Com cada any

Anton Marco | Luxemburg

Aquesta setmana, la segona de juliol, toca parlar de bous. Dilluns a primera hora m’ho van recordar els companys de feina, que estan sempre al quite, ells. En arribar dos minuts tard m’ho van haver de retreure, sempre al quite, ells. Què!… per aquí ja hi havia qui deia que si t’haurien agafat els bous aquest cap de setmana. Rialles generalitzades.

Els luxemburguesos són uns fotetes. Així com sovint s’explica l’ànima catalana en termes de seny i rauxa, jo explico el tarannà luxemburguès en termes similars. Però en el cas luxemburguès la contra-balança del seny no seria la rauxa sinó la disposició del seu ànim cap a la fotesa. Un humor fi, entre senyut i malfiat, sempre alerta. Contràriament a altres germànics, el luxemburguès t’endevina l’acudit abans que el comencis a explicar. El que no acaben d’entendre, i mira si fa anys que els ho explico, és això dels bous. No li acaben de veure la gràcia, que tant ells com altres germànics no passen del  “Noi siamo zingarellenoi siam mattadori” dels cors de La Traviata en la comprensió del fenomen.

M’he trobat molts cops en la tessitura d’haver de defensar la qüestió taurina. Quan ho he fet, sigui a qui sigui, la gent se’m queda expectant i una mica estordida. Amb una atenció… una mena de vigília especial, com a l’espera de que finalment algú els desvetlli un misteri, el gran misteri. En les meves apostòliques explicacions de la causa taurina mai no he arribat a filar tan prim com fer la distinció entre el correbous de Pamplona i les reglades curses dominicals. Per llarg que es faci el cafè o l’hora del cafè, ningú no m’ha permès d’arribar tan lluny. Ja fa temps que vaig arribar a comprendre que, de fons, i des d’un punt de vista moral modern, no és defensable. I quan m’ha tocat d’explicar-ho a algú de mentalitat conservadora he topat amb els principis no tan moderns però també morals, els cristians, que xoquen amb la crueltat, el perill i la mort atzarosa que representa.

A mi m’ha intrigat la qüestió taurina des de sempre. Certament que és un ritual que amaga un misteri. Els rituals respectables són els que se celebren un cop l’any, com el que tota la humanitat celebra en haver donat el tomb sencer al voltant del sol, o la devoció a un sant patró que es fa amb festa major un sol cop l’any, però la banalització, veure cada dia la mateixa cerimònia sense traure’n l’entrellat, em carrega de tedi. Per fortuna a mi no m’ho demanen cada dia que els faci cinc cèntims dels toros. És potser per això que no he renunciat a fer-ho, ni repudiat les meves apostòliques explicacions a qui en té autèntica set, que, per altra banda, defensar una causa perduda té el seu intríngulis i de fet m’ajuda més a mi que a la causa taurina. No és com la feina d’un advocat, que està obligat a defensar qualsevol lladregot. Puc imaginar-me l’advocat davant del jutge soltant la perorata. I puc imaginar-me el que passa pel cap del jutge que escolta l’oportú discurs de descàrrega. Puc imaginar-me que hi ha advocats que no fan res més i jutges que no escolten res més, tots els matins la mateixa cantarella. La banalització no els treu ni a un ni a l’altre l’àpex de la seva professionalitat, però quan el que es vol defensar és quelcom pretesament sagrat o de posseir l’ocult mèrit d’un consensuat misteri, l’esforç intel·lectual requerit, en haver de sobrepassar els límits de la racionalitat, és digne dels més grans esforços d’erudició. Deu ser potser per això que, per llarg que s’hagi demanat el cafè o que s’arribi a allargar l’hora del cafè, ningú m’ha permès mai d’arribar tan lluny.

Etiquetes , , , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús