I vos com ho veieu?

Anton Marco | Luxemburg  

 

Es diu que l’origen del pas del tuteig al tractament de vos podria provenir de Dioclecià (245-313), que en dividir-se l’Imperi Romà entre l’Est i l’Oest, cadascun dels dos nous Augusts emperadors eren assistits d’un Cèsar. Quan un sobirà no parlava en el seu propi nom sinó en el nom dels altres tres, renunciava a l’ego de la primera persona del singular i o canviava pel nos de primera persona del plural, i, en correspondència, se li responia pel vos de la segona persona del plural.

Jo també sóc dels que els sap greu la progressiva pèrdua del vostè en les converses quotidianes, o, més exactament, la violència que els partidaris del “tu” han arribat a imposar en les nostres relacions socials. Per descomptat tenen raó els que el defensen al·ludint que en temps passats el “tu” s’imposava als criats i a les persones de baixa condició, que era una altra forma de la violència. Curiosament a l’Amèrica Central és el vos el tracte que recorda les relacions de servitud, i, paradoxalment, també s’usa entre els amics molt propers. Generalment, tant en castellà com en francès, el tu denota confiança i el vostè respecte. És quan el respecte s’interpreta com un allunyament que el vostejar s’encamina cap a la desaparició, com en el cas del Quebec. A França amb l’esperit del 68, quan tractant de desterrar tota jerarquia, totes les barreres entre les persones, les seves edats, les seves funcions, entre estudiants i mestres… el tuteig va anar arrelant. També és cert que els periodistes de televisió hi van descobrir la docilitat dels polítics, ministres, diputats… que es van acomodar a aquest nou joc.

Els meus pares, en una mostra de respecte, tractaven de vos als meus avis, que en català s’aplica a la persona a la qual no es dóna el tractament de tu ni el de vostè. Encara es conserva aquesta forma en la fórmula de salutació “Déu vos guard”. En la llengua literària s’usa la forma vos quan segueix immediatament a una forma verbal acabada en consonant. Antigament era usual tractar de tu els fadrins i de vos els casats. Fixeu-vos, salta a la vista, el joc que pot donar la vacil·lació en l’elecció entre un o l’altre tractament: el “tu” i el “vostè” ofereix quelcom de deliciós i infinitament significatiu en una conversa, en la cortesia, o millor, en la delicadesa de les relacions humanes, en l’establiment de tons entre la cortesia i la privacitat, la deferència i l’amistat, el respecte i la complicitat. En el pas del “vostè” de la seducció al “tu” que s’intercanvien, finalment, els amants hi ha una mena d’erotisme, d’abandonament en mans de l’altre… És una llàstima que la nostra parla hagi perdut aquestes subtileses.

En l’espanyol que es parla en el Riu de la Plata es conserva tot un sistema que comporta las tres modalitats: el tu, el vostè i el vos. Les qualitats d’una llengua van de la mà de la manera de fer, de la cultura, i distingeixen a un poble. Així a Alemanya es necessita més temps que en els Països Baixos per a cridar pel seu nom de pila a un nou col·lega; els holandesos tutegen de natural mentre que a un belga li costa més. Però encara que a mi els luxemburguesos que conec “si duze mech all“, no sol ser sempre el cas. N’hi ha que, per molt amics que siguin entre ells, arriben a fer la distinció de matís segons el lloc on es troben: “Mir duzen eis nëmmen hei”.

El “tu”, que s’imposa cada vegada més, sens dubte per influència de l’àngles, simplifica o, pitjor, uniformitza el llenguatge i les relacions entre els individus. No desconfiarem mai prou dels uniformes i uniformismes, de l’obligatori tuteig entre “camarades”, dels que volen fer a una societat obedient, obligatòria, tutejalitària.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús