Scottish scones

Anton Marco | Luxemburg 
 

Tant bon punt arribat a St Pancras Station vaig demanar en el primer british food shopping que vaig trobar la comanda de scones with sultana que m’havia fet na Carla. Quan ja les tenia a les mans i abans de pagar, pensant que les hauria de remenar durant tres dies per Londres, vaig inquirir al venedor si les tindrien fetes amb panses d’Alacant. L’home em va mirar de fit a fit i em va respondre quelcom com: miri, escolti, això són “scones with sultana” tal com vostè em demanava. Dic jo que em deuria dir això, amb la determinació que ho va dir, que no vaig entendre res. El que sé de segur és que les hi vaig tornar tal qual amb la bona i simple excusa que a la lletra petita de la capsa no especificava que les panses fossin alacantines tal com de ben segur serien del gust de na Carla.

L’endemà pel matí es va repetir la situació. Aquest cop en un barri del nord freqüentat per la colònia turca, de ben guanyada i reconeguda reputació culinaria. Al turc que me les oferia ja el vaig entendre millor malgrat que per definició un turc no està tan obligat a entendre-hi, en scones, encara que mai se sap si les scones són, van o pertanyen a la categoria de la sultana. I suposo que al meu requeriment em va respondre més o menys el mateix. A més a més aquí no s’hi van valer les excuses ni les retirades a destemps. En tornar-li la capsa cel·lofana, el turc de celles espesses me’n va oferir tres més: una amb nabius, una altra amb trossets de dàtils i una tercera farcida amb formatjons escocesos. Dic, que no ho has entès que les vull de panses? -dried grapes-. Els ingredients me’ls havia après bé abans de sortir de casa, volent quedar bé amb na Carla, tot sigui dit. Diu, els de dried grapes ja te’ls he ofert abans. Va i me les plantifica altre cop a les mans malgrat el meu rebuig inicial. Jo amb la canterella que les dried grapes no eren d’Alacant i ell que què carall m’empatollava jo amb les dried grapes d’Alacant si tothom sap o hauria de saber que les dried grapes dels sultana scones es feien amb dried grapes d’Esmirna.

La topada, lluny de violentar-me a mi ni a ell, esperit comercial obliga, començava a posar-se interessant. Esmirna… But, what do you want to say to me… si els scones son típics d’Escòcia i ara tu em surts amb Esmirna. Diu sí, i què. Doncs que Esmirna és una ciutat grega. Grega? Va i abandonant de sobte la seva ànima tàrtara l’inherent esperit comercial que els hi és pròpi se’m posa a riure per les orelles, i assenyalant-me amb el dit comença a repetir a viva veu a tots els clients i assistents de la botiga que jo havia tingut elvalor de dir que Esmirna era una ciutat grega. Allí van riure fins i tot els kurds de la cua de la parada de bus d’enfront de la botiga i jo vaig emportar-me els “scones with sultana” que na Carla m’havia encarregat tant o més content que tota la parafernàlia otomana, que, quan jo ja girava per la cantonada del capdamunt del carrer, encara reia tota la baluerna pels descosits. Un d’ells, de lluny, em va escridassar:  “freedom for a scottish tattie scones”. O al menys així m’ho vaig voler fer entendre mentre em venia al cap si algun dia turcs i anglesos es plantejarien la idea, concepte o noció d’allò que nosaltres anomenem Països Catalans o si ja la tindrien, uns i altres, formada.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús