Anestèsia local

Màxim Serranos Soler | Luxemburg

 
L’altre dia, un amic pintor que treballa d’informàtic m’explicava que, des que viu a Luxemburg, amb prou feines agafa els pinzells. Com en tantes ocasions, la meva resposta va haver de ser “t’entenc”. I és que, mal que no gosaria definir-me com a escriptor, sí que m’agrada(va) escriure (confesso que he publicat algun llibre). Tanmateix, és cert que des que visc aquí gairebé he deixat aquest passatemps. Aquesta mena d’abúlia artística l’hem detectada en molts habitants d’aquest país. I per què? Aquí hi vivim bé i som raonablement feliços: per què falla la inspiració?

Potser, per començar, perquè massa gent amb una miqueta de talent fa el banquer de dia i l’artista de nit (ja us en vaig parlar). I, nit i dia, s’ho creuen massa, s’inflen i se’n vanten. Per reacció, altres amateurs ens fem enrere i cedim l’espai. No voldríem de cap manera que ens prenguessin per allò que no som.

Una altra hipòtesi és la falta d’estímuls. Hi ha una agenda cultural intensa i extensa (us en vaig donar una mostra). Tanmateix, les manifestacions solen ser més interessants que trasbalsadores. Pel que fa a música, teatre i cinema està més que bé, però si es tracta d’art, aquí no hem vist res que marqui un abans i un després. També ens manca, potser, la conversa al bar. A Irlanda m’explicaven que la gran literatura dels segles XIX i XX la deuen als pubs: a trobar-se, xerrar i explicar-se històries (per cert, descansi en pau el gran poeta irlandès Seamus Heaney). Aquí no va ben bé així: quedem en restaurants tibats i silenciosos on fa pagès parlar en veu alta o en bars amb tant de soroll que intentar parlar equival a passar-se una llima del sis per les cordes vocals. D’altra banda, solem quedar amb gent per compromís amb qui tenim poc en comú i no gosem gratar més enllà de la superfície. Les converses més habituals són sobre diners, feina, el temps i la nostàlgia del paradís perdut (el país d’origen, idealitzat fins al clixé). Així no hi ha qui s’inspiri.

Malgrat tot, aquí no hi som infeliços. El confort que regna ens deixa sense raons (objectives) per queixar-nos, però ens lleva, de passada, l’splin. Potser, encara que sembli una paradoxa, estaríem millor en un lloc més trist. El malestar és una energia creadora potentíssima.

No voldria deixar d’esmentar altres hipòtesis, per si de cas: un forat negre sota terra, un vòrtex que xucla energies, una conjunció astral permanent desfavorable, una maledicció atàvica, alguna propietat anestèsica de l’aigua, un camp magnètic que desactiva la creativitat, un giny pervers del Govern, un desequilibri hormonal induït, una anul·lació mútua de forces…

Finalment, és clar, tal vegada al país no li passa res i el problema el tenim nosaltres, que vam confondre la joventut amb la inquietud artística i, ara que ha marxat la primera, ens sorprèn que ens hagi deixat també la segona.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús