Revetlles

Cristina Di Bartolo | Luxemburg 

 

Ja ha passat Sant Joan. Vull dir, pels que van celebrar el solstici.

No sé si és un fet més cultural o genètic, però confesso que sempre li he tingut mania als petards: contaminació acústica extraordinària que aparentment no li molesta a ningú més, mentre que tu ja tres setmanes abans has redibuixat tots els teus trajectes quotidians per evitar tot perill (exemple de perill = nen que et llença una, dues, deu mini bombes als peus amb total impunitat i a cada explosió sents que ara sí, que et moriràs d’infart, però que si tot va bé aconseguiràs fer-ho un cop girada la cantonada i conservaràs una mica de dignitat). A Itàlia, almenys, quan solen disparar-se’n més és per Cap d’any, i afortunadament a l’hivern es pot estar amb les finestres tancades i bordar amb tota la indignació del món des de sota el llit. El moment tòpic a Catalunya, en canvi, cau just al solstici d’estiu, quan ja fa calor i més ve de gust estar fora. Quina llàstima que just llavors el meu barri es torni Kabul.

D’altra banda, però, un cop ja ensordida, queda tota la resta, especialment la part que més m’agrada de la festa de Sant Joan: les fogueres. Antics rituals pagans tan actual com el desig de cremar tot el llast de l’any anterior i deixar enrere l’hivern; renovar-se o morir. Això fa que sempre, any rere any, tot i repetir durant mesos que em tancaré en un búnquer, acabi passant Sant Joan a algun indret de Catalunya, amb els amics, l’arsenal explosiu reduït a la mínima expressió (una miqueta s’ha de pactar) i un polsim d’esoterisme. Sempre, fins enguany.

A Luxemburg el cap de setmana passat també hi havia celebracions, només un dia abans, i no era una celebració qualsevol, sinó ni més ni menys que la festa nacional. Música per tot el centre, activitats infantils, rius d’alcohol, focs d’artifici… un Sant Joan luxemburguès en tota regla! Jo i el meu grup particular d’enviats especials ens vam decidir no perdre’ns l’esdeveniment.

Tot s’ha de dir: aquí sempre que es té un programa s’ha de ser fatalistes. Sí, em refereixo al clima imprevisible. Llavors, a diferència del cap de setmana anterior, quan el sol ens havia deixat gaudir d’una agraïdíssima excursió organitzada pel Centre Català de Luxemburg, els dies següents la temperatura primer va pujar a més de 30 graus, després es va posar a ploure a bots i barrals (no sense conseqüències sobre, per exemple, l’edifici on treballo, que es va inundar), i quan el dia fatídic va arribar semblava, sent optimistes, més un equinocci qualsevol que un solstici.

També s’ha de dir alguna cosa sobre l’origen d’aquesta festa. Per començar, allò que es celebra. A un Estat tan petit, pel que van passar invasors i dominadors de tota mena i procedència, que va canviant de forma i de colors innumerables vegades, el mateix fet d’haver aconseguit sobreviure com a país sobirà, encara que en versió bonsai, fins al segle XXI justificaria tot sol celebracions descompassades recurrents i pleonàstiques. En realitat, la festa nacional de Luxemburg té un caire bastant menys epicuri. L’esdeveniment pel que tots els residents desafien les intempèries i omplen els carrers és l’aniversari del gran duc. Sempre ha estat així, i els luxemburguesos volen romandre com el que són. Llàstima que els grans ducs i les grans duquesses, especialment al segle passat, van tenir el vici de néixer tots a l’hivern. Per això, al cap d’unes moltes desercions, i possiblement d’uns quants súbdits criogenitzats, cap al 1961 es va decidir moure la festa del gener al juny per reial decret. Una picada d’ullet al bon temps.

Igual des del dissabte passat us puc assegurar que, aquí, ni tan sols les mesures propiciatòries a la Jodorowsky no garanteixen res.

Vam anar-hi tots: pare, mare amb panxa, nena i àvia italiana, amb el programa a una mà i el paraigües a l’altra, equipats – o això pensàvem – per fer front als 15 graus i a la pluja intermitent; la nonna determinada a veure el gran duc, potser amb la idea de felicitar-lo personalment per l’aniversari de fa sis mesos. Llavors, desprès d’unes quantes voltes i unes patates fregides, ens vam posicionar a la place Guillaume, on s’anava concentrant cada cop més gent i cada cop feia més fresquet. Per distreure’m mentre esperàvem, em vaig començar a interrogar sobre si l’acte reflex d’obrir el paraigües a la primera gota de pluja que tenim els mediterranis és més cultural o més genètic, però vaig haver d’interrompre la meva reflexió per anar a protegir la meva mare abans que el seu obrir i tancar paraigües li creés problemes greus amb els que l’envoltaven.

S’ha de dir que quan montes una festa d’aniversari, normalment ets el primer en arribar, a no ser que sigui una festa sorpresa (difícil, si vas haver de signar tu mateix el reial decret). Però el gran duc amb família i al·legats van arribar amb mitja hora de retard. Es veu que volien apurar el crémant abans de sortir del palais granducal, o potser no trobaven aparcament. Quan finalment van arribar, va començar una gran desfilada, començant per la banda militar. El gran duc semblava passar-s’ho molt bé, almenys això suposo, perquè durant tota l’actuació va estar rient amb els seus veïns. Va arribar el moment de l’himne de Luxemburg. La nonna i la nena van començar a agitar les seves banderetes de paper blaves, blanques i vermelles que, tàcticament, algú havia anat distribuint mentrestant. El gran duc xerrava impunement amb els seus a la maxi pantalla, els que estaven darrere meu recordaven amb força soroll llur passat a la mili repetint tots els clapits que l’alt oficial li dirigia a la banda. De sobte, em vaig adonar que estava començant a criogenitzar-me jo mateixa. Amb un instint de supervivència totalment republicà vaig agafar els meus amb les seves banderetes i tots els paraigües i vam sortir de la plaça tan ràpidament com va ser possible. Ja li enviaríem una postal al gener, al gran duc. Vam esquivar el bombardeig de música techno improposable de les terrasses dels bars, els carrerons plens d’adolescents ja força alcoholitzats caminant contra corrent, la desfilada, ja més lluny, de totes les associacions esportives i d’esbarjo de l’estat (acabarien ells també a la place Guillaume, kilòmetres més tard?), un parell de conductors pirates que potser s’havien posat massa nerviosos buscant aparcament, i finalment vam guanyar el camí cap a casa. Des de la meva finestra tancada vaig poder veure els focs artificials bastant bé, bordant sota el llit.

El dia següent, diumenge al matí, la resta d’enviats especials van voler fer un últim intent: anar a sentir el tradicional Te Deum a la catedral. Llàstima que no sortissin a la llista de convidats excel·lents, perquè no hi havia ni maxi pantalla aquest cop. Al parc havien muntat unes activitats molt boniques per a nens, però la menor d’edat de la casa va preferir combatre la hipotèrmia amb una xocolata calenta.

Crec que l’any que ve per Sant Joan me’n aniré a l’Esquirol. A més, he vist unes ofertes molt interessants de compra de petards per internet.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús