Mancant… del que més convé!

Anton Marco | Luxemburg 

 

Treure punta a les declaracions dels ministres ocupa bona part del temps de periodistes, tuiteros i blogaires. Jo, ho confesso, tampoc me’n puc sostreure.

La falta de varón no es un problema médico”, aquest titular ha donat en pastura la de Sanitat, la Mato. Una altra rossa de pot pepera. La mato, això em sona… és una frase tan feta que ho hauré sentit en algun serial… o a algun manifestant discordant: “Yo a esa la mato”. D’entrada ja podrien tenir més cura aquests que munten els governs, la mato, per Sanitat no sona gaire bé, Nulla ethica sine aesthetica. Què li deuen haver vist per a superar aquesta duríssima prova? Deu ser llesta, o intel·ligent. O les dues coses alhora, que la sap llarga, vaja. Només a ella se li podia acudir de dir-la tan… apropiadament clara. Escarida, precisa frase per a què ho entengui tothom. Llesta la Mato. Un problema mèdic no ho és, fixeu-vos en ella. Tan carregada de salud, no deu tenir varón. Que de mascles que l’ensumin d’aprop prou que no en manca. Només cal veure els de la foto.

Lost in traslation, se’m fa difícil trobar el mot adequat per a traduir varón. Primer em ve al cap baró, però no. L’altra és mascle, tampoc encaixa ni sona bé. Aquest és el problema, l’encaixar. La traducció més apropiada seria “la falta d’home no és un problema mèdic”. Tampoc té sentit en català per més ben traduït que sia. Només podria servir per a fer un dictat a algun aprenent de la llengua. I Déu va dir: la manca d’home no és un problema mèdic. No, no lliga. En canvi es diu en el Gènesi de les Sagrades Escriptures que “no és bo que l’home estigui sol”. Donant per suposat, i això ja ho vaig entendre de molt jovenet, que sense companyia femenina a un home, quan es va fent gran, se li pot arribar a presentar un problema, mèdic, pel cas. Per tant un bon exegeta modern podria arribar a fer entendre, fins i tot a la Mato, que per la simple propietat transitiva de la igualtat, seria aplicable a la inversa. “No és bo que la dona estigui sola”. Oco, no anéssim tant lluny que acabarem fent apologia de la vida dissoluta. I com a exemple de contra-validesa, la Mato, que ens el dóna, i bo. Per ella força bo que és estar sola, tan carregada de salut com se la veu. Val més sola que mal acompanyada deu pensar, que a ella segur que no li ha pas entusiasmat mai ni la vida dissoluta ni els jaguars, diu, “no le consta“, parafrasejant l’escarida resposta.

Sense varón tot això que se li estalvia. Lluny són els temps, o no tant, en què hauria estat impossible de pensar que els peperos es dotessin de tantes dones com a ministres. Eren els temps en què encara esperàvem la modernitat. I no tant en què dotessin els ministeris de divorciades, no ho tenien de bon veure, no fa pas tant. S’hauria pogut somniar abans en alguna monja fent de ministra que en una divorciada. A una monja, fixeu-vos en la Forcades no hi ha qui la governi. No es deu a cap home, ni amb jaguar ni sense. Potser era aquest el missatge que la Mato volia fer passar. Com allò del “no me consta”, parlant de què hi hauria en el seu garatge. Ja us dic, com la Forcades, que tampoc li consta cap jaguar en cap garatge.

Perquè què és un problema mèdic per a la Mato? La necessitat d’inseminació artificial ho seria? Sí, no? Doncs ara va i no contentes amb què les facin ministres, les divorciades peperes envien a les que no tinguin mascle a fer companyia als homes, tal com l’exegesi moderna del Gènesi convé, pel descosit, amb el primer que passi. Això sí que és modernitat! Ara ja entenc les rialles dels dos peperos de la foto que me l’envolten… tan disposats… a solventar els seus problemes… mèdics.

Bromes apart. Hom pot fer-se a la idea que, com que no hi ha un pa a la post ni un duro al calaix, es podria arribar a comprendre que els pocs que tenim ens els hauríem de gastar bé. No s’haurien de confondre necessitats primàries amb luxúries i altres plaers, que, per altra banda, es poden trobar a bon preu a altra banda. Així que al qui convingui o manqui del que més convé, hi hauria de trobar altres solucions menys oneroses al nostre erari. Inseminar-se a cegues o deixar-se inseminar sense llum és tan vell i practicat… des que es van detectar els problemes mèdics, d’abans d’Hipòcrates, es podria dir. Qui no ho ha fet? A vostè “no li consta”, senyora ministra? O no li ha convingut mai? O podria arribar a ser un problema… diguessim mèdic, que ens ho confirmés.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús