Poca broma

Anton Marco | Luxemburg

 

La competició multi-esportiva biennal coneguda com els “Jocs dels Petits Estats d’Europa” es celebra enguany aquí a Luxemburg. Ara són nou els Estats que hi participen però han arribat a ser quinze. Sembla, doncs, que un s’hi pot apuntar o deslligar amb facilitat. Els Estats, que no els països, es fan i es desfan amb més facilitat del que hom pensa; són jogassers per excel·lència. L’any 1991 i 2005 van tenir lloc a Andorra i l’any que ve a Islàndia. El país més guardonat és Xipre i el que menys, Montenegro. Tots aquests països són, als ulls d’ells mateixos, petits, d’aquí l’infantil nom que s’han buscat. I no caldria dir que, als ulls dels grans, tot plegat fa menys substància que una broma de caragol. El més frapant és que no hi participa mai Gibraltar, deu ser que no se’ls deu considerar de prou talla als ulls d’uns i altres o que els de la singular columna d’Hèrcules prefereixen fer fortuna a la lliga de la UEFA. Bromes apart i per supèrflues que puguin semblar als nostres ulls, les bromeres dels caragols per a ells són essencials.

Els jocs són essencialment un artifici. Cerimònies inaugurals, desfilades de banderes, coloraines variades i lliurament de medalles. Sigui com sigui els Estats juguen, els agrada jugar. I quan no ho poden fer amb els grans, els petits s’ajunten i juguen entre ells, l’important és jugar i si pot ser, guanyar, és clar. Els grans Estats ho fan cada quatre anys en lloc de cada dos, els petits són més joganers, com sembla que sigui natural. Els grans estan més enfeinats o enjogassats en altres campanyes, batalles o guerres, poca broma. Que no deixa de ser, també, una altra manera de joc i on també sembla que l’important sigui l’esforç de competir entre ells… i mal que sigui, vèncer. En tots els casos no hi valen bromes, la desfilada de banderes, l’enfrontament i el lliurament de medalles hi estan assegurats.

En el camí cap a la sobirania, Catalunya hauria hagut d’intentar, primer de tot, de participar en aquesta competició biennal -on de ben segur hi hauríem estat ben acollits- com a preludi d’ambicions més elevades. I posats a fer i com que tot allò que no està prohibit està, per definició, permès, una altra solució podria ser la de competir, tal com fan petits i grans, amb nacions mitjanes i de més afinitat, com Flandes, Escòcia, Quebec, Bavària, Gal·les, Euscadi… on de ben segur també hi seríem ben acollits i que, en tot cas, com ja ha quedat dit, el més important de tot és jugar… i jugar de veritat es podrà considerar sempre per tots de broma, però als ulls dels que juguen o volen jugar, essencial.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús