Avorriment

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Luxemburg té una fama injusta de lloc avorrit. Per tal de rebatre aquesta acusació infundada de la manera més creïble, recorreré a la pròpia experiència. Explicaré com m’he distret en l’últim mes i ja em direu si us sembla que el que explico correspon a un país en el qual, com creuen alguns erròniament, no hi passa mai res.

Començo per la Festa Nacional luxemburguesa, el 22 de juny. Més o menys, ho vaig celebrar com la Cristina (us remeto al seu article). Diumenge, en canvi, vam celebrar l’aniversari del gran duc Anton a l’excel·lent restaurant català Le Pavillon, d’Esch-sur-Alzette, segona ciutat del país. L’endemà al vespre vam anar a sopar amb uns companys de feina per celebrar l’aniversari d’una amiga alacantina. Dimarts 25, a més de l’aniversari d’un amic txec, vam celebrar la independència de Croàcia amb una festa amb música en viu, concursos, rakia i discjòquei fins ben tard. L’endemà, per sort, l’activitat va ser més tranquil·la: veure amb una amiga búlgara Elefante blanco, una pel·lícula argentina que es projectava en el marc del festival de cinema espanyol que organitza el Centre Català de Luxemburg.

Dijous 27, programa doble: sopar amb un amic italià que feia temps que no veia i comiat a una amiga alemanya que se’n tornava a Berlín (ai, Luxemburg i la gent de pas!). Divendres vaig tenir un dilema: d’una banda, un company de feina ens convocava a una festassa en motiu de la seva jubilació i el CCL organitzava la cantada d’havaneres de cada any. Malgrat que m’encanta la cantada, em vaig decidir per la celebració irrepetible i m’esperaré a l’any que ve (per cert, uns amics van marxar a mitja festa perquè tenien entrades per al tancament de la temporada a la Philharmonie). Dissabte els amics del Círculo Cultural Antonio Machado van muntar una festa brasilera a la Kulturfabrik d’Esch-sur-Alzette. No hi va faltar res.

Dilluns, estrenant el mes, vam estrenar també un nou soci a la Unió Europea. Els companys de la unitat croata del Parlament Europeu ens van convidar a dinar. Al vespre, estava llest per a un nou comiat: vaig anar a sopar amb els meus companys de classe de grec, per celebrar que no tornaríem a fer classe junts. Vam anar, és clar, a un restaurant grec del centre, on van estar contents i sorpresos de veure una polonesa, una romanesa, una lituana, una italiana, una alemanya i un català interessats a aprendre llur llengua.

Dimarts m’ho vaig prendre amb calma… que va continuar dimecres, quan vam anar al teatre amb uns amics espanyols. Vam veure l’obra Qui est Monsieur Schmitt?, una peça més aviat còmica sobre el conflicte d’identitat i les diferències entre com ens veuen i com ens veiem. Com a curiositat, vaig seure al costat d’una actriu a qui havia vist diverses vegades sobre aquell mateix escenari (al Théâtre Ouvert de Luxembourg). Dijous, per comptes de teatre, cinema. Vaig anar a la Cinémathèque per veure-hi una pel·lícula croata: Ta divna splitska noć, sobre pobra gent enganxada a les drogues la nit de cap d’any a Split. Interessantíssima i completada amb una copa de vi croata a la sortida.

Divendres, primer aniversari d’un bar anomenat Bouneweger Stuff. És un local realment agradable i la festa que hi van organitzar va estar molt bé. Com a curiositat, un actor de Qui est Monsieur Schmitt? va aparèixer cap al final de la nit. Només el vaig reconèixer jo.

El cap de setmana era el torn dels dos festivals gratuïts que animen l’estiu. Dissabte, Meyouzik, de músiques del món: dura tot el dia i ocupa dues de les principals places de Luxemburg (Guillaume i Clairefontaine), a més d’un petit espai una mica més apartat. Hi van actuar una dotzena de grups, però hi havia també cuina d’arreu del món. Jo vaig escoltar dos concerts: els franco-algerins Les Boukakes i la rappera siciliana Mama Marjas. Diumenge, Rock um Knuedler: concerts de grups de rock local (amb noms com Mutiny on the Bounty, Hal Flavin o Porn Queen). A les deu del vespre, va actuar el cap de cartell. Enguany, BAP, un grup amb quaranta anys de carrera, poc conegut a casa nostra, però molt famós a Alemanya i rodalies. Altres anys hi han convidat, per exemple, Roger Hodgson, Ben Harper, Texas, Simple Minds o Gianna Nannini.

Com que no havia reposat diumenge, vaig reposar dilluns. Falta em feia, perquè dimarts vaig anar a la Rockhal d’Esch-sur-Alzette al concert dels Smashing Pumpkins. Van oferir un concert elèctric i eclèctic de més de dues hores de durada. Bo, però amb una certa fredor general, potser motivada per les poques ganes de parlar del cantant (això sí, va explicar que justament aquell 9 de juliol celebraven el 25è aniversari del seu primer concert) o pel poc públic. Dimecres va dimitir el Primer Ministre Jean-Claude Juncker. Per part meva, vaig agafar forces i dijous vam anar al concert de Neil Young & Crazy Horse. El mite canadenc va oferir un recital espectacular, amb dues parts molt rockeres, jugant amb solos i distorsions al final de cada cançó, i un interludi totalment acústic amb veu, guitarra i harmònica (quan va cantar “Heart of Gold” o “Blowing in the Wind”) i fins i tot un cançó al piano. Amb “Hey Hey My My” gairebé enfonsem la Rockhal entre tots.

Divendres, cinema: Hedwig and the Anrgy Inch a la Cinémathèque. La pel·lícula és un musical delirant sobre un no menys delirant grup de rock encapçalat per un transsexual amb una vida plena d’infortunis. Dissabte música en sessió doble: per la tarda, concert a casa d’un amic italià per escoltar Pasquale de Fina, rocker calabrès instal·lat a Milà, autor de cançons tan emotives com “Venere” o tan ballables com “Il modo migliore”; al vespre, amb una amiga grega, concert del francès Woodkid al claustre obert de l’abadia de Neumünster. El lloc és espectacular: amb el teló de fons de les casamates de Luxemburg, tot sona molt millor. El concert va estar bé (pop electrònic barrejat amb instruments convencionals com la tuba, el trombó, la trompeta i els tambors) però va durar poc… normal: només han publicat un CD i un EP.

Diumenge, Festa Nacional francesa, el CCL va organitzar una excursió en bicicleta fins a Echternach, un dels pobles més bonics d’aquest país. La ruta ciclista fins a l’esmentada localitat és una preciositat (pel paisatge i pel bon estat de la infraestructura). La vam completar baixant fins a Wasserbillig, a la frontera amb Alemanya, i tornant a casa amb tren. Uns seixanta quilòmetres deliciosos, entre boscos, rius, prats i turons. Jo no hi vaig anar perquè no m’agrada el flamenc, però els companys d’excursió van haver de tornar d’hora perquè al vespre actuaven Michel Camilo i Tomatito a l’abadia de Neumünster.

Dilluns, per sort, no hi havia res al programa. Elvis Costello a Neumünster Dimarts, en canvi, sí: vaig tornar a l’abadia de Neumünster, amb una amiga espanyola i el seu xicot alemany, per escoltar el gran Elvis Costello, que ens va oferir un concert de cinc estrelles. Un tipus simpàtic… Ara: no va perdre gaire temps xerrant i gairebé sempre enllaçava una cançó amb la següent. Algunes peces sí que requerien alguna mena de presentació i s’hi va deturar un moment. Per exemple, amb la famosa “She” o amb “Luxembourg”, no tan famosa però sí agraïda pel públic. En plegar, vam passar pel bar Liquid i encara vam enganxar les dues últimes cançons del recital del jazzista luxemburguès Greg Lamy.

Elefants de colors

L’endemà la ciutat es va llevar plena d’elefants pintats de coloraines, amb motius estranys. Dimecres i dijous he pogut descansar però aquest cap de setmana tindré feina… potser que no ho expliqui. Només diré que avui al vespre hi ha el Blues’n Jazz Ralley.

En fi, com sempre dic, si algú s’avorreix en aquest país, que intenti seguir-me durant dues setmanes.

_______________________________________________________________________
Nota: si us sorprèn la reiteració del terme “amic”, consulteu el meu article “Luxembook“. Si us sorprèn l’acumulació de gentilicis, consulteu l’article de la Cristina “Tots els camins porten al centre comercial“.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús