Inexorable

Anton Marco | Luxemburg  

 

Les coses de palau van sempre lentes. Inexorables, però lentes. Inexorablement lentes. Tant lentes com inexorables, però van fent. Per això van tant lentes o per això, simplement, van. Que van, es prenen el seu temps però inexorablement arriben. Qui diu palau diu la Villa y Corte, que és on són el palaus… de la Corte. Fou el 22 d’octubre del 2011, tard, molt tard, potser massa tard, però es va fer. Finalment algú ho va fer. Algú ho havia de fer, per tard que fos. Doncs sí, resulta que en un espai tan neutre com és l’espai d’un campus universitari, es va erigir 75 anys més tard als esdeveniments succeïts un petit monòlit. No va ser en un espai tot ni tan simplement neutre com neutra és la via pública. Va ser en un espai recòndit, com d’amagat, lluny de la vista de vianants, reservat als estudiants. I encara no a tots, que els estudiants que de veritat fan el que han de fer, estudiar, no vaguegen pel campus. I deu ser, dic jo, que en tota la gran Villa y Corte no deurien trobar altre lloc on instal·lar-lo. De fet deu ser això, no hi havia prou o altre lloc on fer-ho. Car, després de rumiar-s’ho i rumiar-s’ho, a 75 anys vista d’haver succeït els fets, van decidir, finalment… i per subscripció pública, d’erigir un petit monòlit a la memòria d’aquells que de tot arreu, també de Luxemburg, van anar a Espanya a enfrontar certa barbàrie. Clar que… què podríem anomenar barbàrie setanta-cinc anys més tard? A allò que van fer aquests o aquells? En tot cas ningú no podrà dir -i, per estrany que sembli, ningú ha dit mai- que el que van fer aquells joves brigadistes allistant-se a les files de la República per a defensar precisament els valors de llibertat, igualtat i fraternitat que la República representava, que aquells nobles nois vinguts de tot arreu haguessin comès cap barbàrie.

Inexorable es diu d’una cosa quan no es deixa vèncer pels precs (Etim.: inex-orabile). Pels precs dels meus amics ha arribat el moment en què, fins i tot jo, pobre de mi, escrigui un article sobre aquesta inexorable realitat. Fa un mes va sortir en el The Guardian: «Madrid’s dangerous attempt to distort the history of the Spanish civil war» (Thursday 6 June 2013). Fa deu dies l’Humanité titulava: «Le monument érigé en 2011 à Madrid à la mémoire des Brigades internationales menacé de destruction». Lentament s’han anat desgranant articles i articles a la premsa nacional i internacional. Lenta però inexorablement. A poc a poc l’afer del 22 d’octubre del 2011 ha anat, lenta però inexorablement, fent el seu camí. La documentació al respecte és ja nombrosa i les hemerotques digitals tracten profusament la qüestió en termes vergonyants, d’escàndol, d’oprobi… Pel que jo he llegit el perill de demolició de l’honorable memorial deriva d’una manca de permís d’obres de l’Ajuntament. Ui, ja arriben a ser primmirats els de la Villa y Corte per segons quines llicències d’obres! Ara, quan es tracta de l’EuroVegas del Sheldon Adelson demanar llicéncia ja no és inexorablement tan lent.

Cal recordar, memòria obliga, que qui te la potestat d’atorgar llicència, quan recent nomenada batllesa, tota cofoia ella, amb aquells aires d’esvaniment que es dóna, va asegurar com a gran promesa d’un futur millor que suprimiria totes les barreres burocràtiques i que per les llicències amb una simple comunicació a l’Ajuntament ja n’hi hauria prou. Ah però, de monòlits no va dir res, diu ara. Si encara fossin monòlits al Moscardó, al Goded, al García Morato o al Fanjul! Que tots ells tenen encara carrer o plaça, quan no un centre esportiu a Madrid.

Passen els anys, setanta-cinc, setanta-sis, ja en van setanta-set. Com a tantes ciutats espanyoles, a Santa Cruz de Tenerife tots aquests que us acabo d’anomenar també hi tenien un carrer dedicat. Lenta però inexorablement els noms dels carrers han anat canviant en els darrers anys i avui reben els noms de calle del Amor, c/ del Perdón, c/ de la Tolerancia i c/ del Olvido. Amor, cadascú amb el seu, i el perdó per a qui el demani. Quant a la tolerància, massa bé es veu com la gasten. Però oblit? Oblit de què? D’oblit res, que darrere l’oblit s’hi amaga massa ignomínia, com la de no lliurar la preceptiva llicència pel monòlit.

Etiquetes ,

1 comentari

  • Centre Català de Luxemburg » Arxiu » Carta a l’Ambaixada (enderrocament del monument als brigadistes)

    15/07/2013 22:52

    […] Com a complement d’informació us recomanem aquest article de l’Anton Marco. […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús