Extemporaneïtat

Anton Marco | Luxemburg 

No és cap secret que un mateix mot pot servir per a dir coses lleugerament matisades, ben diferents i fins i tot contràries. No és el mateix dir “ja està llest” que “aquest és un llest”, o dient simplement “molt llest” suggerim coses ben distintes si les diem d’un tresorer o d’un gat o gos. Això sense parar compte a les diferents modalitats de veu o cantarelles a l’ús que en cada contrada es poden emprar en frasejar fins i tot la més concisa i estricta fòrmula de matemàtiques. Flexions de veu que denoten estats d’ànim, intensitats en l’acció, preferències de gust etc…

“Ja ha arribat el Gran Duc”, diuen els meus companys quan a finals de juliol jo arribo arrambant les inertes branques d’avellaner que envolten la piscina on ells m’esperen en vestuari de bany. Les abraçades i salutacions efusives segueixen l’incomprensible expressió que és per algun extemporani convidat a la barbacoa si no sap d’on vinc jo. Tornada a dir reiteradament, avançat el matí, l’expressió va perdent sa qualitat inicial entre els xipolleigs de l’aigua, i a l’hora de coure l’escalivada la carinyosa expressió ha perdut ja tota intensitat i l’estat de gràcia que havia tingut aquell mateix matí quan s’havia usat carregada d’afectivitat. Es va convertint en anodina quan algú solta, “digues-li al gran duc que ja comença a ser l’hora d’encendre el foc”. “Ves i digues al gran duc que et deixi la capsa de mistos” ja és tan sols per a que l’extemporani convidat entengui a qui ha de transmetre l’ordre entre tota la tropa. I quan s’ordena des de l’estat major del braseral: “ves i digues al gran duc que porti la sal grossa, que ell ja sap on és”, l’extemporani convidat ja s’ha familiaritzat amb l’expressió tot entenent la seva propia qualitat extemporània en relació a la del Gran Duc que, malgrat governar en territoris llunyans, coneix en detall el contingut de les calaixeres del mas.

Gran duc em recorda a mi també l’estranger que jo sóc quan torno a casa i, pels lleugers matisos dels que més amunt parlava, sens dubte que igualment serveix a l’extemporani convidat d’estiu i piscina per a situar en noble rang al desconegut intrús que per ell hauria de ser. L’extemporani convidat em mira fixament als ulls quan enllestit d’aigua, ja revestit i els calçotets secs, m’assec a la perdurable taula de granit de la porxada on el vermut amb glaçons espera sense delit. Així que estàs a Luxemburg tu? Ja m’ha tornat a caure la inevitable morterada d’inesquivables explicacions sobre la meva condició de luxemburguès, que solen derivar a la de mig luxemburguès per a acabar en la de fals luxemburguès. No em queda mai altre remei que recitar les típiques i tòpiques explicacions granducals. Amb una mica de sort les albergínies em salven del fatídic exercici en haver-les d’anar a girar o treure del foc. El mal és quan l’extemporani convidat de torn em segueix ell, got i glaçons a la vora del roent braser on continua l’assetjament amb projectils com: I quina és la funció d’un gran duc?

Des de les meves fortificacions luxemburgueses jo resisteixo els embats com puc, girant botifarres, afegint oli o atiant el foc. Alguns extemporanis convidats m’han arribat a posar en autèntiques dificultats, però pel temps que porto en aquesta tessitura ja he comprès almenys una cosa: com mesurar el valor de l’enemic en base a sa persistència per a poder decidir a temps la meva rendició abans de prendre mal… amb les graelles al haver de respondre les incessants invectives sobre preteses impropietats o anacronismes granducals. Quan un extemporani convidat se t’abraona fins al punt que poc li importa que a la calor de les brases se li desfaci el gel del vermut, em dono finalment per vençut. Llavors és quan comença el lliurament de les claus de la fortalesa, s’ha guanyat amb mèrit el dret a resoldre els seus dubtes. Els meus amics no ho fan, ells ja sabien o han anat aprenent delicadament al llarg dels anys i sempre gràcies als furtius embats d’extemporanis convidats, les funcions i abast de l’únic sistema granducal persistent a Europa, tants anys ja fa que a finals de juliol o a tot allargar per Santa Magdalena em presento sorpresivament trepitjant els humits replans, arrambant les ramades dels tendres flocs de la darrera tira d’avellaners que envolten bassa i piscina, el llorer i el mas de la perdurable taula de granit sota l’enramada porxada on el vermut amb glaçons sempre és present. I on sempre, en arribar a les postres del meló o sindria, havent celebrat gairebé tota la festiva litúrgia per la qual paga la pena el viure, el mig luxemburguès, després d’haver passat per fals luxemburguès, ha rendit plaça en consentir la minvada condició de mig català, sota pressió, si un extemporani convidat és present. Qui sap si o sens dubte engelosit que allí tothom es vegi amb cor de donar ordres a un Gran Duc tot, exceptat ell.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús