Tornada de vacances

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
No sé què senten en tornar de vacances les persones que viuen al revés que jo. M’explico: jo treballo fora i me’n vaig a casa quan tinc vacances; quan s’acaben, faig el camí a l’inrevés. Quan residia a Vilanova, vivia, com dic, al revés d’ara: treballava a casa i tenir vacances volia dir marxar a fora. De tornada de vacances m’enduia com a souvenir un sol sentiment: una mandra tremenda. Ara és diferent.

Quan torno de les vacances d’estiu, allò que en francès en diuen les grandes vacances, el que sento és estranyesa (o estranyament). No és que no vulgui tornar a aquest petit país on visc i treballo normalment, on després de tants anys he acabat per sentir-me també a casa, és que se’m fa tot nou veure’l després d’haver passat tres setmanes a Vilanova, la ciutat, on em sento acollit, protegit, a casa. Durant un breu interval em pregunto, com l’Anton, què hi he vingut a fer aquí. Tot i que el paisatge m’és, evidentment, molt familiar, em sembla veure’l per primera vegada. Com si no hi hagués viscut mai i no entengués que aquí és on visc. Tampoc ajuda a sentir-me acollit haver-me trobat amb un ciutat semideserta perquè la majoria d’estiuejants no retornen fins a finals d’agost (s’animarà una mica amb la fira, de la qual us parlarem en algun altre moment). A més, enguany, les estacions han avançat més de pressa a Luxemburg que a Catalunya i aquí ja hi ha temperatures de tardor, cosa que contribueix al meu dépaysement temporal.

Per sort, aquest sentiment incòmode dura poc. Només cal anar a treballar: el primer matí em llevo amb més mandra que qualsevol altre dia de l’any, em preparo amb una parsimònia que m’indigna a mi mateix, me’n vaig a l’oficina pel camí de sempre i, de mica en mica, tot va tornant al seu lloc. El breu esmorzar amb un col·lega txec, l’únic dels habituals que s’ha reincorporat; el dinar amb els companys més directes que comenten alternativament l’actualitat i les vacances; omplir la nevera al supermercat de la cantonada; una cervesa en una terrassa amb alguns amics que feia dies que no veia; una passejada nocturna pels carrers deserts sota una lluna plena que fa llum i halo… Quan tornen les rutines, el decorat deixa de ser-ho: torno a apropiar-me de la que és també la meva ciutat.

Ens agrada la varietat però som animals de costums.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús