Altres distraccions

Anton Marco | Luxemburg

 

Des del paradís luxemburguès, mirant al sud, allunyat com estic de la meva covarda i vella terra, i a la qual tant m’agrada tornar malgrat les perverses raons per les quals les males llengües arriben a sembrar sospites que la gent no és prou neta, o noble, o culta, o rica i lliure…, desvetlladamet infeliç veig el que hi passa: el cap de l’oposició espanyola retreu en to d’empegueïment els tres volcans on s’asseu el Cap del Govern de Sepharad: l’atur, Bárcenas i Catalunya, en aquest ordre.

Aquesta és avui la visió de la realitat espanyola. Un català pot arribar a comprendre que un dirigent socialista col·loqui Catalunya rere el gravíssim problema de l’atur. Però no pot comprendre que se’n faci l’amalgama amb el que representa el símbol de la corrupció política i menys encara que jeràrquicament la situï darrere d’en Bárcenas. Un català no ho comprèn, però tampoc se’n sorprèn, ja hi està avesat. Catalunya és als ulls espanyols un problema, i, ara, un volcà en erupció. Un problema greu però jeràrquicament no tant com el problema que la justícia espanyola enfronta amb el cas d’un altre destapat lladregot.

Vist de lluny, una altra de les visions que ofereix la imatge d’Espanya, avui que ho escric, tretze de juliol, en l’escenari que tota l’aldea global contempla, és la que es mostra a la imatge de sota, del diari El Mundo, que tan bé segueix i guia l’actualitat hispànica.

El tap, l’embús. L’atur penós, la percepció de corrupció generalitzada i el problema català sense resoldre, en un carreró sense sortida, s’amunteguen com els tres bous que s’acaramullen amalgamats amb la gent, mossos de Pamplona i vinguts d’arreu. Com en un dramàtic quadre bèl·lic del neoclàssic, d’un David o un Delacroix o d’una grotesca tauromàquia de Goya.

La premsa en parla lliurement i la gent n’opina afectada. S’explica, s’analitza amb luxe de detall el com es va formar l’embús. Com va succeir l’indesitjable. Un jove té el coll envoltat pel corn d’un bou brau, el bou manso volent passar de totes totes trepitja els mossos… bèsties i homes a una, penant tots en mig de l’asfixiant pànic, del caòtic desordre, tràgic, com en l’abstracta monstruositat de la famosa tela de Picasso, com el d’una batalla. “La Liberté guidant le peuple” titularia Eugène Delacroix la seva cèlebre tela, quina llàstima que no en sigui el cas.

… mentre jo, ja ben lluny, me’n ric de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
I havent seguit el meu somni, em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge,
si bé estimo amb un desesperat dolor aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada… i tan allunyada pàtria.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús