carla.

(més…)

Luxembook

dimecres, 19/06/2013
Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
L’altre dia parlava de Luxemburg i dels amics de qualsevol disciplina o ofici. Per completar, ara voldria parlar de les amistats entre persones. En aquest àmbit, de vegades, aquest país sembla Facebook, en el sentit que el títol d’amic es concedeix amb massa facilitat. Deu ser una necessitat perquè molts habitants del Gran Ducat ho són només provisionalment: si esperes a conèixer-los bé per considerar-los amics, potser hauran fet la maleta abans que pugin de categoria. Per tant, millor que siguem tots amics. I si algun dels nostres marxa, doncs ja veurem com ens hi posem quan això passi. Al cap i a la fi, també n’hi ha que estan de pas tota la vida.

(més…)

La fe en xifres

dissabte, 15/06/2013
Anton Marco Escoda | Luxemburg

 

Malgrat la irradiant força del laïcisme imperant a la grandiosa França, les veïnes Catalunya, Luxemburg i Espanya, les tres nacions que millor conec, són i resten ben catòliques. Aquestes dues forces ideològiques s’enfronten en el Gran Ducat en desigual combat. En aquest esforç, una de les faccions de la fraccionada minoria, l’Allianz vun Humanisten, Atheisten an Agnostiker Lëtzebuerg presumeix d’haver aconseguit la desafecció de 4.100 efectius de les files dels seus oponents.

(més…)

La proposta d’en Bilbeny

dilluns, 10/06/2013
Anton Marco | Luxemburg

 

En el CCL hem tingut el gust de rebre en Jordi Bilbeny que, tan coratjós com agosarat, ens ha explicat una altra història. Una història que xoca a qui no li interessa creure-se-la i que, amb un cert maneig, entre cautelós i astut, acaba aconseguint un sol propòsit: que se’ns instal·li el dubte sobre la “veritable” Història amb majúscules que ha quedat en l’imaginari col·lectiu europeu.

(més…)

Retòrica i futbol

dissabte, 8/06/2013
Anton Marco | Luxemburg

 
Benvolgut Ferran Torrent:

Havent dedicat ja dos dels articles en aquest blog a en Pérez Reverte i a en Francesc Vilanova -l’articulista de l’Ara, no el Tito-, t’ha tocat el torn a tu. He llegit el teu article Emprenyar, si més no en el qual fas tot un discurs en lloança del Barça i ho remates amb una excel·lent conclusió, pròpia de les millors anàlisis futboleres, quan toques la qüestió Neymar. Hi dius que hi convergeixen els següents elements importants: “el tens tu i li’l lleves a l’altre”“els nervis propiciaran que el Madrid faça una atrocitat econòmica per Gareth Bale” i que “la desesperació portarà al Floren a que amolli els titos com si foren cromos d’El Coyote…”, si més no. Una trilogia perfecta, ni el mateix Carl von Clausewitz en la seva obra mestra Principis de la Guerra, 1810, ho haguera expressat millor. De viure avui, de ben segur que en Carl von Clausewitz estaria en nòmina d’en Roman Abramovich o del Qatar Investment Authority, que són els equivalents moderns d’en Frederic II en Gran.

(més…)

Un passeig per la Route du Vin. Història i Tradicions.

dimecres, 5/06/2013
Carla Fillol Sendra

La vall del riu Mosela, de 225 milions d’anys d’antiguitat, compta amb una gran tradició vitícola. Els celtes, gals i més tard els romans van cultivar tots ells vi en aquesta regió. Més tard els monestirs s’ocuparien d’aquestes terres i emportarien aquesta tradició vitícola a altres parts de la regió. A finals del segle XIX, en 90% de les vinyes es cultivava la varietat Elbling.

Anys més tard, després de l’acord de la Unió duanera amb Bèlgica (1922), la fundació de l’Institut viti-vinícola a Remich (1925) i la creació de la Marca Nacional (1935), les vinyes es diversifiquen* i desenvolupen. Després dels anys 80 les vinyes luxemburgueses adquireixen la reputació actual amb la introducció de la denominació “Moselle Luxembourgeoise – Appellation contrôléee” — que certifica l’origen i la qualitat del vi, sota el control de l’Estat – a més d’altres mencions més específiques com “Vendanges tardives” (verema tardana), “Vin de Glace” (vi de gel o glaç), “Vin de Paille” (vi de palla) o “Vin barrique” (vi de barril). (més…)

Poca broma

dissabte, 1/06/2013
Anton Marco | Luxemburg

 

La competició multi-esportiva biennal coneguda com els “Jocs dels Petits Estats d’Europa” es celebra enguany aquí a Luxemburg. Ara són nou els Estats que hi participen però han arribat a ser quinze. Sembla, doncs, que un s’hi pot apuntar o deslligar amb facilitat. Els Estats, que no els països, es fan i es desfan amb més facilitat del que hom pensa; són jogassers per excel·lència. L’any 1991 i 2005 van tenir lloc a Andorra i l’any que ve a Islàndia. El país més guardonat és Xipre i el que menys, Montenegro. Tots aquests països són, als ulls d’ells mateixos, petits, d’aquí l’infantil nom que s’han buscat. I no caldria dir que, als ulls dels grans, tot plegat fa menys substància que una broma de caragol. El més frapant és que no hi participa mai Gibraltar, deu ser que no se’ls deu considerar de prou talla als ulls d’uns i altres o que els de la singular columna d’Hèrcules prefereixen fer fortuna a la lliga de la UEFA. Bromes apart i per supèrflues que puguin semblar als nostres ulls, les bromeres dels caragols per a ells són essencials.

(més…)