Hi baby

Anton Marco | Luxemburg 

 

Diumenge, el llit buit de companyia, se m’hi van fer les hores. Un cop llevat em vaig deixar emportar per la sola rutina dominical anant a parar al pàrquing acostumat. D’habitual no em cal baixar al segon subsòl. Ple com els dies de les grans celebracions, hi quedo sorprès. Quina història hi deu haver muntada avui?

Pel passatge de vianants que m’emporta inconscient tots els diumenges s’hi veien homes amb sandàlia de cuiro i mitjó de fil, i bermudes i camises llises en blancs trencats a la manera dels personatges d’estampes colonials, com preparats per a fer d’extres d’una pel·lícula del Tintin de la manera que es miraven el kebab, buit, mentre amb els dits pinçaven amb delicadesa dins les paperines d’estrassa les frites amb salsa “andalouse”. Arribat a la plaça un grup de quatre o cinc vestien negre. No era de dol sinó l’uniforme de feina dels servidors d’un dels restaurants gastronòmics al voltant dels quals onejaven banderes amb una inhabitual franja negra. No, no era un funeral tanta ornamentació i cerimònia, sinó la bandera dels belgues. Acampats davant dels porxos del Cercle Municipal una munió de gent es miraven una gran pantalla. Les taules de peu dret, ornades també de negre, groc i vermell oferien en platerets de cartró ametlles torrades, i m’han vingut al cap les mateixes olors d’ametlles torrades que s’oferien, llençades a mans plenes des dels balcons, a l’ocasió dels bateigs, l’esdeveniment celebrat amb més gran joia. Una veu en altaveu retransmetia el que es veia a la pantalla: la coronació dels reis dels belgues. L’animada descripció que en feia el locutor contrastava amb la quietud i silenci dels assistents que com a babaus s’ho miraven sense fer cas de les ametlles, sense pelar i no gaire més grosses que les pipes salades.

M’he fet pas entre la gernació expectant fins a arribar a la part més endarrerida. Allò eren indiscutiblement tot belgues. Gairebé tots prims, homes i dones. Pàl·lids de pell i rostres estirats. Al poc, a l’una en punt del migdia, l’emoció s’ha fet forta. El ja rei Philippe sortia amb la ja reina del bracet a la balconada de la Place des Palais de Brussel·les. I mentre els belgues de Brussel·les els victorejaven, els de la meva vora restaven muts, els ulls embargats per l’emoció. Conscients del moment històric. Delatant un fervor que tots respectaven. Fins i tot els flamencs, que es miraven més les salsitxes que parsimoniosament continuaven menjant que la pantalla. Però amb el mateix semblant greu, com a disposats, tots a una, a fer empassar els xiulets no exultants d’algun eventual graciós que s’ho hagués mal permès, m’ha semblat veure-hi. Acte seguit, després del temps suficient per a que els nous monarques es mostressin i tots el belgues des de la televisió se’ls miressin cara a cara, com si es vulguessin tots ells mostrar les profundes emocions del cor que tots els ulls i mirades traslluïen. La serenitat de rei contrastant amb la més sensible semblança de la reina Mathilde que, al seu torn l’emocionava quan se’ls creuaven o clavaven les mirades. M’ha semblat veure alguna furtiva llàgrima entre les joves de la Place d’Armes quan també sortien al balcó els seus fills, tots ells rossos.

Tot com una mena de comunió nacional a la belga, més comunitària que nacional. A sobre dels arcs de la porxada s’agermanaven les banderes luxemburguesa i belga i en tota la plaça no es veia cap policia, ni un trist municipal, ni un. La festa era, doncs, privada malgrat tot passés en lloc públic i assenyalat. Sens dubte que els Grans Ducs hi assistirien, convidats “sur place”. L’acte feia hores que havia començat. Tot seguit la televisió fa un resum dels moments culminants de la jornada, l’abdicació d’un i el jurament de l’altre. Mentre jo em barrejo en les trasseres amb els que es demanen les consumicions pagant, a la cantonada del carrer dels caputxins, on els primers en servir-se de cervesa tornen a repetir. Protocol belga obliga, l’etiqueta de les mitjanes que reparteixen no són de cap marca sinó editades per a l’ocasió, i a la cantonada del carrer de la ginesta hi han apostades, en bateria, els motllos-calentadors per a fer els Gaufres de Liège que no hi podien faltar.

Finalment he trobat colla i m’he assegut en una taula purament francòfona. Els homes parlaven del tour, llàstima enguany tampoc hi haurà campió francès… ni belga, ni luxemburguès, hi he afegit. Les dones encara valoraven els colors dels vestits, roig imperial, de les princeses com si d’una boda es tractés. Una altra cervesa. Ells ja deurien anar per la quarta quan amb l’exquisida correcció valona m’han interpel·lat.

—I tu, Anton, com ho veus tot això? -no sabent jo si la qüestió anava encara sobre la coronació de Brussel·les o la de la tarda en els Camps Elisis.

—De tots els pobles de la Gàl·lia els belgues són els més valents (“Horum omnium fortissimi sunt Belgae”, extret dels Comentaris sobre la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar).

Entre rialles els valons se n’han anat a la barra, mentre un dels francesos m’ha recordat d”haver llegit la citació en el capitol del còmic Astérix chez les Belges

Les terrasses dels restaurants continuaven plenes mentre m’enfilava cap a casa. A la cantanoda del carrer del capellà, s’hi acabaven d’instal·lar un duo de guitarres i veus interpretant en un ritme entre bolero i blues I can’t take my hands off you, baby.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús