Gramàtica Parda (I)

Anton Marco | Luxemburg 

 

La nostra pensa, que s’articula a través del nostre llenguatge, refereix les accions, emocions i sentiments. Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells, els pronoms personals indiquen els objectes i subjectes d’aquestes accions, emocions i sentiments. El «jo» és el més important dels pronoms, car refereix reflexivament al nostre propi ser, la nostra pròpia essència. El nosaltres és el seu equivalent social, comunitari. El «tu» és ja un objecte exterior; i el seu equivalent plural refereix a comunitats alienes a la nostra. Així diem: “vosaltres els francesos”. El «ell» és més llunyà que el «tu». És el pronom que va inventar l’home primitiu en els temps que s’inventava la part essencial de la gramàtica, la semàntica, quan va necessitar de referir-se a aquell ser invisible, que no era present, i al qual potser temia que durant les nits ventoses dels hiverns quaternaris li arrabassés els pernils de senglar o la carn de cérvol que guardava amagats sota una llosa en el bell fons de la caverna.

Els «ell» i els «ells» van entrar a la gramàtica-semàntica, doncs, per a referir el que és «no present», abstracte, no del tot conegut, exòtic, per a denotar estranyesa. I a la llarga serviria per a què el «jo» i el «tu» s’aliessin per a anar a veure els «ells» quan els entrava l’encuriosiment. I si els ells habitaven en una vall on aquella temporada hi havia més cérvols, s’aliarien per a prendre’ls-hi. I si en les tals valls no hi pasturés prou bestiar i s’ho passessin miserablement, també hi viatjarien junts coberts de tavards de pell de cérvol i bufandes de cua de rabosa per a fer ostentació de les seves qualitats d’afortunats caçadors.

El llenguatge guarda, que no amaga, aquestes realitats anímiques profundes des dels antics temps en què va ser creat. Els publicistes coneixen molt bé aquests viaranys semàntics. L’any passat, en plena crisi del “cas català” en què els mots “sobirà” i “sobirania” es van desfermar de les llengües més del que sol ser habitual, el govern espanyol va decidir, sens dubte aconsellat per experts publicistes, tal com solen ser els consellers de campanyes electorals, que s’havia de fer un gest, de donar un senyal, de fer passar un missatge de concòrdia. Va ser durant la setmana que va seguir a la setmana dels “manifiestos” per, pro, contra, para, por, si, sobre i tras la Catalunya de les valls Nord-orientals que s’albiren des dels alts cims dels Sistema Ibèric; i van fer córrer uns vídeos enllaunats per a l’ocasió. En el vídeo principal el cap de govern espanyol parlava clara i pausadament, en diferit, disposant del temps suficient per a rectificar si l’al·locució no surt prou bona pels efectes a què està destinada. I fixeu-vos bé -http://www.youtube.com/watch?v=eEkqRmUXIiw- el que diu: “Me gusta Cataluña, me gustan sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad. Son emprendedores, hacen cosas… la gente cumple. Me gusta Cataluña”.

Primer utilitza els pronoms possessius, els «meu», «teu», «seu», corresponents als «jo», «tu», «ell». I quins utilitza? «sus gentes», «su carácter abierto», «su laboriosidad», «-ellos- son emprendedores», «-ellos- hacen cosas». I ho remata amb un impersonal “la gente cumple” en lloc de “sus gentes cumplen” per no perdre la concordança que la gramàtica-semàntica requeria. En què deuria pensar? Ell, no ho sabrem mai. Però passa que el llenguatge, allò que l’home quaternari va inventar, va arribar a prendre forma i substància en sí mateix, el llenguatge parla sol, ell tot sol. Al Rajoy se li va embolicar la troca dels “ellos” i els “nosotros”, “lo suyo” i “lo nuestro”.

La semàntica del “complir” està carregada de sentit moral (complir els seus deures, els deu manaments, etc). Si hagués dit “sus gentes cumplen” s’hauria implícitament sobreentès que “cumplen con sus…”. Però no, “las gentes que se albiran en el màs allà de nuestro Sistema Ibérico cumplen i han de seguir cumpliendo con…?”.

Ja veig que ho heu entès. Del fons de la vostra consciència us ha brollat una paraula, un pronom personal majestàtic. Però no ens equivoquem, no era la vostra consciència… és el llenguatge, que parla sol, ell, tot sol.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús