Gramàtica Parda (II)

Anton Marco | Luxemburg

Aquest article que avui veu la llum, va ser escrit entre el dia que el Tribunal Suprem va arxivar la causa contra José Blanco per tràfic d’influències, el divuit de juliol, i l’endemà del dia de la improvísada sentència que rebaixava de sis anys a nou mesos la pena de presó a Jaume Matas.
És sobretot en els moments crítics quan el geni de la llengua es manifesta. El llenguatge, allò que, com deiem ahir, guarda les realitats anímiques profundes des dels antics temps en què va ser creat, s’ha manifestat, es va manifestar el passat divuit de juliol quan, coneguda l’actuació de l’alt tribunal en Rubalcava va declarar: “El tribunal me ha dado la razón, era inocente“. Fixeu-vos bé el que literalment diu. Una: “Me ha dado la razón”, dues: era inocente”. Un polític professional sap de sobres que la raó no existeix de per si, es dóna, s’atorga. De la mateixa manera que s’atorga el perdó -a canvi de penediment i propòsit d’esmenar-se-. En aquest cas li van donar a ell, no al Pepinyo; o, si es vol, a un del bàndol que ell presideix.

Després veurem per què li van donar -el caramel enverinat-. Era inocente”, la gran perla del llenguatge que el màxim lider socialista ens ofereix, ens va oferir. Diu clarament que “era” innocent, o sia, en un temps passat, no ara. I ara, no és innocent? No, ell sap, sabia, que no, si no, ho hagués dit, i no ho va dir. Aquesta és la seva honradesa. Ara, en el present del divuit de juliol en Pepinyo era el que era, innocent als ulls del TS –que tampoc, en realitat va arxivar la causa-. Però n’Alfredo Pérez era ben conscient que la cosa no s’acabava, com en el joc de les faves, i que per una altra raó no era innocent i per això no va dir: es inocente”. En realitat, de totes totes tothom va comprendre que no es podia tenir encausat “por un quítame allá esas pajas” a un ex-opositor mentre que el cap del govern era senyalat per tota la premsa internacional i exhortat per tota la ciutadania a donar explicacions per afers molt més greus mentre els seus subordinats encaraven justícia i presó. Tothom ho va comprendre i el Diario de Sevilla va treure aquella mateixa tarda un article en aquest sentit titulat: ‘Un país ‘abarcenado’. I si, segons els inconfundibles indicis del llenguatge, el dia que el van innocentar no era innocent, de què era culpable? Doncs del bescanvi. Havien transsaccionat, tal com es sol fer entre dos bàndols oposats. Avui en dia es fa a Palestina i el trenta-sis es feia entre els bàndols espanyols. En general és una mesura normalment propiciada pels pacifistes. Val més això que el patiment dels atrapats i condemnats, o a punt de ser jutjats i condemnats. I qui era l’hostatge a punt de ser condemnat de l’altre bàndol? En Bárcenas? No. En Bárcenas no va ser innocentat, no ho pot ser: és el “boc-emissari”. El que ha de pagar els pecats de tota la comunitat. Pobre Luís. El divuit de juliol era la pressió sobre la compareixença d’en Rajoy a donar explicacions la contrapart. Però com que el President del Govern, finalment i per altres raons electoralistes, va decidir comparèixer, la contrapartida va estar la rebaixa de sis anys a nou mesos d’en Matas. Una arxivada contra una rebaixada, faves comptades, així de senzill.

Aquesta és la dinàmica de la justícia. No solament l’espanyola, és així a tot arreu, aquí i a Amèrica. La justícia es simbolitza per una balança. I si el plateret del PP se’ls havia abalançat en excés s’havia de contrabalançar la del PSOE. Ara ves a reclamar al Suprem. Et dirien allò de yo me lo guiso, yo me lo como. “Me ha dado la razón, era inocente”, fantàstic. El llenguatge parla sol, ell tot sol, com dèiem ahir. Fixeu-vos també, com a segona accepció subliminal, de la forma verbal que va utilitzar: “… era inocente”. “Era”, el era, en castellà, serveix igual pel jo de la primera persona que per l’ell de la tercera persona. Per tant és ambigu. Me ha dado la razón, (yo)(hoy) era inocente. El ‘jo’ froidià. “Jo sóc innocent d’aquesta transacció que m’han imposat els magistrats del TC”, volia significar, com quan Pilats es renta les mans.

És evident que ningú clamarà al cel, ni per l’una ni per l’altra, tots hi han tret faves d’olla. Ningú amb poder real, és a dir ningú que tingui la capacitat de col·locar magistrats en el Tribunal Suprem: ellos se lo guisan, ellos se lo comen. Aquesta és la real raó de que les sentències triguin tant en produir-se. S’espera a tenir “causes” rellevants per a bescanviar. Bescanviant i transsaccionant, l’endemà mateix de rebaixar infumablement la pena de’n Matas, va entrar en joc l’anivellament de platerets, tan forta havia estat la sacsada en els balancins. La fiscalia, entenent que hi pot haver una certa alarma social, demana, i l’Audiència de Palma ho decreta, l’ingrés a la presó d’un equivalent, l’expresidenta del Consell, que s’hi quedarà fins que toqui… la propera contra-balançada.

Els diaris es van fer ressó de l’argumentari dels magistrats del cas Campeón i qualificaren la decisió dient que era: “una decisión con muy pocos precedentes”, “se había tomado por unanimidad”, “estos hechos no son subsumibles en el tipo penal de tráfico de influencias”, que “mediar para convenir una entrevista entre un alcalde y un particular que actúa en interés propio de una empresa, sin sugerir ni ofrecer una alteración de la resolución, no es cometer delito de tráfico de influencias”. Raons, per tant, totes elles estimades pel TC el divuit de juliol, diletants. Mentre que durant el temps en que l’alt responsable del PSOE en va estar encausat eren prou incriminatòries. Raons, per tant, contra-balançades amb les de la sentência del cas Palma Arena tant o més infumable, faves comptades, sens dubte més.

Això ho publico i dic avui perquè és tan vàlid avui com el divuit, el vint-i-tres o el vint-i-quatre de juliol respectivamet passats, tan vàlid com bruta serà sempre una garba de faves. El Pepinyo era innocent, fins aleshores, perquè el Pepinyo sabia molt bé que el divuit de juliol ja no ho era. Ho va dir ell. En saber la noticia, el geni de la llengua es va manifestar també en la seva boca declarant: “ha quedado claro que he sido injustamente acusado y víctima de un infundio político que ha fracasado”, el mateix argument contra-balançat –i desitjat- d’en Rajoy o que esperava i espera formular en Rajoy. Que “Presentaría su dimisión como diputado si se abría contra él causa oral”, el mateix argument contra-balançat d’en Rajoy. “Ojalá el infundio deje de ser un instrumento de ataque político”, el mateix argument de contra-abalançament enyorat d’en Rajoy, que ja el podria amollar amb més tranquil·ltat d’esperit. A en Matas també l’honra la sinceritat quan diu tenir “fe en el sistema judicial” malgrat que els tribunals fins aleshores li havien fet fava. Està clar que el que té és plena confiança en les balances que deiem abans, les que pesen els caramels enverinats.

Després diran que els indignats de la Plaza del Sol són uns ‘perro-flautas’. Perros, a la força. Les flautes per a la música que ha d’acompanyar aquestes vergonyoses lletanies. A la gent, que no hi pot dir fava, no li queda altre remei que seguir alimentant els sondeigs sobre confiança o no en la Justícia.

Jo també ho dic, i ho dic ara com els més valents -no voldria pas ser el primer que llença la pedra- que són tots innocents. Avui, 19 d’agost, ja es tornen a acusar, però el divuit, el vint-i-tres i el vint-i-quatre de juliol del 2013 se’n van, uns i altres, alegrar… més els altres que els uns, salvant distàncies, que els negres, pobres, encara que hagin col·locat un dels seus a la Casa Blanca, encara no “pesen” prou en el sistema judicial americà. Per més que el cas de George Zimmerman podria ser molt bé la contrabalança del d’OJ Simpson, tal com publica el The Huffington Post amb altres flautes però amb la mateixa música que sol acompanyar aquestes invocacions lletàniques.

I parlant de faves, les millors, les porquejades.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús