De dues, una

Anton Marco | Luxemburg

 

Ara vull analitzar l’article o plec de descàrrega que s’ha publicat en el diari ABC, signat S.E. / MADRID, el 16/07/2013 i a la versió digital aparegut a les 16:38h amb el títol: “Las contradicciones de Luis Bárcenas”.

Una cosa, diu el senyor S.E. parafrasejant Aristòtil, no pot ser i no ser alhora. D’aquesta manera obre la seva tesi, que ja té demostrada abans de començar a argumentar els quatre punts a manera d’arguments que segueixen, que jo sí argumentaré.

PRIMER diu que el pobre Luís, què voleu que us digui, a mi em fa més pena que una altra cosa, i ara que està engarjolat més, diu que abans havia declarat als mitjans de comunicació que mai ningú més havia portat cap doble comptabilitat i que ara, davant del jutge, ha dit que sí. SEGON, que no es lliuraven diners a ningú que no fossin reflectits a l’única comptabilitat i ara diu el contrari. TERCER, que mai es va fer cap “donatiu” que no estigués emparat per la llei, quan ara ho declara a l’inrevés, i QUART, que el pobre Luís primer lamentava el dany que alguns volien portar a l’home que ell estimava d’altura moral, professional i personal, sense tatxa, i ara ja no li ho semblaria tant.

El senyor S.E. s’estranya de tantes contradiccions. Jo, com Aristòtil, també tinc dues maneres d’entendre la cosa, o bé el senyor S.E. és una ànima càndida, cosa que no m’hauria de permetre de dubtar, o bé és malvolent, cosa que jo no diré mai. I vosaltres, els que ho llegiu, què en penseu? I què en deu pensar el senyor S.E. de què a hores d’ara encara es donin mostres de confiança i reconeixement pels 28 anys de tasca de l’extresorer a la mateixa web del PP? No les veu aquestes contradiccions? I que en diria a hores d’ara si l’Aristòtil estigués navegant per la Internet? És o no és?

Segona, com que no sabem qui és aquesta ànima càndida, que sembla que els de l’ABC li fan posar tan sols les inicials com quan s’ha d’anomenar a un delinqüent -o a Sa Excel·lència-, tampoc sabem a qui hem de preguntar si realment sap què és un jutge, o si mai, Déu no ho hagi volgut, ha estat davant d’un jutge. El que sí podem presumir és que en S.E. deu saber què és un periodista i que en deu conèixer de tots els colors i pelatges. De manera que, pel seu ofici, ja deu saber que parlant o fent parlar als periodistes es pot acabar davant d’un jutge, mentre que difícilment els jutges, després de parlar amb ells, envien a ningú a cap oficina de redacció.

La tercera, a veure per on anàvem, ah sí, els donatius. Molt bona la dels donatius. Donatius emparats per la llei, que no són aquells dels quals parla la sagrada Bíblia, on és dit que el que doni la teva mà dreta no n’hauria de tenir coneixement la teva esquerra. O sí. Vull dir que potser sí que els presumibles donants eren d’aquells, que tan aviat donaven per la dreta que per l’esquerra sense que se n’assabentessin més que, respectivament, la butxaca de la dreta o el butxacó de l’esquerra… de l’armilla. Només caldria comparar els llistats. Llistats que de ben segur a l’ABC ja tenen. El que sembla que no tenen són ganes de traure’n les conclusions.

La quarta, a veure la quarta… ah sí, allò de l’altura moral. Aquí m’ha agafat desprevingut Sa Excel·lència. Què vol dir altura moral? I vosaltres, els que ho llegiu, ho sabeu? Doncs per què no li ho expliqueu a S.E.? O teniu por d’acabar davant d’un jutge?

Ara, parafrasejant Aristòtil, de dues una, o abans era la bona o bé ho és ara, malgrat hagi aparegut un jutge en escena. Coneixeu a algú, vosaltres els que ho llegiu, que per ànima càndida que fos, se’l cregués abans al pobre Luís? I ara? Voleu dir que el S.E. no deu ser una mica càndid? Jo crec que sí, que l’única conclusió que en treu és que el pobre Luís “no parece muy de fiar“. I Aristòtil és de fiar? Sí, no? Doncs de dues una, senyor S.E.

 

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús