Distrets

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Tenia previst escriure un article per sostenir la tesi que Luxemburg no és un lloc avorrit, com diuen alguns, i em volia centrar en les activitats culturals. Tanmateix, la dimissió del Primer Ministre dimecres al vespre m’ha fet canviar de plans. Veient el cas, com queda encara gent que afirma que en aquest país no hi passa mai res?

Per si no en teníem prou amb el cas del Bommeleër (literalment, “posa-bombes”), un assumpte tèrbol a més no poder en el qual s’han vist implicats polítics, alts funcionaris de la policia, la família reial, militars, espies i operacions secretes de la guerra freda… i encara no ha aparegut el Bommeleër en qüestió… ara plega en Jean-Claude Juncker per un cas d’espionatge d’aquells que n’hi ha per sucar-hi pa. En aquesta ocasió, segons el que ha sortit a la llum, més enllà del dimissionari Primer Ministre, hi ha complicats dos agents secrets que van per lliure (un d’ells, antic home de confiança del Primer Ministre), el Gran Duc Enric, un heterodox director dels serveis secrets, el soci d’en Roldán i la seva neboda, un empresari rus antic agent de la KGB i els serveis secrets britànics.

El meu company de blog, l’Anton Marco, s’ho veia a venir, perquè ell segueix l’actualitat luxemburguesa, però a mi m’ha agafat per sorpresa. No sabia res de la primera filtració, al novembre, ni de la creació d’una comissió parlamentària d’investigació, al desembre. Ho confesso: no sabia ni que dimecres hi havia convocada una sessió extraordinària del Parlament per tractar aquesta qüestió i votar una moció de confiança. De fet, la comunitat internacional ha acollit la notícia més aviat amb indiferència. Quan dic “comunitat internacional” no vull dir els dirigents i ciutadans dels diferents països del globus, sinó els estrangers residents a Luxemburg, que així se’ns sol anomenar. En el fons, és un cas simptomàtic de com vivim en aquest país els que hem vingut a expoliar-ne els recursos.

Vida nocturna a tres metres de palau

Dimecres vaig passar per davant dels bars que fan cantonada al mateix carrer del palau del Gran Duc i del Parlament. Hi havia molta animació: a les terrasses i al mig del carrer, xerrameca i comentaris, primordialment en llengua anglesa, venint de goles tenallades per corbates o guarnides amb mocadors o collarets, sobre temes banals com esports, vacances o el preu de la cervesa. Amb prou feines vaig poder passar amb la bicicleta. Uns metres més enllà, davant els edificis oficials, la calma més absoluta… trencada per la presència de dos motoristes de la policia inquiets però continguts i una furgoneta de la televisió belga tancada i aparentment inactiva. Quan la vaig veure, em vaig preguntar què hi feia allà, perquè ni se’m va passar pel cap que estigués caient el Govern Juncker.

Palau i Parlament

L’endemà ho vaig llegir al diari Ara. I altres estrangers que viuen en aquest país ho van llegir als diaris dels seus respectius països o en un diari gratuït francòfon, que deu ser el més llegit del país. Molts d’ells i jo mateix ens vam quedar de pedra. En Jean-Claude Juncker ens semblava etern. Amb raó: duia un total de trenta anys al Govern. El retrat que en va fer l’Anton dijous li escau perfectament. Sempre m’ha admirat la capacitat d’en Juncker per parlar clar i no arrugar-se davant de ningú. La foto escanyant Luis de Guindos ha sortit molt aquests dies, però, si cal il·lustrar com és el personatge, jo proposaria recuperar també el vídeo en el qual es veu com li etziba tres calbots a un Berlusconi tan indignat com sorprès. Tot i que una renovació sempre ve bé, em sabria greu que en Bokassa (un malnom que es veu que li han penjat) desaparegués del mapa polític: és un dels pocs que s’escapen de la mediocritat generalitzada dels dirigents europeus actuals.

Ara vénen les eleccions legislatives anticipades que, per primer cop, no coincidiran amb les europees. Dins de cada partit hi ha el debat sobre qui serà el candidat, en especial al CSV del dimissionari Juncker i al LSAP, el fins ara soci de govern. I, és clar, en paral·lel a la pre-campanya i la campanya electoral, aniran sortint més draps bruts de la trama d’espionatge. Com veieu, a Luxemburg també estem distrets.

[Nota posterior a la publicació de l’article: poc després de publicar aquest text, passejant pel centre, m’he trobat en Jean-Claude Juncker en persona. Rondava l’oficina del Primer Ministre, al costat de la catedral. Uns turistes alemanys li feien fotos (i s’hi feien fotos), tan sorpresos com jo de trobar-se l’ex-Primer Ministre i l’home que tothom volia com a President de la Comissió i, després, del Consell Europeu. Ja se sap: “parlant del Rei de Luxemburg, per la porta surt”.]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús