Homenatge

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
Com a vilanoví, pateixo des de petit el tancament de locals emblemàtics de tota mena a la meva estimada ciutat natal. A Luxemburg, aquest fenomen també es produeix amb preocupant assiduïtat. Avui, 31 de juliol, tanca un bar, el d:qliq, que a imitació del Barça era més que un bar.

Aquest menut local de la Rue St. Esprit va obrir el 2006 per iniciativa de dos actius personatges de la vida cultural i nocturna de la ciutat: Manu da Costa i Fred Baus. Des de la inauguració es va distingir per un dinamisme extraordinari i un eclecticisme total. D’una banda, organitzaven concerts de tota mena, des de la música electrònica més enrevessada al folk més senzill. Si sales com l’Atelier, la Rockhal o l’Abadia de Neumünster acollien els artistes orientats al gran públic (tan gran com pot ser possible al petit Gran Ducat), el d:qliq convocava els autèntics alternatius, els desconeguts que mereixen una oportunitat, grups locals, propostes originals… i algun músic més convencional per completar el quadre.

d:qliq by night

D’altra banda, s’hi celebraven altres activitats de natura molt diferent. De festes temàtiques (per exemple, les “Bad Taste party”) fins a accions per recollir diners per a ONG. De fet, era prou fàcil acostar-se als gestors del local, presentar-los una proposta i veure-la acollida amb entusiasme. El bar ha estat marc de concursos de poesia slam, trobades de col·leccionistes, projeccions d’objectes fílmics experimentals, visionats de competicions esportives, actuacions de DJ o VJ i festes d’aniversari (el meu i el de Croàcia, per exemple). En les nits sense esdeveniments especials, el públic era variat i diferent al de la resta de locals de Luxemburg i la música que un hi podia trobar era totalment aleatòria o triada segons raons que no ha aconseguit entendre mai ningú.

Al d:qliq solien tenir lloc els concerts de l’extingida Panoplie (associació de la qual parlaré algun dia). Recitals com els de Massimo Volume, Vinicio Capossela o Daniele Silvestri no van ser només concerts sinó experiències gairebé místiques. Per donar-hi una nota personal, puc explicar que em vaig passar tot un concert dels Afterhours a menys d’un metre del cantant i guitarrista, apreciant cada moviment… i a Itàlia omplen estadis. També des de la primera línia més absoluta vaig viure una actuació dels Atleticodefina durant la qual, en acabar un solo especialment complicat, el bateria em va mirar i em va picar l’ullet com dient “Et pensaves que no me’n sortiria, eh?”. I és que, en aquest local, “el contacte amb el públic” era qualsevol cosa menys un tòpic.

Diuen els responsables actuals que tanquen perquè el d:qliq ja no és necessari, que ja hi ha altres locals que fan la mateixa funció (alguns tenen a darrere Fred Baus o Manu da Costa), que a Luxemburg hi ha massa oferta lúdica i cultural. Jo, tanmateix, segur que el trobaré a faltar. És per això que, amb aquest article, volia retre un “homenatge al que havia estat el meu local de referència”.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús