Un racó per a cinèfils

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Diumenge passat vaig anar a veure Blade Runner per quarta vegada. Hi acompanyava dues amigues que no l’havien vista mai i un amic que volia reveure-la. Jo, un cop més, en vaig quedar fascinat. No és que sigui un gran fan de la ciència ficció com a gènere, però crec que aquesta obra de Ridley Scott és una de les millors de la història del cinema. No només per criteris cinematogràfics (que també) sinó sobretot per la reflexió filosòfica que permet aquesta versió moderna (no postmoderna) del mite de Prometeu.

És que no és només una pel·lícula: és un manual de filosofia amb imatges. El tema principal és comú a tota producció humana: la mort. La feixuga càrrega d’aquest «mitjà de seguretat» ha turmentat els éssers humans de totes les èpoques. L’home, com a creador, ho ha fet tan malament com el seu propi creador: els replicants també moren, sense importar què facin (moment genial: la trobada entre Roy Batty i el seu creador… només aquesta escena donaria per a diversos capítols en un assaig sobre religió, filosofia, moral, ètica, cuina i el que se us acudeixi). Els replicants ens recorden contínuament que, al final, ens morirem tots. Per la resta, són millors que nosaltres en tots els aspectes, malgrat que no conèixer la «data de caducitat» els faci viure obsessionats amb ella.

No acabaria mai d’esmentar les referències que em sembla detectar en aquesta cinta però en vull citar dues: la tragèdia grega i la Bíblia. La segona molt especialment, mal que altres religions també participen a donar forma al còctel filosòfic final. Al cap i a la fi, totes les religions s’han ocupat força de la qüestió de la «data de caducitat».

Tanmateix, a les meves dues amigues no els va acabar de convèncer. N’esperaven alguna cosa més. Per tant, he entès que no tots tenim els mateixos punts de vista. I que en un blog sobre Luxemburg no toca fer crítica cinematogràfica del segle passat.

L'entrada de la Cinémathèque

Per tant, parlaré del lloc on vaig tenir l’oportunitat de reviure aquest clàssic. Se’n diu Cinémathèque i és una filmoteca com podria ser la de Barcelona. Es tracta d’una sala petita, familiar, amb una decoració retro que evoca el cinema dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Només d’entrar-hi, un s’hi sent automàticament bé. I encara que siguem sis a veure la pel·lícula de torn, ja ens trobem tots acompanyats.

El millor, evidentment, és la programació. No sé qui se n’ocupa però mereix un reconeixement públic. Ha aconseguit l’equilibri més difícil entre cinema de qualitat, cinema exòtic, cinema pròxim poc vist però interessant, cinema comercial bo i guilty pleasures de més d’un i de dos. Els cicles demostren intel·ligència, bon gust i audàcia. Amb la programació, la Cinémathèque rescata rareses i acosta universos fílmics desconeguts. I tot a uns preus autènticament populars (que no han augmentat en deu anys).

Conec algú que cada vegada que pensa a abandonar aquest petit país, s’ho acaba repensant gràcies a aquesta institució cultural.

Per cert, no hi tinc comissió.

Etiquetes ,

1 comentari

  • Tirs

    30/01/2016 2:09

    Un consell: Canvia d’amigues. Aquestes no fan per a tu.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús