Trellats

Anton Marco | Luxemburg  

 

Repassant els detalls dels currículums del llistat de diputats espanyols que hi ha penjat en el web del Congrés, m’he entretingut, de pas, a donar un cop d’ull a la declaració de rendes i béns que tenen l’obligació de fer. Es veu que, pels temps que corren, hauran trobat just que els que haurien de ser tinguts pels ciutadans més honorables facin aquesta declaració jurada. I un cop vist el que he vist no sé què dir. De veritat que no ho sé. Que estrany, tan bé que sé què pensar i tan poc que sé què he de dir, que, digui el que digui, no podria ser de bon sentir… el que diria a qui ho sentiria. Doncs valdria més no dir res, que no hi queda clar el que cadascun té, havent-ho heretat o ben o mal guanyat, acumulat. O podria dir el que ja han dit els diaris, passant per camins trillats, com que si en Fraga tenia el costum de declarar tant i que tal altre quan… Que si és molt, o no tant, o no gaire, o massa. I, de dir-ho, dir-ho amb certa mesura, no fos cas que el que digués no fos del tot prou convenient, com inconvenient pot ser el que digui que no he trobat cap honorable declarant que manifesti tenir cap compte corrent aquí a Luxemburg, mai diguis ase a ningú, que no ho sigui més que tú.

De fet la gent, en la seva clarícia, no en fa gaire cas del que declaren i juren els més honorables ciutadans, vull dir que no se n’escandalitzen massa ni gens, sembla, un cop vist el que ja s’ha vist del que declaren, juren i perjuren en altres àmbits. O potser serà que no deu ser considerat excessiu. A la gent no hi ha qui l’entengui, és tant impersonal això de la gent. La gent vol els parlamentaris ni massa rics ni massa pobres, ves per on. Ni fred ni calent, ni guapo ni lleig. Deu ser que volen que siguin els seus miralls, per allò del principi d’igualtat o similaritat. Ni massa ni tampoc massa poc, que no n’hi ha cap de pobre. Els del poble no tenim pas massa més del que cal perquè no arribem a tenir més, i per això és assenyat dir que quan ja n’hi ha prou, no en cal més. No tenim, però bé prou voldríem tenir. Ah, però no ho diguis, diguent-ho et faries malveure. Ser ric en diners no està massa ben vist de portes enfora a enlloc, és com allò de la intimitat i el català, vaja. Ah, però gairebé tothom ho voldria ser… ric. Així és la vida, plena de contradiccions.

I com és que al rei no li fan fer la declaració? O que la Casa del Rei s’ha tirat més de trenta anys sense donar comptes a ningú? I el que declara, ho trobem excessiu? Ves a saber, que per un rei no fa assenyat dir que quan ja n’hi ha prou no n’hauria de caldre més. Deu ser per això que els de sang blava no tenen l’inveterat costum de declarar res, guerres apart. O serà que, Ell, no té oposició? Que es veu que a un que va declarar o dir “mort al Borbó” li va anar d’un tris… de que finís… abans que ho jurés. Mentre que Ell res declara ni jura, que per no fer-ho ni la Constitució es va dignar a jurar, tot ben mirat.

I com és que aquí mateix, sí, aquí, a les pàgines dels blogaires, no fan fer la declaració de rendes i béns als presents, ni jurar cap constitució? No estaré pas dient un inconvenient? Al Facebook i al Twitter tampoc la fan fer? I per què? No som ciutadans igual d’honorables que els parlamentaris, els blogaires? O és que se’ns contempla com als reis? Veus, vols dir que ara sí que he dit quelcom d’inconvenient? Això no és pas gens greu, el que ho diguis, vull dir. I si s’escriu? Depèn. De què depèn? No havíem quedat que a la gent no hi ha qui l’entengui? Va, deixem-ho aquí i així.

La gran majoria de la gent no vesteix esparracada ni estrafolàriament, ves per on. Ho sol fer amb el que està de moda o el que és corrent. Ni magre ni gras. Els acadèmics de la llengua i altres lletraferits dels temps que corren no solen escriure mots excessivament rimbombants, ni mots febles, ni qualificatius minvats de força. Vesteixen, però, pomposament rimbombants quan han de fer discursos de gran sonada mentre fan vestir amb parracs els seus personatges literaris més importants, i no és pas gens greu que facin dir als seus grans protagonistes mots inconvenients o perjuris com a vilans. I la gent ho troba força bé, correcte; no hi ha qui l’entengui aquest món ple de contradiccions, ves per on. I així vivint acabem no trobant mai cap xica lletja ni cap vi roí.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús