De Luxemburg als celestials cims del Tibet

Anton Marco | Luxemburg 

 

Amb l’edat, amb poc alcohol en tinc prou per a agafar la xarrera. No em cal cap botellón, com a la joventut. Per bé que als joves tampoc els calen, amb el twitter ja en tenen prou, que és una mena de botellón universal on tothom s’hi apunta, alcohòlics i esportistes, ministres i gent de pas a dir tal com raja el que primer se’ls acut. En els blogs la xarrera és més pausada, però a qui s’hi apunta com a lector també li toca, de tant en tant, com deia aquell, d’aguantar una pallissa inconnexa.

De fet, avui, només ha estat una copeta de saque -o sake, o saqui, o com carall s’escrigui-. Deia que… bé, un chupito que diuen a Espanya o un schnapps que diuen per aquí. Ara bé… Bé, un gotet d’aquells tan curts i estrets que l’han d’omplir fins a dalt de tot, fins a vessar, donant així la impressió d’abundància, ja ho veus, que mai no he entès la raó per la qual ho serveixen en tan minúscula mesura si no fos que es vol donar el senyal del perill que certa quantitat d’aiguardent comporta.

Bé, tot ha començat quan hem acabat el sopar amb motiu de celebrar el començament de les vacances i el viatge que ens espera. L’amo del “Lama’s Temple”, que així es diu el restaurant sino-luxembutguès en qüestió, se’ns ha acostat i ens ha ofert el famós saque, sake o saqui, o com carall es digui i se’ns ha enrotllat. Jo li he dit que gràcies però que no, que ja tenim una edat i ens hem de cuidar. L’home ha insistit, moment en què jo li he preguntat que quants graus tenia aquell carall de saque o sake o saqui. Diu catorze graus. Dic doncs, a manca de ratafia de nous o kirschwasser, ja el pots portar, que un dia és un dia, ja ho veus.

Bé, tal com deuen manar els cànons de la cuina oriental o xinesa, o japonesa, o cantonesa o ves a saber si tibetana, perquè jo m’hi he demanat unes costelles de xai tibetà segons es deia a la carta, l’home va i se’ns col·loca arrupit a la vora de la nostra taula. Detall poc convencional a les cuines europees, que són les úniques que conec, i encara; dic que és tot un detall perquè, si no, el cambrer sempre queda en una posició superior a la teva, que estàs assegut i, per tant, has d’alçar el cap i la vista de cara al paio que protocol·làriament se t’enrotlla.

Bé, per a on anàvem… deia que… si, doncs això, ja ho veus, del petit gotet de porcellana de beguda alcohòlica de catorze graus només me n’he begut la meitat, l’equivalent, doncs, a un prim ditet de got de vi. Clar que també s’ha de dir que abans del xarrup, durant el sopar, m’he begut dues mitjanes, o terços, dues cerveses, vaja, ja m’enteneu. Bé, per on anàvem… us deia que l’home em deia que volia compartir la beguda amb els seus amics. Voldràs dir clients li he rectificat. Sí, sí, respon. Els orientals o xinesos, o japonesos, o ves a saber si tibetans, sempre diuen que sí, no coneixen el no. Sí, sí… vull oferir una copa als meus amics, diu. Jo també, com ell, que insisteix, també insisteixo ja que el tinc en posició d’igualtat i a un pam del nas. Voldràs dir clients, no fotem! Sí, sí… I d’aquí no el trauràs… ni a ell jo, ni ell a mi.

Què, us ha agradat? -diu l’home-. Oh i tant, molt! Ves què has de dir, sobretot si t’ha agradat de veritat, que aquest és el cas, ves. Total, que ja que l’home volia rotllo, rotllo ha tingut. Arrupit que el tenia a un pam davant dels meus ulls, dic: Molt bo, si senyor! Més bo que en el Bulli i quasi tant com el Celler de can Roca, dic. I ell dale que dale, sí, sí… Però amb la cara que posen els orientals o xinesos, o japonesos, o ves a saber si tibetans, ja te n’adones que no t’han entès, m’enteneu? Dic, que no saps on és el Bulli? Diu… bé, no diu res i jo m’hi poso a parlar-li amb el meu anglès, que, dic, potser així m’entendrà. Li foto, ara, el meu rotllo fins al punt que la meva dona ja mirava de cara als cairats, i penso, aquest tampoc m’entén amb el meu anglès o potser no m’entén amb el seu anglès. Per tant li pregunto: tu què parles millor l’anglès o el francès? -primer en anglès i després en francès. I l’home va i em diu que sí, que sí, que parlar parla xinès i japonès però que d’entendre ho entén tot, com jo, vaja, penso. Vaja doncs, però què més t’agradaria l’anglès o el francès, ja que no som ni a la Xina ni al Japó, que jo de xinès, japonès ni altres llengües jeroglífiques no en tinc ni idea, saps?

L’home, sense perdre en cap moment la protocol·lària compostura, arrupit, això sí, es gira de cara enrere, localitza amb la vista un dels seus deu empleats, em torna a mirar fixament a un pam del meu nas i em deixa anar: Sí, sí, mira, per a l’anglès tinc una americana que parla molt bé l’anglès i per al francès, el romanès que us ha servit que s’ha criat per les Bèlgiques. Vaja, va cridar l’americana sense donar-me l’opció. I ja em tens a l’americana que deixa el drap de fregar a la taula que fregava i, en un tres i no res, es plantifica formada i uniformada davant nostre com un plegamans en posició, atent i amatent, i l’amo va i li ordena: Veigues que aquest senyor ens vol fotre el seu rotllo en anglès. Com hi vols competir amb aquesta gent?

Fantàstic! Ja veus, en aquestes, jo, amb el meu rotllo, ja li havia omplert el tovalló amb el mapa d’Espanya, frontera pirenaica inclosa, per a explicar-li com s’arriba a can Bulli. Sí, sí, de veritat, fantàstic! L’home, en veure els meus esforços i que el boli se m’enganxa entre les rugositats del tovalló de paper estarrufat i gruixut, se’n va ràpid cap a la cuina i em porta un full verge perquè jo hi pugui cartografiar… tot el meu… rotllo amb el llenguatge de símbols, universal per antonomàsia. Fantàstic! Amb aquest detall ha quedat del tot clar que amb aquesta gent no hi podrem competir mai.

Sí, sí… anava el xinès dient i mirant de reüll l’americana, dic jo per si de cas l’americana hi entenia alguna cosa. I jo: i saps per què el Bulli tal i qual? I ell, sí, sí… I la noia americana, per cert molt guapa, aguantant metxa. I saps que podies aprofitar el viatge el mateix cap de setmana per a veure un partit del Barça i sopar al Celler de Can Roca? Ah sí? I saps que et podries fer aquí a Luxemburg mateix de la Penya Barcelonista de Luxemburg? Ah sí? Fantàstic! Total, per vint euros l’any t’ho podries passar tan bé com amb els quaranta-quatre euros que m’has cobrat per aquest sopar, que dit sigui de passada, m’ha agradat tant com si hagués fet un viatge a l’exòtic orient, la mar de bé, vaja.

De debò, fantàstic el Teppanyaki. Quan hi tornem a anar ja li farem fer l’explicació teppanyakiera pertinent. I és que qui no pregunta no va a Roma, i preguntant es pot arribar fins a la Xina i encara més enllà, al Japó; i amb un xarrupet de sake fins i tot escalar els sublims cims del Tibet.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús