A en Bradley Manning i el seu mal grat


Per les pressions insistents del comitè de redacció d’aquest blog m’he vist obligat a publicar aquest article, que va ser escrit el 23/06/2013, avui, 17/07/2013. Deguda la circumstància, demano als lectors que facin un esforç suplementari al que ja d’usual heu de fer. Us prego, doncs, que si el llegiu avui mateix posicioneu les neurones que ens controlen l’il·lusori pas del temps més enllà del temps present, i que col·loqueu ben a finals de setembre les burques crono-cosmològiques tal com era en principi pensat que d’una manera astral i naturalment tinguéssiu: el mateix text us hi ajudarà. Així, a més a més de poder gaudir gratuïtament de les emocions que procura una autèntica màquina del temps com la de la pel·licula Back to the Future de Robert Zemeckis, podreu arribar a comprendre que -i sense altra necessitat de substàncies prohibides- per efectes d’una estranya simetria, irradiada en múltiples tèmpores, el fat es dispersa com un esotèric egregor endavant i enrere, malgrat altres atzaroses turbulències que il·lusòriament ens fan pensar que el temps es mou i sempre en una sola línia. I qui sap si practicant-ho arribareu a tenir les visions que ja han tingut altres, com les de Sant Malaquies o les del metge jueu i provençal Nostradamus.

 

A en Bradley Manning i el seu mal grat   -article original-

Anton Marco | Luxemburg | diumenge, 23/06/2013

 

Aquest article que avui veu la llum va ser escrit amb l’esplendorosa llum de la lluna plena del primer diumenge de l’estiu d’enguany coincidint amb el major perigeu de lluna del 2013. M’he proposat de publicar-lo en el blog de l’ARA no abans de tres mesos covats. Per tant avui deu ser un dimecres o un dissabte de finals de setembre o començaments d’octubre. Els pagesos ja deuen haver començat a veremar o els deu haver entrat ja, de ben segur, el neguit de fer-ho mirant amb recel qualsevol nuvol de l’horitzó i amb l’ai al cor si es sent tronar.

Qui sap on pararà avui l’Edward Snowden. I vols-te jugar que en Julian Assange és encara a Londres guardat a l’ambaixada de l’Equador? Les certituds del futur no ho són, o són simplement senzilles conjectures, judicis formats per indicis que des d’un passat més o menys llunyà ens fan avinent certes senyals intuïtives. Senyals que els antics creien veure en les entranyes dels coloms o el vol dels corbs. Coloms i corbs volaran, segur, el cel de Luxemburg aquest mes de setembre malgrat les ordenances municipals que els ho impedeixen.

Malgrat les prohibicions humanes, animals i homes continuen fent el que els plau, si el destí els ho procura. Homes i animals fan i faran la seva, malgrat tot, aquesta tardor. I malgrat voler seguir pensant que els animals no són com les persones, ni les persones com les bèsties, hauríem de concloure, pel que estic dient, que tan lliure és l’home en el seu lliure albir, com ho pot ser un animal en el seu desig de llibertat malgrat que els humans els seguim negant la capacitat de judici, de tenir parer, de comparar i d’escollir el que millor els sembla en el seu lliure albir segons ses pròpies pautes i facultats. De migrar o quedar-se allí on són. Que, si migren, ho fan perquè en prenen una determinació lliure tant uns com altres, amb l’ajut dels astres.

Més els altres que els uns, que malgrat que en Ahmed Salman Rushdie -ves a saber a on pararà o si aquest mes de setembre hi és encara- es deixi veure de tant en tant, té desaconsellat d’anar on més li pugui plaure, com de ben segur encara ho tenen vedat l’Edward Snowden i en Julian Assange.

Avui que escric l’Obama continua insistint amb la seva “lustrosa” promesa electoral de tancar Guantànamo, i avui, si ho puc rellegir, el primer dissabte d’octubre arribat, la sola certitud que tinc és i serà que és o farà lluna nova, la fosca, l’obscura lluna, tan negra que no es pot veure, però que tots sabem a dreta i certa ciència, malgrat la nostra impotent ceguesa, que hi és. Certesa és igualment meva que durant tot l’estiu i els afegits dies de tardor que portem, en Bradley Manning amb prou feines haurà vist la llum del dia. I, malgrat tot en lluna cluca, el seu desig de llibertat no haurà minvat… i haurà fet minvar, en canvi, la nostra força, la de la raó i la dels que encara hi creuen.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús