Del dret a dir al dret a decidir dir

Anton Marco | Luxemburg 

 

La veu de la consciència és aquella que no es manifesta, aquella que tenim tots. Tots en tenim almenys una, n’hi ha que en tenen dues, i qui sap si altra gent en pot arribar a tenir una més gran pluralitat. Els que en tenen dues en són ben conscients, més que els que en tenim una de sola. A una la defineixen com el coneixement compartit i a l’altra com el coneixement que un té de si mateix i del seu entorn. Però això, aquestes definicions, poden i han anat variant en el transcurs dels temps. Fins no fa gaire, així és tal com m’ho van ensenyar a mi, de consciència només en teníem les persones. Als meus avantpassats els ensenyaven, i ells n’havien de quedar convençuts, que d’ànima humana només en tenien els homes, els homes mascles, clar.

Aquests embulls del coneixement sobre el coneixement o sobre la consciència s’han anat polint segons que els estudiosos ho han anat explicant, tot avança. En el llenguatge que usem tots els dies hi resta l’empremta d’arcaismes filosòfics i així encara diem de tenir bon o mal cor, que era on residien antigament totes les facultats de l’ànima. Fins a René Descartes, els pensadors més il·lustrats arribaven a pensar que el que ells anomenaven “ment”, superant l’estadi en el qual rebia fins aleshores el nom d'”ànima”, no residia en el cos humà, era com un ens volàtil. Volàtil i sense ales, és a dir, invisible i “no corpori”.

Avui per avui ja ho anem tenint tot una mica més clar, hom pensa que la ment és allò que pensa, l’ànima és allò que és immortal, per bé que ja quasi tota la comunitat científica està d’acord que tot plegat, ment, ànima i consciencia, rau en el cervell. I l’esperit? Recentment Jordi Savall ens recordava que “sense l’esperit no hi hauria civilització”, sent “l’art una conquesta de l’esperit”. Bé, val més que no ho emboliquem més, si no, acabarem amb termes com personalitat, facultats intel·lectuals i principis de la vida o vitals, més o menys presents, absents o incorporals.

Resulta que ara diuen, i si ho diuen és perquè ja se sap, que els animals també en tindrien de consciència, de les dues, de la sensitiva i de l’abstracta, encara que de l’abstracta no en tindrien pas totes les espècies. Si ja us dic que la cosa es va afinant. I com més ho afinem, més ho emboliquem.

Resumint: semblaria que el que ens hauria de quedar del tot clar és que el que ho embolica tot és la paraula, en tot cas a mi. La qual és una facultat de la ment, una potència de l’ànima i una exhalació de l’esperit. Però, com que ja hem dit que la veu de la consciència és aquella que no es manifesta, no es pot embolicar a cap ser humà de bona voluntat o de bona consciència. Però quan hi ha dues voluntats o dues consciències o quan, ves a saber, si se’n poden arribar a tenir una més gran pluralitat, l’embolic està del tot servit.

La paraula, allò que és dit, que els que no som muts articulem en un conjunt de sons per a expressar una o més idees i formular un discurs utilitzant un llenguatge precis, que és el conjunt de mots i formes de parlar, propis d’una nació o l’exhalació de l’esperit d’un poble, és la responsable d’exterioritzar la veu de la consciència quan la consciència, que és aquella cosa que tots tenim i que d’ordinari no es manifesta, es vol manifestar.

Tot el que s’ha dit més amunt és tan vàlid dit tant en català com en castellà, car dels embulls del coneixement ningú en pot tenir l’exclusiva. A uns i altres, igual de clara o embolicada, se’ns presumeix la dignitat de l’ànima. En català i en castellà es pot argumentar, preguntar i respondre. La qüestió que es formuli en qualsevol dels dos idiomes podrà ser equivalent, pareguda o similar, no necessàriament igual. La resposta, sí.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús